Marc Colell i Teixidó

Fa tot just un any, quan treballava a la Sorbona, a París, vam decidir amb Pep Sanz, company lector de català com jo i amic, convidar Jaume Cabré a les jornades La literatura catalana en tots els accents que tenen lloc cada primavera a la universitat parisenca. Durant el sopar posterior a la conferència, Cabré ens va esquitllar mig d’amagatotis el títol de la novel·la que aleshores acabava d’enllestir: Jo confesso.

Aquest record, el de la impagable xerrada amb l’escriptor i l’àpat cordial que compartírem amb ell, ve a tomb per la concessió a Cabré del premi de la Crítica Serra d’Or d’enguany justament per aquest llibre, que us recomano amb fervor. Llegir-lo, no ens enganyarem, no és fàcil però, quan t’hi endinses, et cruspeixes aquesta història d’històries amb delit. El personatge principal d’aquest canemàs de ficcions és Adrià Ardèvol, un home que ronda la seixantena, afectat d’Alzheimer. Per combatre aquesta xacra, narra la seva història a una dona inconeguda que, a mesura que avança el relat, descobrim que és Sara, l’únic gran amor de la seva vida. Adrià és una persona de gran capacitat intel·lectual, un lletraferit enamorat de la filosofia, que no ha assolit del tot la felicitat perquè els pares no li mostraren mai gaire afecte. Només hi cercaven la perfecció i la pròpia satisfacció dels desigs incomplerts. Abans de perdre les facultats mentals, lliura el manuscrit (la seva memòria) a Bernat, l’amic de l’ànima de la infantesa, el qual, escriptor frustrat, acaba per apropiar-se del llibre i publicar-lo a nom propi.

El primer mèrit de Cabré és, a parer meu, haver sabut dotar de coherència aquesta novel·la de novel·les, és a dir, trobar el fil d’Ariadna que mena el lector a través del laberint d’històries sense esgarriar-se ni una engruna: el relat de la nissaga Ardèvol, la narració de Julià de Sau, monjo benedictí de Sant Pere del Burgal, la del cantador de fusta Jachiam Mureda, la història del lutier Storioni, i la ficció emmarcada a la Segona Guerra Mundial. I la peça que ho fa casar tot és el violí. Un violí que, com la resta d’objectes, no és només matèria en si sinó que fa d’engranatge de totes les històries i els personatges, i nodreix la tensió dramàtica fins al final: a qui pertanyia el violí que va robar Fèlix Ardèvol?, qui el va matar?, quin és l’origen de l’instrument? Altres elements cohesius són la medalleta desada a la capsa amb cotó fluix, l’urgell del monestir de Santa Maria de Gerri o el mocador esquinçat en dues meitats de Matthias Alpaerts.

Tot i així, l’escriptor, com ja féu a L’ombra de l’eunuc o Les veus del Pamano, no atribueix al llegidor un rol passiu sinó que el fa partícip de la reconstrucció del trencaclosques. Aquest propòsit queda clar en la barreja dels estils directe i indirecte, en què entremescla amb tota la intenció del món la primera i la tercera persona. Així, el lector cada volta que ha de desembullar si el narrador és el mateix protagonista (recordem l’inequívoc Jo confesso) o si, en canvi, és omniscient, en el fons està reproduint el mateix esforç de recomposició memorialística que Adrià. Una magnífica metàfora del que és la reconstitució de la memòria i una manera excel·lent de bastir la identificació entre personatge i lectors. Un altre tret de la factoria Cabré és que no descriu mai obertament l’evolució física ni moral dels personatges. L’envelliment d’Adrià, per exemple, és evocat amb subtilesa quan un dels caràcters li acarona els cabells «esclarissats». No se’ns diu en cap moment que s’està fent vell. És la mateixa tècnica que reivindicava Rodoreda quan explicava que, en cisellar la psicologia de la Colometa de La plaça del Diamant, no li podia fer dir que estava cansada, car no sabia què ballava pel cap del personatge. I que tan sols ho havia de deixar entreveure.

