La trappola
La trappola che non acciuffa niente
Corresponsals de tòpics
És una llàstima que amb el -ja tan comentat- tema de l’article de The Economist, no haguem provat de donar la volta al mitjó, plantejar el problema des de la perspectiva contrària, en el sentit que no hauríem de desitjar per als altres allò que no volem per nosaltres mateixos.
En general la informació internacional als mitjans catalans és molt esbiaixada i confosa amb la política local. Per exemple, per televisió, cada vegada que ens parlen de la polèmica palestina, veiem unes imatges d’un pastor palestí portant un ramat de cabres, i tot seguit un colon ultra-ortodox ocupant terres de palestins amb una metralladora, i així és els 365 dies de l’any. Un altre cas que recordo, el de l’assassinat de Benazir Bhutto, al moment tots els mitjans es van dedicar a donar una imatge totalment irreal de la senyora, presentant-la com un exemple de lluita per la democràcia, el progrés, i fins i tot, per l’alliberament de la dona al món musulmà. Una imatge ben aïllada de la realitat, però a la vegada, amb un gran poder mediàtic dins el món occidental. Tampoc s’entén que durant setmanes, cada vegada que sortia l’Obama per la televisió, ens haguéssin de mostrar unes imatges de Martin Luther King, o de l’assassinat de Kennedy. Probablement amb un parell de cops, ja n’hauríem tingut prou.
Respecte els líders d’altres nacions, són tractats amb un maniqueísme absolut, en funció del país o adscripció política. Així podríem separar en dos grans grups. El dels bons, on només es mostraran imatges positives i agradables. I el dels dolents, on l’objectiu serà ridiculitzar constantment el personatge. Si aquest té una confusió amb la parla, que si s’entrebanca, que si és incapaç de respondre una pregunta compromesa, que si no sap qui és el primer ministre del Tajikistan… L’estil Michael Moore, que consisteix en fer-te passar un bon grapat d’imatges creuades, de manera que quan acabis el reportatge, ja tinguis ben gravada al cervell la idea inicial. I no és això, un informatiu s’hauria de limitar a donar una informació precisa, i si s’ofereix opinió, sempre s’haurien de donar les dues versions possibles. Resumint, si havíem d’arribar a la idea que tenim d’en Bush, hi havíem d’arribar per nosaltres mateixos, no pot ser que la imatge ens vingui ja pre-cuinada i decidida per ves a saber qui.
Tot això és important per una raó ben concreta, la imatge que donem de països exteriors, serà la que decidirà si l’estranger vol triar els nostres mitjans de comunicació per informar-se. Si no ho fem correctament, si s’ofereix una visió provinciana, després serà normal que s’ignori la nostra visió del món. No estic gaire d’acord amb les justificacions que afirmen que el corresponsal és un senyor que està a Madrid i no arriba gaire més lluny de Móstoles o Alcobendas, en tot cas, si així fos, seria un mal corresponsal. Més aviat el problema trobo que està en què no veig per quina raó un corresponsal d’un mitjà anglès o americà, pot tenir la necessitat d’informar-se a través de La Vanguardia o El Periódico. Per dues raons ben concretes, per una banda, les informacions que pugui trobar del seu país no li agradaran gens, per una altra, la visió d’aquests mitjans de la política nacional, és gairebé la mateixa que trobarà als diaris de Madrid.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
D’acord amb la línia argumental. És allò que diuen: tal faràs, tal trobaràs. I espera’t, que d’aquí a 100 dies (és a dir quan en faci 40 que sigui president), l’Obama, entre nosaltres, serà equiparat a Bush III.