La violència verbal: Quan es parla de dictadures o règims totalitaris habitualment es denuncia la violència física que practiquen per tal de mantenir els seus ciutadans atemorits i fidels a la causa. Sovint oblidem que la violència verbal acostuma a ser molt més efectiva i perdurable. És comú a tots els règims totalitaris la creació d’un llenguatge propi que sigui favorable al poder. Mitjançant la desqualificació o insult sistemàtic s’acaben eliminant de la llengua certes expressions que siguin contràries al règim, d’aquesta manera s’aconsegueixen combatre també les idees. A partir del moment que deixen d’existir expressions que puguin definir certes idees, automàticament, es fan desaparèixer també aquestes idees.
El discurs políticament correcte: A Catalunya tenim un excés de llenguatge políticament correcte, hi ha certs discursos que han quallat amb tanta força que actualment ja és impossible discutir-hi o mantenir un pensament divergent. Quan algú fa un plantejament sobre la immigració o la cultura del país, diferent del discurs oficial, automàticament rep la reprovació dels integristes del políticament correcte. El perillós del tema és que veus que no hi ha cap resposta argumentada, és simplement un abús del llenguatge que s’ha anat imposant gràcies a una indústria mediàtica i cultural massa homogènia i poc acostumada a la crítica.
El fals multiculturalisme: Al nostre país hi ha un abús i mal us del mot multiculturalisme, s’utilitza inadequadament i habitualment com a mètode de desqualificació d’aquells que no tenen certa visió de Catalunya. “Multiculturalisme” vol dir que dins d’un territori existeixen diverses cultures sense que existeixi una cultura dominant, és a dir, les diferents cultures es desenvolupen i evolucionen independentment, sense un nexe d’unió. Oposat al multiculturalisme tenim el “monoculturalisme”, que consisteix en una única cultura i una única llengua en tot el territori. Finalment tenim una altra opció a mig camí entre les dues anteriors, el “melting pot”, que consisteix en què es mantenen les diferents cultures però amb l’acceptació d’una cultura dominant que fa de nexe d’unió. Amb exemples, podríem dir que el model multicultural és el de l’Índia, el model monocultural el de França, i el melting pot, els Estats Units. Es correspon la definició de multiculturalisme amb el políticament correcte de casa nostra? Un servidor diria que gens ni mica, més aviat jo parlaria del discurs “incorrectament polític” que practiquen alguns.
El principi pujolià: Sovint els defensors del multiculturalisme fan servir la dita pujoliana de què és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya com una proclama multicultural, i això és fals. Es tracta d’una proclama monocultural. Seria multicultural quan hi afegim allò de “i vol ser-ho”, però en aquest cas hauríem d’acceptar que hi ha persones que viuen i treballen -i fins i tot néixen- a Catalunya i no volen ser-ho. Aquest principi els falsos multiculturalistes el neguen sistemàticament, per ells tot habitant de Catalunya és català, per tant mantenen una postura monocultural.
El cas de la Laia: El dia 1 de gener els telenotícies ens anunciaven el naixement a Barcelona de la primera catalana de l’any, filla de pares uruguaians, la Laia. Els seus pares li havien posat aquest nom com a homenatge a la ciutat que els acull. També ens anunciaven que a les altres tres províncies el primer nadó havia estat d’origen immigrant, l’Angely, en Hayam i l’Adam. El fet que parlin de la primera catalana de l’any, i el gest dels pares amb el nom, són gestos de monoculturalisme -i tot just s’intenta mostrar com el contrari-.
N’Alzamora i les essències pàtries: El dia 3 de gener l’escriptor Sebastià Alzamora publicava l’article “Laia i la tonteria” on carregava durament contra la “babaueria multiculti”. El problema de l’article és que sembla que aquest estigui dividit en dues parts, en una primera carrega contra el multiculturalisme descrivint un pensament políticament incorrecte, però tot seguit sembla que s’hagi de fer perdonar i comença a carregar contra els suposats guardians de les essències pàtries. Que sincerament, no tinc ni idea de qui són, tothom en parla d’aquests defensors de la pàtria pura, però haig de reconèixer que no n’he vist mai cap, és com allò de les “meigas”, eu non creo nas meigas, mais habelas hainas . Més aviat sembla que hagin d’acabar així tots els articles contra el multiculturalisme, fent-se perdonar no semblant massa de la ceba, si no ja saps que la pedregada que rebràs serà monumental.
La Mar Jiménez i l’esquerra més conservadora: Però per molt que et facis perdonar, la pedregada sempre arriba i és implacable, els integristes del políticament correcte esperen qualsevol petita desviació de la causa. Així neix l’article “Catalunya és multiculti” on la intenció és practicar la teoria de l’arraconament. Als Alzamora, Barrera, Pujol i Romagosa -aquest era un que passava per allà i també ha rebut- els podem aplicar un bon correctiu d’expressions políticament correctes. A veure si aprenen a parlar normal. A més, cal dir que l’article confon constantment el significat del mot multiculturalisme. Defineix inicialment Catalunya com a multicultural, però tot seguit afirma que la Laia, el Hayam, l’Angely i l’Adam són totalment catalans -argument amb el que no estic en contra, però que correspon a un plantejament monocultural-, i per altra banda nega el dret al senyor Heribert Barrera de parlar d’ètnia catalana -Un altre plantejament monocultural de la periodista-.
I els catalans no existeixen: Diuen que defensen un sistema multicultural, però per altra banda neguen l’existència d’una cultura -o ètnia- catalana en si mateixa, diferenciada de la resta. Això és el mateix que el negar l’existència del poble català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs qui som els catalans?
Allò més probable és que aquesta societat acabi fragmentada si no es que ja ho està ja de fet – ara que ho escric penso per primera vegada que cal assumir que això és així- ,de fet , això serà així,segons quina sigui, la setencia del contitucional sobre l’ Estatut i segons com no hi haurà cap problema en dir que :
“Català és tot aquell que viu , treballa o cobra la pensió a Catalunya i sap fer servir els pronom febles”