BioSofia

Al fons de l’autobús. Una nena de només de 4 anys arrepapada en el seient, ella sola ocupa dos llocs. De fet n’invalida tres ja que, potser semblant-li que no té prou espai,  necessita repenjar els peus en el de davant. La mare, dreta en el passadís, no només no diu res sinó que se la contempla extasiada. La situació és tan estrafolària i anormal que un podria esperar en qualsevol moment les protestes d’algú. Sorprenentment ningú piula. Com si a tots els esbalaís la situació i els deixés clavats. Jo estic prou lluny com per no poder ser més que un espectador atònit.

De tota manera, sí, un senyor ja gran que acabava d’entrar, després de mirar-se la nena uns quants segons, trenca el silenci intentant mostrar indignació pel que està veient. La frase, però, se li estronca a la boca sense temps d’acabar-la per la interrupció agitada de dos senyores. El que li van dir mereix una considerable atenció. Només un sol argument. “Que no veu que és una nena!”.

Més clar, l’aigua: el caràcter intocable i sagrat del nen, els drets (infinits) que aquesta sacralitat li confereix i l’obligació que tenen els adults de respectar-lo… si l’estimen! Brandant aquesta bandera, increpen cridanerament al bon home fins que aquest decideix salvar la dignitat anant passadís avall. “Mira que dir-li això a la pobre nena!” “Segur que li molesten els nens; si no, se’n faria càrrec!” “Cosa de vells rabiüts!” Argument definitiu. El malestar dels passatgers del voltant és palès. Ningú, però, no gosa intervenir. L’arribada de la pròxima parada, on baixa mig bus, fa destensar l’ambient.

La pregunta que em faig és per què cap viatger va poder oposar-se a un comportament que tothom desaprovava. De què tenien por? D’una mucosa de 4 anys, és clar, però més que res del que ella representa. Del que els adults hem revestit avui dia simbòlicament als infants.

L’actitud d’aquesta nena encarnava la negació de dues coses:

– de l’existència de l’altre, si voleu, dels altres.

– de l’existència de regles de convivència, les que ens guien en el dia a dia.

La nena, si hagués pogut, n’hagués ocupat cinc de llocs. Senzillament, actuava com a “centre del món”, senyora de tot i de tots. Ben explicable, sota un cert punt de vista, perquè és l’impuls d’omnipotència i de recerca del plaer immediat amb què tots venim al món. És l’únic principi d’actuació del nadó. En una situació “normal”, aquest principi del plaer, són paraules de Freud, hauria d’anar cedint al principi de realitat, que per als nens s’encarna en els pares. Quan aquests pares desdenyen la seva funció, el principi de plaer campa lliurament fins que altres agents de realitat, els companys, l’escola, comencen a incidir. Però poc hi tene a fer.

La realitat i les seves regles ens acaben configurant com a persones perquè les regles ens insereixen en la cultura que les ha creat  i perquè demanen una constricció que ens fa madurar. Vull dir que la realitat ens fa constructors, ens construïm a nosaltres com a persones i  construïm coses. Perquè els límits, per molestos que siguin, tot protegint-nos de la pseudo-omnipotència, ens permeten extreure, canalitzar i fer rendible el nostre potencial personal. Això tots ho sabem per tradició secular, però hi ha qui prefereix cedir a allò que li agrada en comptes d’allò que li cal, al plaer irracional en comptes de seguir les regles que la raó extreu de la realitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!