La trappola

La trappola che non acciuffa niente

25 de maig de 2010
2 comentaris

Productivitat de les empreses espanyoles

Tot sembla que aviat, després de congelar el sou als pensionistes, començarem el debat de la productivitat empreses, i una vegada més veurem sindicats, patronal, i govern, jugant a la puta i la ramoneta sobre les indemnitzacions en l’acomiadament i els horaris laborals. Tot això són temes a tenir en compte, però no ens enganyem, fer l’acomiadament més barat hauria de servir per fer neteja d’un bon grapat de dinosaures aristòcrates que corren per certes empreses, però ni de bon troç s’aconseguirà redreçar el teixit productiu. El gran problema de les empreses espanyoles -i en bona part les catalanes- no és que no produeixen prou eficientment, sinó que el seu objectiu no està tant en la producció com en la política i els beneficis que se’n deriven. Vull dir que la manera més senzilla d’obtenir beneficis per una empresa a l’estat espanyol, no està en la seva capacitat d’innovació, sinó en la seva capacitat d’aconseguir contractes i beneficis de l’administració. Ho explicaré amb tres simples anècdotes viscudes recentment.

1) Prenent un cafè a Madrid en una terrasseta a tocar del parc del Retiro. Apareix un noi acompanyat d’una jove que escullen la taula del costat. Com els tres ens encarem buscant el solet -aquells matins encara eren freds a Madrid- puc seguir la seva conversa, com aquell que diu, sense voler-ho. Ell porta un elegant vestit blau fosc -no precisament d’aquells baratets que pots trobar al Zara- combinat amb corbata vermella. Ella vesteix de manera desimbolta, amb uns ullets somnolents que denoten que té per costum llevar-se més tard del compte, però tot i així s’hi entreveu una elegància fora del comú. Han quedat per parlar de negocis, més concretament de fundacions. El noi comença a donar una lliçó magistral de com funciona una fundació, com s’han de definir els estatuts, quins tipus de fundacions existeixen, i sobre tot, com obtenir les desitjaves subvencions a tots els nivells: local, autonòmic i estatal. La noia sembla anotar mentalment totes les explicacions, és evident que tenen preparat un projecte en comú i cal deixar-ho tot ben lligat. Per uns moments tinc l’afany de conèixer sobre què faran la fundació, però ràpidament m’adono que per ells això no deu tenir la menor importància. El llenguatge i les maneres són les de dos empresaris que miren d’obtenir beneficis de la manera més senzilla possible. Si cal fer una fundació, tant se val que sigui per recordar la memòria d’un escriptor ja traspassat, o per pagar les investigacions d’una malaltia incurable, el que compta de debò són les subvencions. Són dos emprenedors capacitats per tirar endavant qualsevol empresa, així que el nom de la fundació ja el buscaran quan sigui el moment.

2) Prenent un tè amb uns amics al museu marítim de Barcelona. Avui ha vingut un jove emprenedor que ha tingut molt d’èxit amb la seva empresa dedicada a les TIC. Després de repetir mil i una batalletes sobre com fer tirar endavant el projecte, ens explica que el millor que ha pogut fer mai per la seva empresa, ha estat apuntar-se al màster de subvencions. Ens diu que gràcies al màster una bona part dels beneficis arriben en forma de subvenció, i d’aquesta manera ha pogut donar molta més solvència al negoci. El fet em sorprèn, un màster en subvencions? Així que em dedico una estoneta a buscar per internet, i no només comprovo que existeix l’esmentat màster, sinó que fins i tot veig que la majoria de màsters d’aquelles escoles de negocis tan prestigioses, inclouen sempre un capítol dedicat a les subvencions. Malament anem si el que ensenyem als futurs empresaris és com aconseguir subvencions.

3) Conversant amb un jove tècnic informàtic. Parlant de la seva feina, defensa que sempre és millor treballar per una empresa que s’orienti a donar serveis a l’administració pública que una que ho faci per l’empresa privada. Comenta que quan tot el sector informàtic ha patit els efectes de la crisi, ells han continuat creixent perquè els seus clients habituals són universitats i administracions públiques. Em diu convençut –Mira, treballar per l’administració sempre és difícil, costa aconseguir lligar els contractes i saps que et paguen amb molt de retard. Però té l’avantatge que un cop firmat el contracte no cal que facis res més, a ningú l’importa si implementes el projecte, i pots estar ben tranquil, perquè mai ningú en farà seguiment per comprovar si el que has fet funciona correctament. M’esborrona pensar que m’ho explica amb un punt d’admiració. Està ben convençut que sempre és millor treballar per una empresa on estiguis ben pagat i tranquil, encara que el que facis no tingui cap mena d’utilitat. Malament anem si tothom pensa igual.

Si anem dels exemples particulars al cas general, tenim que l’estat espanyol pressupostà uns 8.000 milions en investigació civil, més uns 1.200 en investigació (al marge dels més de 7.000 milions del ministeri de defensa), i hi hauríem d’afegir uns 1.140 milons a cultura, uns 9.000 a agricultura, pesca i alimentació, uns 3.000 a indústria i energia, uns 1.500 a comerç i turisme, uns 1.600 de subvencions al transport, més uns altres 1.500 de foment de l’habitatge. Si feu els comptes podreu entendre que tots aquests milions donen per mantenir un bon grapat d’empreses improductives. No vull dir que tots aquests diners siguin desaprofitats, però si que un percentatge molt important i en unes quantitats que acaben pertorbant la pròpia economia de l’estat -i en el cas de Catalunya el cas és sagnant perquè no podem competir amb les grans empreses domiciliades a la capital de l’estat, i exageradament subvencionades-. Sovint escoltem qui es queixa dels joves d’avui en dia que no pensen en res més que en aconseguir un lloc de funcionari, però no ens enganyem, no és la seva poca capacitat per convertir-se en emprenedors, senzillament escullen el millor camí possible pel seu futur. Lògicament s’orienten cap allà on van els diners.

  1. Una productivitat basada en les subvencions el que fa es crear un fals nivell econòmic, però ja sabem que això de les aparences és també una característica molt espanyola.

    El trist és que sovint es contracta empreses privades per fer coses a administracions públiques que des de l’administració pública es podrien fer perfectament (parlo de l’àmbit TIC per exemple). Perquè? A veure si ho endevineu…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!