Las al jaç

Jordi Mercader va ser un dels membres de la reduïdíssima guàrdia pretoriana que va acomboiar Pasqual Maragall durant els tres anys que va ser president de la Generalitat. Dirigit estretament pel germà del president, en aquell grupuscle Jaume Badia (l’únic que es manté en l’equip de Montilla) era l’home bo i Jordi Mercader es va guanyar a pols la fama de ser-ne el més trampós i marruller.  (CONTINUA…)

L’interès del llibre és escàs i es centra en el fet que ofereix la visió –lògicament i obertament parcial- d’algú que va observar el Dragon Kan des d’una posició que, si bé de segona fila, tenia bones vistes a l’escenari. De tot el que va passar, que no fou poc, el que Mercader analitza amb major detall és la guerra entre l’aparell del PSC i la guàrdia pretoriana que vivia atrinxerada a Palau.

És possible que l’objectiu del llibre sigui defensar la presidència de Maragall però a mi el que s’hi explica m’ha refermat en l’opinió negativa sobre aquella presidència. Una de les coses que l’autor deixa clares, per exemple, és la sorpresa dels dos germans en comprovar que un president no és un alcalde; que el govern d’un país és una cosa més col·legiada i més subjecta a l’equilibri de poders que no pas el govern d’un ajuntament. En aquells anys, jo mateix vaig ser testimoni més d’un cop de com algun dels Maragall s’exclamava: “però si això a l’Ajuntament ho podia decidir jo sol!”.

Una bona mostra d’aquest sentiment és la descripció idíl·lica que Mercader fa dels últims mesos de govern, quan ja havien expulsat ERC i s’havia dissolt el Parlament: “el govern –escriu Mercader- funcionava més bé que mai; un govern pràcticament monocolor, que a l’empara del privilegi de gaudir d’un Parlament tancat, estava concentrat en acabar obres i projectes” (p. 263).

Ens sembla sentir, de fons, els Maragall cridant: “Per fi com a l’Ajuntament!”. I remarqueu la mala bava d’aquest “pràcticament monocolor”, dedicat als abnegats socis d’ICV.

El llibre és ple de troballes. Per exemple, quan Mercader posa en boca de Rodríguez Ibarra l’afirmació que “l’Estatut era èticament immoral” (p. 203). L’Ibarra és un animal, però estic segur que aquest pleonasme absurd és només collita de l’autor.

Tampoc no està fi quan a la p. 187 diu que, en la famosa foto que Maragall i Mas es van fer al Parlament el dia que van pactar l’Estatut, van posar davant d’un quadre de Joan Miró, quan la foto es va fer davant de la coneguda pintura “7 de novembre” d’Antoni Tàpies, homenatge a l’Assemblea de Catalunya.

En fi, un document banal en consonància amb l’etapa que retrata, que va ser interessant i convulsa però sobretot mediocre. Preludi digne d’això d’ara.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!