Las al jaç

A les Garrigues, a la cooperativa on cada any anem a comprar oli, la nena observa admirada el líquid daurat que raja de l’aparatosa maquinària. A mi, acostumat a feinejar en l’estèril burocràcia barcelonina, també m’admira aquest raig, que expressa de manera tan tangible el resultat de la feina.

A l’Administració, sovint les feines només s’alimenten entre si, en cercle. Fa prop de trenta anys, quan l’Estat va transferir a la Generalitat les delegacions provincials del Ministeri de Cultura, els funcionaris transferits només sabien fer una cosa: tramitar la nòmina. Lògicament, tots els funcionaris estatals van passar a integrar el negociat de nòmines del Departament de Cultura.

Aquella primera Administració de la Generalitat, plena d’il·lusió, contrastava amb el fastig i la desídia dels funcionaris estatals. Però han passat els anys i avui la nostra Administració és aigua estancada. Sense direcció ni lideratge, el personal només mostra alguna eficiència en els assumptes que l’afecten directament. Si es tracta de resoldre res relacionat amb el món exterior, pels despatxos plana la indolència general però si, per exemple, falla l’aire condicionat de l’oficina, s’activen les alarmes i la qüestió es resol ràpidament.

Fer oli no és una feina sofisticada però és sòlida i real. Em miro els homes que van arribant a la cooperativa. Dalt dels tractors carregats d’olives, desprenen una satisfacció que no trobaré al despatx de la capital.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!