Jaume Renyer

L’historiador Lluís Ferran Toledano ha publicat aquest article sobre el bicentenari de la Guerra del Francès a la Revista de Catalunya, número 246, corresponent al gener d’enguany.

“Allò que recordem i oblidem i allò que constitueix objecte de commemoració per les institucions públiques pateix, en les societats globals, un ràpid procés de mutació. El bicentenari de la Guerra del francès, entès com a producte cultural, no resta aliè de les tensions que afecten les societats postmodernes. Avui en dia, la història s’identifica superficialment amb la memòria i viu sotmesa a un consum vertiginós i efímer. En totes les historiografies conviuen en conflicte diversos discursos que remarquen uns episodis i en voregen d’altres, hi ha maneres distintes de presentar la cronologia i d’interpretar el canvi històric.

En aquest sentit i no podia ser d’una altra manera, al llarg de dos segles la Guerra del Francès no ha ocupat sempre el mateix lloc entre els historiadors. Fins i tot entre nosaltres es va dur a terme una veritable transformació conceptual quan Jaume Vicens Vives -en un text publicat de manera pòstuma el 1962- va proposar amb èxit canviar el terme clàssic  “Guerra de la Independència” per un altre de més permeable a la pluralitat de comportaments, el de la “Guerra del Francès”.

Amb tot, queda fora de dubte que va ser un esdeveniment fundador de la nostra història contemporània, vinculat a una crisi internacional de gran volada -les guerres napoleòniques- i a la desfeta de l’antic règim que acompanyà l’adveniment del constitucionalisme liberal.

Tal vegada, però, el que més ha caracteritzat la nostra mirada ha estat la dificultat per a vincular-nos amb un referent històric tan fortament carregat i polititzat d’espanyolisme. Hi ha un gran contrast entre la importància atorgada a la “Guerra de la Independencia” per tots els colors ideològics espanyols i la consideració ambivalent que ha tingut a casa nostra.

En el fons l’actitud catalana ha comès un greu error de perspectiva. Aquesta ha vingut condicionada pel desconeixement de la pròpia història, però al mateix temps ha palesat, amb un cert grau d’incomoditat, les dificultats per a inserir els projectes polítics i socials catalans en els generals espanyols. Tot plegat ens ha portat a menystenir les seves repercussions històriques i, també, a no donar l’embranzida suficient a les polítiques públiques de memòria.

A tall d’exemple, el nostre coneixement sobre el paper dels diputats catalans a Cadis és lamentable, tot i les recents aportacions de Maties Ramisa. Però ho és més encara la incapacitat per tal de definir, en una visió de llarga durada, l’abast i els límits d’una cultura política i constitucional catalana, rica i singular, situada en la concepció de la nació política. Aquest és un dels més grans desafiaments que té la historiografia catalana moderna i contemporània, sobre el qual el bicentenari hauria de servir d’excusa per a donar un salt endavant els propers anys.

Tradicionalment, la Guerra del Francès ha servit per a refermar la creença en la unanimitat del cos social espanyol en la lluita contra l’invasor. Era la primera ocasió, es deia, en la qual “tots els espanyols”, fos quin fos el seu origen geogràfic, lluitaven com un sol home contra Napoleó. Tant se val que el mite de la unanimitat faci aigües per totes bandes, una vegada es comença a fer recerca rigorosa sobre el comportament socialment i territorialment divergent dels actors. En realitat, allò que va servir com a element aglutinador de la resistència va ser l’oposició contra la dominació dels exèrcits francesos, la no dependència respecte del dominador. En canvi,  des de Modesto Lafuente, l’historiador que més influència va tenir en la conformació d’una hsitòria nacional espanyola durant el segle XIX, fins a determinades exaltacions actuals del “Dos de Mayo”, s’ha creat un fil de continuïtat que ha imaginat l’existència d’un suposat caràcter espanyol. Una personalitat nacional latent que tornava a renéixer, un testimoni indeleble d’unitat i, per tant, una prova contundent de l’artificiositat de les posteriors vindicacions catalanistes.

Seria absurd valorar les dinàmiques catalanes al marge de les espanyoles, peninsulars i europees. Ara bé, entre el 1808 i el 1814 es va conformar un espai bèl·lic de característiques específiques, que presentava tradicions de mobilització militar pròpies amb el concurs de sometents i miquelets, l’oposició al reclutament regular i la intensitat de la deserció. És probable que les autoritats catalanes que formaven les juntes sorgides de la situació caòtica de l’estiu del 1808 patissin una profunda crisi de legitimitat, més gran, encara, que la viscuda en altres llocs. Alhora, és admissible que aquesta precarietat portés a demanar un tipus de representació més carregada d’autoritat de la junta central primer, i dels diputats espanyols reunits a Cadis després. A la nòmina de particularitats d’una Catalunya amb dinàmiques socials i econòmiques diferents, hauríem d’afegir la presència d’un historicisme clarament connectat amb la tradició constitucional catalana prèvia al 1714. Historicisme que travessava el panorama polític català i espanyol, present entre diputats absolutistes, reialistes i liberals.

No obstant això, no hauríem de deixar al marge la potència que van tenir les imatges que dels catalans van construir els caps militars i els funcionaris francesos. Una espècie de mirall en el qual es veuen reflectits molts dels elements de la nostra especificitat històrica. El català era descrit com l’obstinat defensor de les llibertats perdudes, vigilant atent de la marxa dels seus negocis i en bona convivència amb l’Esglèsia. Una mena de mistura entre modernitat i religió utilitària, defensada quan era necessari amb energia i passió. En aquest ambient es van donar diversos intents, per l’administració napoleònica i alguns afrancesats catalans, d’atracció de les classes dirigents del país. Esforços que es van materialitzar, entre 1810 i el 1812, en els assajos de protecció de la llengua catalana o annexió “de facto” a l’imperi del territori català. Un conjunt de circumstàncies que esperem que tinguin prou atractiu per a convidar a la reflexió al conjunt de la comunitat historiogràfica i cultural del nostre país sobre un dels esdeveniments fundadors per excel·lència de la societat catalana contemporània.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!