Las al jaç

El projecte del TNC va tenir una gestació llarga, el fruit de la qual es va plasmar en un llibre que Josep M. Flotats va publicar l’any 1989. Després va venir el projecte arquitectònic, que va preveure un complex format per dos edificis: l’edifici principal, en forma de temple grec, que havia d’acollir la gran sala de teatre (única prevista inicialment), i l’edifici annex, d’un volum també notable perquè s’havia de destinar a tallers diversos i especialment a un gran taller d’escenografia que havia de donar servei tant al TNC com a clients externs.

Les obres van començar el 1991 i es van anar allargassant. Quan ja estaven molt avançades, es va decidir encabir una segona sala (l’actual Sala petita) dins l’edifici principal. Això va fer créixer el pressupost i va posar en evidència una planificació deficient, però almenys va permetre que el TNC hagi acabat tenint una sala simple i confortable, en contrast amb la incòmoda Sala gran (en aquell temps era habitual anar planificant sobre la marxa; el nou Teatre Lliure i l’Auditori en són altres exemples notables).

La primavera de 1996, encara en ple festival constructiu, Flotats ja no podia més: o li deixaven fer teatre, ni que fos al mig de carrer, o en passaria una de grossa. Llavors algú va tenir la idea de col·locar una graderia desmuntable dins la gran nau de l’edifici dels tallers, que ja tenia l’estructura acabada. Mentre no s’acabessin d’enllestir les dues sales de teatre, Flotats podia fer servir provisionalment l’edifici annex.

Dit i fet. El novembre de 1996 es va estrenar Àngels a Amèrica a l’edifici dels tallers. Al cap d’un any, quan es van inaugurar les sales gran i petita, tothom va trobar molt natural mantenir la “Sala Tallers” i deixar de banda les previsions amb què s’havia justificat la construcció de l’edifici annex. Com qui no vol la cosa, el TNC, concebut inicialment amb una única sala, passava a tenir-ne tres i programava simultàniament tres espectacles diferents. Donat que en el teatre públic la producció d’un espectacle sempre és deficitària, produir-ne de tres en tres sortia una mica car, però vaja, la casa era forta.

Ara els temps han canviat, i la Sala Tallers ha de tancar provisionalment. No és una bona notícia, però, si he de dir la veritat, a mi  aquesta mena d’ajustaments m’escadalitzen menys que la disbauxa de les èpoques grasses.