Plats d’estiu: L’escalivada
Arriben les vacances i qui més qui menys disposa de una mica més de temps per fer aquelles coses que normalment no pot fer o, si ho fa, no s’hi pot entretenir tant com voldria.
Tots en tenim unes quantes d’aquestes, la més important, sens dubte, estar més temps amb els amics compartint espais d’oci.
A la fresca del rafal del mas o en alguna terrassa de bar del meu poble, algun dia per Barcelona…amb els més íntims o amb una bona colla fins a les tantes de la matinada compartint conversa, cuinant i degustant aquells menjars que no acostumes a fer habitualment, i regant-ho tot plegat amb una bona gerra de cervesa ben freda o/i amb algun d’aquells vins recomanats que no acostumen a fallar mai.
És un d’aquells petits plaers que m’agrada compartir amb els qui durant l’any aneu seguint aquest bloc que durant la resta de l’any procuro – i no se si me’n surto – que sigui una mica més formal.
Encetem doncs uns quants capítols estiuencs on, sense cap altra pretensió que dir-hi la meva, parlarem de menjars, de llibres, de música… i potser d’algun paratge natural proper. En fi, es tracta de posar en comú tot allò que alimenta tant el cos com l’ànima
Encetem aquesta sèrie amb algunes d’aquelles menges que les considero preceptives de qualsevol estiu: l’escalivada.
És tota una cerimònia que comença anant a l’hort a collir les albergínies, el pebrots, les tomaques i un parell de bitxos mentre gaudeixes d’un altre plaer: el perfum que desprèn la tomaquera i les motes d’alfàbrega – aufàguima que diem naltros – que sempre plantem a la bora d’aquesta verdura. Difícilment te’n pots estar de trencar-ne una branqueta i anar-la olorant.
Senzillament es tracta de tenir una bona flama encesa – amb foc de llenya, per descomptat – i damunt d’una graella anar-hi tirant primer els pebrots, després les albergínies, les cebes i finalment les tomaques. Quan – i aquí hi juga molt la vista de “l’escalivador” – estan suficientment cuites anem reservant les albergínies i els pebrots dins d’una olla tapada perquè s’estovin i s’acabin de coure i les tomaques i les cebes en uns altres recipients perquè es refredin. Els bitxos ha de ser un vist i no vist per les flames.
Al cap de mitja horeta ja podem anar pelant i trossejant els productes – sense cometre el pecat mortal de passar-los per l’aigua – i col·locant-los en bandeges separades.
A partir d’aquí cada u se l’amaneix amb oli d’oliva – si pot ser de Riudoms, però vaja amb un altre oli també es pot fer tot i que no és lo mateix 😉 – i sal i s’ho barreja tot o no.
És una menja ideal per acompanyar una bona graellada de carn de xai, llonganissa, botifarra negra….a mi m’agrada especialment barrejar-hi unes puntetes dels bitxos escalivats que sempre s’acaben convertint en l’alegria del dinar perquè “fan trago”.
I si, a més, i afegim un parell d’arengades llavors el plaer ja és total.
Tot plegat ho regarem, ara a l’estiu, amb un bon blanc jove fresquet de la Conca passat una mica per fusta.
De fet una recomanació final seria fer-ne més del compte i guardar la que sobra per algun altre dia poder fer torrades amb escalivada, formatge de cabra i anxoves, per exemple o per acompanyar qualsevol altre cosa feta a la brasa…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!