Las al jaç

Gènova tot just comença a adonar-se de la seva bellesa; encara no l’ha malejada una saturació d’admiradors. Dissabte, al palazzo Spinola, érem sols. Amb tota tranquil·litat, com si fóssim en una casa particular, en vam poder contemplar la col·lecció de pintura, que inclou un Van Dyck excel·lent i, sobretot, l’Ecce Homo del gran Antonello da Messina.

A la dona i a mi, aquesta petita taula (39×32) ens va impressionar. Perquè impressiona, la manera com la inclinació del cap de Jesús fa que tot el pes del seu sofriment recaigui sobre la part dreta del rostre, tota la qual penja lleugerament, des de l’arc de la cella fins a la ganyota dels llavis.

Però el que fa inoblidable la contemplació d’aquest quadre és la mirada que Jesús t’adreça directament als ulls. Hi ha divinitat, en la bondat d’aquesta mirada, que no implora pietat als botxins sinó que accepta resignadament un destí que sap tan dolorós com ineluctable. Però sobretot hi ha humanitat: és una mirada fatigada, propera al plor, impregnada d’una íntima humiliació.

Quan sortim, per la piazza di Pellicceria només s’hi veuen un parell de meuques, que aquí encara formen part de la vida del barri. L’ambient d’aquests carrers recorda la Barcelona de fa cinquanta anys; les velles fotografies de Joan Colom.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!