BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Sempre és millor una pau injusta a una guerra justa. Veritat o mentida?
Ciceró: ” Sempre és millor una pau injusta que una guerra justa.”
Perquè no hi ha res pitjor que la guerra. “Mai es pot justificar la
mort violenta d’una sola persona. Només que comencem a fer excepcions a aqueta
regla, obrirem la porta a qualsevol atrocitat.” Parlem de caos concrets. “El
règim nazi era cruel i maligne, però el bombardeig a Dresden i a altres ciutats alemanyes, l’atac nuclear
contra les dues ciutats japoneses, els aliats, els “bons”, van exterminar
centenars de milers d’inocents. Si un dia l’Irak esdevé un país democràtic i
pacífic, encara hi ha haurà qui digui que la invasió de americana haurà valgut
la pena. Però els morts, qui els retornarà? I el dolor dels pares que han hagut
d’enterrar els seus fills, això res no ho curarà. Contra la injustícia cal
resistir com Gandhi, però mai embrutar-se les mans de sang. L’ull per ull ens
deixaria a tots cecs, va dir el mahatma. Maleïda guerra, maleïda guerra sempre.”
Mentida?
No tothom estaria d’acord amb Ciceró. D’entrada, una pau injusta no és
pau. Raimon Panikkar diria que una pau injusta és simplement una no-guerra. I
Baruch Spinoza: “Si cal anomenar pau a l’esclavitud o la barbàrie, no hi ha res més de
lamentable que la pau.” Més filòsofs. John Stuart Mill:
“La guerra és una cosa lletja, però no la cosa més lletja. És un desgraciat
aquell per a qui res és més important que la pròpia vida, que no té res de més
alt per què lluitar. Aquest miserable mai no serà lliure si no és gràcies a
persones millors que no pas ell. El món és com és i cal admetre encara que
sigui a contracor que a vegades contra la violència cal recórrer a la
violència. Contra la injustícia flagrant és legítim lluitar a vida o mort.”
Una moll bona presentació del dilema per part de l’Adolf Beltran en
l’espai Veritat o Mentida d’El Matí de Catalunya Ràdio.
Ara tocava als oients baixar a l’arena de la concreció reflexionant
sobre conflictes recents i propers. Les arenes són dures i els oients van
preferir quedar-se flotant en el món dels grans principis. Pel damunt dels
núvols de la utopia sempre llueix un sol net i un cel ben blau! Només un oient
va entendre que alguna vegada un conflicte armat pot reportar-nos algun benefici
i va posar els exemples de la Revolució francesa i la bolxevic . Les raons de
S.Mill i Spinoza a favor de la guerra contra la injustícia no van merèixer cap
comentari. A l’estat espanyol les reaccions anti-ETA i anti guerra Irak no
permeten una reflexió amb matisos. Llàstima, perquè la tria de l’Adolf Beltran
era feta amb una cura especial: Spinoza i Mill són pensadors molt serens i
reposats.
Anem a veure. Completem el quadre revisant situacions encara calentes
en la memòria.
- Voldria creure que els oients que es van confessar
contraris a la guerra no s’empassen les pel.lícules sobre la segona guerra mundial
posant-se anímicament al costat dels “bons”, és a dir donant per justa la
intervenció americana i aliats. Seria una flagrant
contradicció amb els seus dolços principis. Si volem fer filosofia, hem d’estar
disposats a fer-nos un bon grapat de preguntes que permetin desfer les
contradiccions. Potser aleshores baixarem dels núvols i admetrem que en certs
casos i condicions les guerres no són tan injustes com semblen. I seguirem fent
filosofia i ens gratarem el cap per establir els principis que permetran escatir
entre una guerra justa i una injusta.
O no, mantindrem els principis i canviarem de canal quan es projectin
pel.lícules bèl.liques. Això seria ser conseqüent amb el nostre
pacifisme i creure que la lluita violenta contra el nazisme no va ser
el camí indicat. Fa relativament poc hem vist desaparèixer el totalitarisme
comunista rus, quan de temps hagués durat el nazisme a Europa?
- Què me’n dieu de la Revolució Francesa, que va fer
rodar molts caps i alguns sense cap necessitat. La majoria, però, eren caps que
sostenien un règim injust amb total absència de garanties i propens a tots els
abusos del poder. Gràcies a aquella revolució gaudim de força llibertat en el
terreny polític i econòmic. Doncs bé, hi ha qui gosa posar en dubte aquest
procés revolucionari. Si no recordo malament fins i tot François Mitterrand.
I nosaltres, ¿ens agradaria tornar a viure sota un règim feudal, sota
l’arbitrarietat dels petits i grans capitostos? Recordeu la pel.lícula Rob Roy?
- La revolució bolxevic. Sense ella moltes conquestes
socials dels treballadors no les hauríem ni somiat. Va valdre la pena? El
comunisme rus també té ombres: va arrossegar, com tota revolució, molt de dolor
i injustícia al costat de les seves indubtables conquestes.
- Un pas més. L’OTAN va dictar que els seus bombardejos sobre Sèrbia eren una
“intervenció humanitària”. Ara abandonem el terme “guerra justa” per
edulcorar-ho encara més: la guerra només serà una intervenció, com si es
tractés d’una operació quirúrgica, i més que justa serà per bé de la humanitat.
Encara que pel mig rebin civils, com a “efectes col.laterals”. Quina
tergiversació semàntica! Ens prenen per estúpids i nosaltres tan tranquils.
Personalment, jo estava d’acord que s’havia d’aturar una agressió contra un altre
poble i que no hi havia temps a perdre. Però tampoc em va agradar que
m’enganyessin amb les paraules. Allò van ser uns bombardejos de dissuasió, però
no humanitaris sinó destructius i perillosos per a la població civil.
Aquests
bombardejos haguessin hagut d’engegar una sèrie de noves preguntes : És lícit
aturar una matança amb una altra? Amb quines condicions les accions bèl.liques
poden ser només dissuasòries i quan passen a ser actes de guerra pura i dura?
Quines mesures de control internacional s’han d’establir per garantir la vida
de la població civil? Etcètera.
I així podríem seguir. Una reflexió verdadera és la que posa matisos, estableix
condicions, separar el gra de la palla, argumenta…
Un primer gra per separar seria diferenciar una guerra d’un brot
revolucionari. No és comparable un acte de violència dirigit a unes persones
que controlen la maquinària de l’Estat que una guerra generalitzada. Les
conseqüències d’un i altre fet són ben diferents encara que ambdós comportin
morts innecessàries En aquesta tessitura se situa el poema d’Espriu:
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:[…]
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
Poema XLVI de La pell de brau (1960)
I encara hi ha molt més a escatir i a reflexionar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una pau injusta és una pau dels morts (d’ànim o d’esperit).
Una pau injusta només ho és per als que van vèncer l’anterior guerra, per als que es van quedar al damunt… Sense justícia no n’hi ha, de pau! Mai!