BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
La meva germana em retreu que sigui la preferida
La meva germana em retreu que sigui la preferida de la meva mare. Què he de fer? Té raó en part. Ella és la gran. La mare l’ha tractada amb brusquedat i no ha parat de de criticar-la. Amb mi, en canvi, tot són bones paraules. Avui dia, les preferències continuen. La meva germana m’ho retreu. En sóc responsable?
– No ho crec, Susanna. No ets responsable de res. L’anàlisi que fas de la situació em sembla del tot ajustada. La vostre mare ha repetit amb la seva filla, la teva germana, el mateix esquema conductual que va viure ella amb la seva pròpia mare, la teva àvia: rebuig, tracte esquerp, crítiques,etc. En conseqüència, no s’ha permès ser mare sinó amb tu, a qui ha privilegiat. O si més no, això sembla.
Estic completament d’acord quan precises que de fet la teva mare no està preocupada sinó per ella mateixa perquè tot i semblar que et prefereix a tu, de fet només es preocupa per ella i no fa res més que seguir el que per instint li complau. Em dius que els avantatges que la teva germana t’enveja són més aviat escassos. Els seus favors no són tals si es té en compte el que la mare t’exigeix a canvi: favors que tu li has de tornar en forma d’atencions especials i molt de temps de dedicació. M’ho crec perquè és un esquema que es repeteix en moltes famílies.
Penso, doncs, que anar a reclamar a la vostra mare, com et demana la germana, un tracte més igualitari no portaria enlloc. Primer, perquè la vostra mare és presonera d’un embolic neuròtic amb què s’ha conformat i del que, per tant, no prendrà mai consciència. Segon, perquè aquesta demanda a la mare reforçaria la creença de la teva germana que tu reps uns avantatges que no són tals i la portaria encara més a seguir interpretant erròniament la situació. Amb tal demanda se li confirmarien les raons que la fan sentir postergada.
Susanna, l’única cosa que ajudarà la teva germana i alleujarà la seva pena és la correcta comprensió de la situació. La manca d’estimació que ella ha patit només es deu a un comportament neuròtic de la vostra mare la qual ha patit al seu torn la neurosi de la seva progenitora. Aquesta és la via per la qual la teva germana pot entendre que l’afecte que tu reps no és més que una il.lusió.
Perquè les mares que no han rebut afecte de la seva pròpia mare i que no n’han pres una consciència real estan incapacitades per donar als seus fills allò que aquests necessiten.
No et sentis, doncs, responsable de res, Susanna. Tu
segurament voldries una relació més afectuosa amb la teva germana. Mostra’t
afable amb ella sense desanimar-te ni forçar res, i el temps correrà a favor
vostre. A més de la comprensió de la situació, serà l’amor que us professeu
entre les germanes el que acabarà per mitigar el seu dolor.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt dur, el post. Molt bo.
em sembla. Qui més qui menys experimenta o coneix qui experimenta aquestes sensacions. Jo pregunto, no pot ser que, de vegades, la percepció estigui en el receptor i no en l’emissor dels sentiments? Vull dir, no pot ser que un fill senti que no és el preferit i que, en realitat, no sigui així?
Trobo interesant sobretot el fet que la mare no fa més que reproduir allò que ha rebut i que arriba un moment que ja no pot prendre consciència de la naturalesa de la seva actuació. A segons quines edats ja es prou tard per a canviar però el que cal és que les noves generacions no tornin a reproduir l’esquema i el consell que dones és encertat en el sentit de no crear resentiment tot acceptant un situació que no es pot canviar.
quan el vas publicar ja el vaig llegir i si no em vaig decidir a dir res, va ser perquè se m’acudien massa coses… i no volia embolicar massa la troca.
Hi ha tants elements en joc! Tens raó finalment en recomanar a la Susanna que no es senti responsable de res, ella ha de buscar el seu lloc que no depengui del que li vulgui donar o pugui donar sa mare, però ella també amb les seves actituds tranquil·les i netes de culpabilitats i resentiments pot millorar en la mesura que sigui… algunes coses d’aquesta relació amb la mare.
Però és que a partir de l’actitud determinant de la mare, les filles, les dues… responen d’alguna manera concreta i segurament diferent entre una i l’altra. A vegades aquesta mena de resposta (que no sé quina és en aquest cas i per t ant parlo a nivell general) fa que l’actitud inicial es mantingui.