Las al jaç

Ahir vaig assistir a un acte de justícia: el dinar d’homenatge a Max Cahner amb motiu dels seus 70 anys. Cahner ha estat un home cabdal per a la cultura catalana; una gran locomotora. La llista d’iniciatives de què ha estat promotor esborrona: Serra d’Or, Edicions 62, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Congrés de Cultura Catalana, la Revista de Catalunya, la Universitat Catalana d’Estiu, l’edició de l’obra de Joan Coromines, etc. (CONTINUA…)

Va ser conseller de Cultura durant la primera legislatura de Jordi Pujol (1980 a 1984). Eren els inicis de la Generalitat restaurada i la il·lusió ho impregnava tot. Cahner estava predestinat a aquest càrrec. Tot i no ser de CiU, havia compartit amb Pujol moltes iniciatives en el camp de la cultura durant els anys de resistència (d’algunes en va sortir trompicat, com la crisi d’Enciclopèdia Catalana).

A Cultura, Cahner va fer un gran equip: Aina Moll, Isidor Marí, Albert Manent, Xavier Fàbregas, Antoni Sàbat, Herman Bonnin, Jordi Maluquer, Miquel Porter, Daniel Giralt-Miracle, Jordi Bonet, Josep Guitart, Dolors Lamarca, Antoni Pladevall, Agustí Pons, Eudald Solà, Josep M. Sans Travé, Joan Saqués, etc. Aquell primer Departament de Cultura va fer una obra ingent. Va posar en marxa l‘Arxiu Nacional, la Filmoteca, el Centre Dramàtic, el Museu de la Ciència i de la Tècnica, i les xarxes comarcals de biblioteques, arxius i museus; va tirar endavant la Llei de normalització lingüística; va recuperar diversos edificis de valor històric com a seus del Departament (els palaus Marc i Moja a Barcelona, la casa Solterra a Girona, la casa de la Generalitat a Tarragona, el palau Oliver de Boteller a Tortosa).

Per adonar-se de la qualitat d’aquest home només cal fer la llista dels seus amics: Joan Coromines, Joan Fuster, Jordi Carbonell, Eliseu Climent, Albert Manent, Miquel Sellarès…

Amb l’organització cada any, durant deu anys, de les jornades sobre “El nacionalisme català a la fi del s. XX”, Cahner va aglutinar una nova generació d’intel·lectuals catalanistes, amb persones com Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, Josep Gifreu, Isidor Marí, Salvador Cardús o Josep-Lluís Carod Rovira.

Té un caràcter difícil: tossut fins al paroxisme, poc amable, fins i tot irascible. És dur com un bloc de granit però no és aliè a certes febleses humanes. En els darrers anys, problemes personals i de salut l’han fet trontollar una mica però no l’han tombat. Aquesta vella locomotora encara té molta corda. Que sigui per molts anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!