Las al jaç
El blog de Marcel Campà
“Terra, terra!” és una digna continuació de les “Memòries d’un burgès”, encara que és més desigual. A les acaballes de la 2ª Guerra mundial, quan l’exèrcit roig envaeix Hongria, Marài percep, per sota de l’aparent enfrontament capitalisme/comunisme, l’ancestral dialèctica Occident/Orient. “El més terrible –escriu- no és que haguessin arribat els comunistes, sinó els eslaus”. (CONTINUA…)
Per a Màrai, l’Europa humanista i cristiana va saber reaccionar dues vegades davant les amenaces d’invasió ideològica d’Orient: el Renaixement i la Reforma van ser dos terratrèmols espirituals que van parar els peus a l’invasor. Quan veu penetrar els russos al seu país, ho considera la tercera gran amenaça d’Orient, un Orient que “no pot constituir un al·licient per a la cultura occidental”. “L’home oriental –continua Màrai- té sempre alguna cosa impersonal. Els místics budistes consideren que l’objectiu final és que l’individu traspassi els límits de la individualitat i s’integri en el ritme de l’univers”. Europa, en canvi, ha obsequiat el món amb l’humanisme, que és “la constatació que l’ésser humà és la mesura de totes les coses; una actitud humana que no pretén la solució dels problemes terrenals mitjançant forces sobrenaturals”.
Observant els soldats que s’han instal·lat a casa seva, pensa que “els russos no han viscut el Renaixement ni la Reforma perquè mai no han estat humanistes; el filantrop rus mai no ha buscat la mesura humana, sempre ha buscat allò exagerat, excessiu, inhumà.”
L’Europa humanista va saber bastir unes “ciutats meravellosament organitzades i que havien sabut envellir amb saviesa i harmonia, on vivia gent que no pensava que l’adob sintètic fos tan important com el contrapunt”. Com a descripció d’aquest “món d’ahir”, són antològiques les deu pàgines que dedica a explicar una jornada de l’àvia de la seva dona Lola. Però el 1914 aquell món entra en una decadència imparable. Màrai cita Malraux: “La civilització europea va perdent qualitat amb cada canvi d’època… La veritat és que Miquel Àngel era millor que Picasso”.
Al Budapest comunista no pot respirar, i això que la idea d’abandonar la llengua hongaresa li fa basarda. El Màrai madur ha perdut entusiasme per la solitud: “La solitud no fa ningú més bo. No és veritat que la solitud ennobleixi. El solitari es torna més insociable, encara que també es fa més fort”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ens parlaràs també de l’últim combat. Marai m’agrada molt i els teus comentaris m’interessen i me l’acosten. Gràcies.