BioSofia

El treball en empresa mata unes 300 persones a l’any a França. El toc d’alarma el llancen els periodistes Paul Moreira i Hubert Prolongeau.  El títol del llibre no pot ser menys impactant Travailler à en mourir. A nosaltres ens han arribat les morts per suïcidi de FranceTelecom. Es veu que entre la policia els suïcidis són una plaga des de fa anys. A la Renault s’han donat prou casos per portar l’empresa als tribunals. Els autors del treball no compten només els suïcidis, sinó altres situacions com la mort després d’una crisi cardíaca deguda a l’esgotament. He extret alguns dels seus comentaris a l’hora de presentar el seu llibre.

“El màxim profit amenaça l’ésser humà. “El problema està en el sistema. La cursa cap al màxim benefici, la competència erigida en regla condueix al menyspreu del que és humà. Hi ha una desconnexió total entre les demandes de l’accionariat i el que passa sobre el terreny. Uns objectius que són desmesurats i que col·loquen la persona en situació límit. ”

Diguem-ho clar, l’amenaça té un nom: sistema capitalista. No cal que el teu cap sigui un sàdic i un porc. Simplement és l’instrument d’una jerarquia maleïda, que en els moments de crisi ha exacerbat encara  més les seves exigències. Aquest cap està també sotmès a la pressió de la direcció i aquesta està traumatitzada igualment per una Borsa en caiguda lliure o si més no capriciosa. La direcció que imposa resultats, a vegades absurds, amb amenaces més o menys subtils. És més, la competència s’ha fet mundial,  escenari dur que la crisi ha amanit amb por, por per a tots i a tots els nivells de l’ empresa. Els nervis han de ser més sòlids que mai, si no es vol acabar petant.

Com podem evitar que la situació en engoleixi? “És molt difícil. Els que millor se’n surten són els desmotivats. Les persones que moren són més aviat els quadres super implicats i super assetjats. El fet de comprometre’s a fons acaba matant-los. L’aïllament [tant per part dels de sota com pels de sobre] agreuja la situació. Restablir el sentit d’equip pot ser una solució. O crear observatoris d’estrès, però si no posem en qüestió la lògica general del sistema, en pagarem un preu elevat.”

El cas francès no deixa de ser peculiar, pensarem. Potser no ho és tant. Allà els suïcidis han posat una veu molt cridanera a la denúncia. Però si a casa nostra es fes un estudi sobre totes les conseqüències, encara que fossin menys escandaloses, de l’estrès en la feina, tindríem dades sobre les que treure deduccions. Tothom pot constatar que molts quadres no treballen a gust. En certes professions i categories professionals, la jubilació es beslluma més com un alliberament que com un goig. 

Faig aquestes reflexions i em quedo amb molt mal regust. Perquè em costa veure una sortida plausible. Si a un quadre intermedi li recomanem d’implicar-se menys, no per això deixarà de témer les amenaces dels seus caps i, a més, sap que sempre hi haurà algú altre disposat a ocupar irresponsablement el seu lloc. Aleshores aquesta persona sap que ha d’assumir els riscos de l’estrès fins potser arribar a petar. Per altra banda, em costa molt d’imaginar una correcció del sistema, que hauria de ser a escala mundial. No vull caure en el pessimisme. 

Aquests treballs com el que estic comentant, encara que només se situïn en la fase de denúncia, posen el seu granet de sorra per a una solució futura. Ara ens caldria una investigació similar a escala catalana i de qualsevol altre país. No a tot arreu aquest sistema malaltís repercuteix de la mateixa manera. Seria bo estudiar-ho i començar a mentalitzar-nos que el capitalisme necessita una revisió a fons o una substitució. Ara que Europa comença a sortir de la crisi, qui se’n recorda de les crides de fa un any a infondre ètica al sistema?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!