El 24 de novembre del 1989, als setanta quatre anys, moria Jaume Martínez Vendrell. De la seva llarga trajectòria com a militant independentista en va deixar un llibre autobiogràfic (“Una vida per Catalunya“) que només abasta la seva lluita de resistent al franquisme fins al 1947. Un dels darrers -i escassos- escrits que deixar és aquesta carta (reproduïda al llibre “Jaume Cornudella: un home del silenci”, pàgina 133) saludant l’assemblea del Front Nacional de Catalunya, reunida el 30 d’abril del 1988 per debatre el paper del FNC en la recomposició del moviment independentista d’aquella època. Recomana actitud constructiva, bona voluntat i esperit de fraternitat entre tots els que es consideren independentistes, unes paraules que avui -vint anys després- encara mantenen plena vigència.
Companys,
Se m’ha comunicat que el dia 30 d’abril celebrarem una assemblea general del Front Nacional de Catalunya per decidir quin ha de ser el seu enfocament de cara al futur. No podent assistir-hi per motius que crec ben coneguts de tots, des de l’exili us envio la meva adhesió i us asseguro que en aquest dia, com sempre però d’una manera més especial, el meu pensament i el meu cor estaran amb vosaltres. Fa ja més de quaranta vuit anys que a Barcelona, Perpinyà, Montpeller i París es va gestar la nostra organització. Jo, segurament com alguns altres dels companys que estaven reunits, no me’n he mogut ni penso deixar-la mai. No cal ni dir que, com sempre, em sotmetré disciplinàriament a les decisions que prengui la vostra assemblea però us prego que en el cas que s’arribés a plantejar la dissolució del Front, deixeu sempre una porta oberta perquè prescindint, si cal, de locals, publicacions, legalitzacions, etc, etc…els que hi estem disposats puguem continuar com a militants del Front Nacional de Catalunya durant tot el que ens pugui quedar de vida.
No veieu en aquest últim punt una expressió de pessimisme que els que em coneixen bé saben que no s’ajustaria gens amb el meu tarannà. Crec que un Front Nacional que retorni decididament als seus principis integradors de l’independentisme, pot realitzar una gran tasca i que, deixada ja endarrera la pura eufòria electoralista que com un xarampió va afectar a la quasi totalitat dels catalans, cada dia que passa augmenten les possibilitats i la necessitat de vertebració de les diferents organitzacions del nacionalisme radical i en aquest aspecte un conjunt d’homes de bona voluntat hi poden fer molt.
Per acabar i de cara a aquesta vertebració que crec imprescindible deixeu que, apoiant-me en els meus anys, ja n’he complert setanta-tres, i en la meva trajectòria de lluita, em permeti donar-vos un consell: tractem a tots els independentistes, prescindint de les tàctiques i estratègies que emprin o proposin, com a germans entranyables i a tots els que intervenen en la política o altres activitats de signe col·lectiu portant, encara que només sigui una mica, Catalunya al cor, com a bons amics o parents molt pròxims.
Ben vostre,
Jaume
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!