En mil planes Cabré té prou camp per proposar un devessall de temes. Jo en destacaria dos. En primer lloc, la infelicitat d’Adrià i Bernat. L’un perquè, malgrat l’envejable coeficient intel·lectual, té sempre la sensació d’errar-la en els moments decisius de la vida, d’arribar tard a tot (l’intercanvi del violí que provoca la mort del pare, la fugida de Sara, l’accident vascular de la companya…) És un persona amb grans dots per a la reflexió però molt maldestra en l’acció, i això el fa sofrir. Aquest patró psicològic és calcat al del Miquel Gensana de L’ombra…, que, per cert, s’esmuny fugaçment per les pàgines del llibre. Una mostra de la voluntat de totalitat de l’obra de Cabré. L’altre, Bernat, es dol d’ésser un músic prestigiós perquè la seva veritable vocació és escriure: «toco perquè no sé escriure» ens confessa. Podríem dir que es tracta d’una mena d’àlter ego, però a la inversa, del mateix Jaume Cabré, que més d’una vegada ha declarat que la seva gran passió és la música. En resum, dos individus que sempre desitgen el que no tenen.

En segon lloc, el mal al segle vint, encarnat en el totalitarisme i la intolerància religiosa (qüestions ja abordades a Les veus…), i l’origen d’aquest estigma. Com pot permetre’l Déu, o si som agnòstics, la idea de bé? Un dels personatges recorda la frase d’Adorno «no hi pot haver poesia després d’Auschwitz». Una altra de les reflexions que plana per damunt del llibre és la idea platònica que la bellesa sempre rau en les coses bones. Es pot atènyer la bellesa de la mà de la immoralitat? És lícit crear bellesa tocant un violí espoliat a un jueu deportat? Totes aquestes reflexions, dissortadament, formen part intrínseca de la història europea del segle vint.   

La incapacitat dels personatges per comunicar-se és una altra constant de la novel·la, que serveix a Cabré per construir una de les microhistòries més reeixides del llibre: les converses que l’Adrià infant, enfront de l’hermetisme i la incomprensió dels pares, té amb les figuretes del xèrif i l’indi. La candidesa i la recerca de complicitat amb què el menut s’adreça als seus companys de joc és un dels moments més dolços del llibre. Aquest món paral·lel l’Adrià adult el perpetua a l’aixopluc dels llibres i les romanalles antigues.

Per rescabalar-nos de tant de pessimisme, diria que una de les tesis del llibre és que la literatura pot ajudar a superar algunes impotències personals i col·lectives, com ara el pas del temps. El relat d’Adrià (i el rastre de memòria literària que deixa) pretén trascendir la mort de Sara: «aquesta narració és per a tu, perquè estiguis viva en algun lloc, ni que sigui al meu relat», declara. 

El personatge principal no s’anomena Adrià per atzar. Més aviat és una aclucada d’ull, jo diria intencionada, de l’autor cap a l’emperador Adrià de les Mémoires d’Hadrien de Marguerite Yourcenar. Així com l’emperador dicta les seves memòries per justificar la seva política davant la Història, Adrià Ardèvol escriu el seu relat per justificar-se (i justificar el comportament indecorós de la seva família) davant de Sara. Recordem que Sara és de professió jueva; no debades el personatge pren el nom bíblic de la muller d’Abraham.

Per cloure els cercles concèntrics, Cabré manlleva una altra referència literària, aquest cop de la cultura clàssica: el mite d’Eurídice i Orfeu. Després de la traspàs d’Eurídice, Orfeu davalla als inferns per intentar conferir-li la immortalitat. Paral·lelament, Adrià davalla al seu infern personal (transforma el sentiment de culpa que el corseca en relat per tal d’explicar-se a Sara) però no aconsegueix salvar-la, atès que és abduït per la malaltia i es fon en la pròpia història, aquesta vegada en la forma de fra Adrià.

En definitiva, una obra d’obres de la qual es podrien dir tantes coses que resulta inabastable. Que per molts anys la literatura catalana pugui comptar amb joies com aquesta!