Lluís Vicent Aracil i Boned (València, 1941) és un sociòleg eminent, dissident de la generació dels progres -la que emergeix entre els anys seixanta i vuitanta del segle passat i ha assolit des d’aleshores l’hegemonia política i social a Catalunya i Espanya- de la qual n’és un crític lúcid de lectura imprescindible.
Des de fa temps estic intentant recollir documentació per a un article on exposar les causes de l’hegemonia de l’esquerra tripartita que governa Catalunya, la culminació de la peculiar simbiosi entre catolicisme i marxisme que s’ha anat congriant al nostre país des dels anys seixanta fins a l’actualitat. La dominació estatal és la causa externa de la situació de declivi que viu el poble català en tots els ordres, però hi ha també unes causes internes que no acabem d’identificar que ens han dut fins a l’atzucac històric on ens trobem.
En podem percebre símptomes parcials: “Catalunya s’estima poc a ella mateixa, també en la música”, declarava Pep Sala a La Vanguardia el 23 de desembre del 2008. “A Catalunya hi ha un fenomen únic a Europa: el menyspreu per la pròpia cuina”, afirmava Jaume Fàbrega al diari digital El Debat, el 15 de desembre de l’any passat. “Els periodistes catalans hem deixat d’estimar la realitat”, manifestava Francesc Canosa a El Singular Digital, el 16 de març d’enguany. “Als polítics no els agrada la política”, escrivia Sílvia Barroso a l’Avui, el proppassat 17 de maig. Aquestes i altres frases dites per autors diversos responen a una única causa: la desconnexió de la pròpia realitat per part de les elits culturals, socials i polítiques catalanes ofuscades per l’alienació i l’abstracció que han generat dècades d’hegemonia de les pautes de conducta del progressisme banal.
L’esquerra progre que governa el país, no solament des del 2003 arran de la victòria del primer tripartit (“el PSUC aporta la mentalitat bàsica -no la ideològia- del pujolisme” declara Lluís Vicent Aracil en una entrevista al Temps, el 25 d’abril del 1994), sinó des de molt abans, ha demostrat la seva incapacitat per concretar un projecte nacional català ja que és hereva de les inoperants abstraccions que figura són els seus referents comuns. La crítica de l’ordre establert resulta imprescindible per donar pas a un renovat republicanisme que enllaci amb els valors de llibertat, prosperitat, treball, civisme que impregnaren la Catalunya dels anys trenta. La causa independentista no pot prosperar sense un bagatge renovat d’idees i projectes capaç de trencar la continuïtat entre el tardo-franquisme i l’esquerra progre que actua de garant de l’ordre espanyol.
Aracil, mestre de sociòlegs, predica “Dir la realitat” (Edicions Països Catalans, Bacelona, 1983) i en tres entrevistes brillants dóna pautes interpretatives per desmuntar l’hegemonia del progressisme banal que ens domina: a Idees, suplement dominical en català del diari en castellà El Observador, el 22 de desembre del 1991, El Temps del 17 de febrer del 1992, i també al Temps, en dues tongades, el 25 d’abril i el 2 de maig del 1994.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si te n’adones els únics que pensen, en aquest país, per sí mateixos són els de base ideològica llibertària: Aracil, Fuster (encara que crec que no s’ha sabut llegir com a tal), Brossa, Déulofeu, etc. que en molts casos ha estat submergida en una pensa ‘liberal’ per tal de sobreviure en aquest marc polític. Tots han tingut una base de creure en uns fonaments en una cultura popular pregona. Això ha comportat un pensament de nació cultural com l’explicada per en Quico Mira en ‘ Crítica de la nació pura‘ . I això mateix podria explicar, en part, certa incapacitat de generar un estat -polític propi- col·lectivament en època moderna.
Rep una cordial abraçada.
PD: em va agradar poder-te abraçar una altra volta a can Partal l’altra nit.
Domini estatal i càncer ideològic constituït per inoperants abstraccions. Dues causes. Solució: republicanisme dels 30 renovat, que, en comptes de beure en apriorismes i abstraccions dogmàtiques, s’arrela en la realitat. Molt d’acord.
Si em permets jo afegeixo: com a conseqüència, canviar el bonisme i bufonisme per l’autenticitat i l’autoritat, el caràcter, l’empenta, l’amor a la terra i la solidaritat amb el propi grup.