La trappola

Fa uns dies llegíem al diari Avui un article inquietant sobre l’OCDE i les competències autonòmiques, L’OCDE vol limitar el poder autonòmic sobre les caixes.
Cal dir que el títol de l’article és decididament tendenciós. Per una
banda, l’informe no diu que calgui limitar el poder autonòmic, en tot
cas suggereix, i altrament, també diu moltes altres consideracions que
són ignorades pel diari català. L’informe complert el podeu llegir aquí, i  la part del text relacionada amb la regulació autonòmica de les caixes és el següent:

Although
domestic financial intermediaries’ balance sheets are heavily exposed
to the shrinking domestic residential construction sector, cushions
against losses that will result from this exposure are substantial, and
supervisors have discouraged imprudent mortgage lending practices.
However, the exposure of the unincorporated, private domestic savings
banks – which hold about half of total banking-sector assets and are,
as any other bank, under the supervision of the Bank of Spain – is
higher than that of other commercial banks, and their particular legal
status places some limits on their ability to raise external equity.
This could diminish their ability to offset any reductions in their
solvency without resorting to tighter lending standards, although
resulting macroeconomic effects could be mitigated if other
institutions were to step in to fill the gap. No investor can own more
than 2.5% of a savings bank’s equity, and scope for takeovers are
limited, even among savings banks themselves, as such mergers require
regional governments’ approval. Consideration should be given to
lowering barriers for savings banks to raise external equity. Such
steps could include lifting the requirement of regional government
approval for mergers and raising the limit on individual shareholdings.
Separately, loan defaults could rise more markedly if employment losses
are large; this would especially affect young workers living
independently.

Trobo una mica sorprenent -amb tota la
polèmica del tema del diari The Economist- que en aquest cas no hi hagi
una protesta oficial, ja que el que s’està suggerint en l’informe de
l’OCDE és que l’Estat Central ignori competències autonòmiques. De fet,
en el cas de The Economist, es tracta d’un article d’opinió, i per
tant, criticable i denunciable, però no pas a nivell governamental. I
en canvi, en el cas de l’informe de l’OCDE, estem parlant d’un
organisme internacional, per tant, pagat amb fons públics.

El
comentari sobre el control autonòmic de les caixes, és un consideració
política, i no pas econòmica. Una ingerència inadmissible. De la
mateixa manera que no es podria admetre que l’OCDE decidís com ha de
ser l’organització federal dels Estats Units, o dels lands alemanys. Un
altre tema seria si la regulació de les comunitats autònomes és
l’adient, però en cas que no ho fos, l’informe s’hauria de dirigir a
l’administració competent, i no pas anar demanant reformes de l’estat,
que en tot cas, corresponen a la pròpia sobirania dels estats.

Cal
dir, l’informe no és una veu unitària de l’OCDE, no és més que un
treball subjectiu amb noms i cognoms -Andrés Fuentes i Eduardo Camero-,
i per cert, ben espanyols, i per tant, probablement, ben poc
imparcials. Hi ha certs comentaris que són purament polítics i  poc
tenen a veure amb l’economia o el desenvolupament econòmic. Per una
banda, es critica la limitació d’un 2,5% del capital de participacions
individuals a les caixes. M’agradaria que m’expliquessin quina és la
teoria econòmica, o quin és l’estudi, que ens certifica que aquesta
limitació perjudica l’economia o frena el desenvolupament. Al nostre
país tenim bons exemples que no és així, i a més, socialment és una
mesura més justa, ja que així la direcció de les caixes no es deu al Rockefeller o magnat rus del moment. Per altra
banda, la capacitat de permetre fusions entre les caixes, és evident
que en cas de fusió, obtenim una nova entitat financera molt més forta
i segura. Però això és bo per sistema? No ho ha de ser per força,
dependrà de cada cas i país. També és molt simptomàtic que carregui la
culpabilitat de l’excés d’endeutament dels treballadors joves a les
caixes, com si els bancs espanyols no en tinguessin cap mena de
responsabilitat. Un comentari ben polític, en contraposar caixes
-controlades pel poder local-, amb bancs -de caràcter estatal-. I
aquesta història, ja ens la coneixem; s’intueix on volen anar a parar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!