Estem perduts?
Entrem a l’any nou i la història continua com l’any passat, sense voluntat d’esmena ni de canvi: la crisi l’han de pagar els de sempre collant-se encara més un cinturó que ja no té cuiro ni forats: Increment del cost dels serveis, puja impositiva, reducció de les prestacions i l’actuació públiques, i, el que és pitjor, la certesa que en les properes setmanes i mesos el reguitzell de retalls continuarà, començant per unes administracions que mai s’han arribat a desenvolupar com a d’altres països occidentals.
Ciutadans, petites empreses, autònoms, tots els agents de l’economia productiva semblen predestinats a malviure endossant-se les pèrdues de la crisi. Amb consciència d’injustícia. Amb consciència que els veritables, llunyans i desconeguts culpables amb prou feines han estat tocats. Que amaguen i dissimulen amb impunitat la seva autoria i que, a més, encara imposen el sentit de les mesures pal·liatives a uns governs estatals que, com l’espanyol, no saben respondre o no tenen resposta a aquest gran repte provocat pel neoliberalisme especulatiu global imperant.
En aquesta època de la modernitat líquida definida per Zygmund Bauman, en què la globalització embolcalla conceptes subsidiaris com els mercats econòmics i financers, les noves tecnologies, la pèrdua de protagonisme dels estats-nació, els moviments socials d’abast planetari i l’impacte mediambiental, ha desaparegut abruptament el món sòlid de seguretats i certeses amb què el món occidental ha viscut durant les darreres dècades.
De sobte, els ciutadans ens trobem aclaparats patint, dia rere dia, l’adopció de mesures de buidat del poder d’acció política dels estats-nació i essent víctimes sense pal·liatius d’una gran divisió entre política i poder. Amb el poder en mans de la globalització i els seus agents, fora de cap control democràtic i amb una acció política buida de continguts, la connivència de partits de govern com el PSOE amb aquest context contribueix al creixement de la indefensió social davant la crisi, l’atur i la precarietat. Aquest és un món en reculada, un món que té gravíssims problemes per a conservar la seva forma, tot i tractar-se de sistemes establerts molt fermament. Ha deixat enrere l’optimisme: la crisi ha portat el canvi a pitjor, l’increment de la pobresa, de la incertesa, de la tristor i de la desesperança en el futur… La nova situació l’estem sofrint en els nostres dies amb una cruesa extraordinària.
El retorn a l’optimisme i l’esperança són una missió fonamental per a aquest any nou, un desig expressat al Reis d’Orient. Encomanem als governs el desig del treball, de l’ocupació. Encomanem a la vida el desig de la salut, l’amor i la felicitat. Encomanem a les aspiracions personals la millora humana i les relacions socials. I encomanem al món sencer disposar d’instruments democràtics global per reconciliar política i poder, perquè la tecnologia ens torni la democràcia… Si no, estem perduts.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!