Un dels serveis impagables que ens va fer Josep Pla va ser escombrar la retòrica, l’artificiositat i el preciosisme que durant tant de temps havien campat per la nostra literatura i imposar una altra manera d’escriure, basada en la naturalitat i la claredat, que ha marcat la prosa catalana dels últims cinquanta anys.
Miquel Pairolí, com a bon planià, rebutja l’artifici. Però és un planià particular, perquè la seva obra evidencia una preocupació especial pels aspectes formals (estructura, ritme, lèxic); una clara voluntat d’estil. És clar que defugir la retòrica no vol dir menystenir l’estil, però jo veig en Pairolí alguna cosa més que això. Parteix del mestratge de Pla però se’n desmarca. Té la gosadia de permetre’s algunes filigranes, sempre controladament, amb les regnes ben tibants.
A Octubre –un llibre excel·lent-, Pairolí diu que, si Espinàs troba que en literatura tot allò que no és imprescindible sobra, ell, en canvi, pensa que “entre imprescindible i sobrer hi ha molt camp per córrer”. I afegeix que no està d’acord amb els qui entenen que la literatura ha de perseguir la senzillesa més estricta i depurada, perquè “amb una mica de greix, un tall és més saborós”.
Des d’aquests postulats, Pairolí en algun moment pot resultar emfàtic però molt més sovint troba el punt just i ens ofereix plats saborosos que no enfarfeguen.
Es pot escriure bé des de la “senzillesa estricta i depurada”, però no és l’únic camí. Ell va fer una prosa admirable per vies que últimament eren poc transitades; va reobrir un camí que havia deixat de ser fressat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I una altra del mateix llibre que recorda com n’és de delicat això de l’estil. Ho dic de memòria i potser m’equivoco, em sembla que la frase és d’Eugeni d’Ors: l’estil és com l’ungla del dit; és més fàcil tenir-lo brillant que net.
No he llegit Octubre, m’afanyo a aconseguir-lo.