El número 253 de la Revista de Catalunya, corresponent al setembre d’enguany, està dedicat pràcticament de manera monogràfica a remembrar la Setmana Tràgica. L’article d’Albert Manent obre el recull d’articles (Gemma Rubí, Josep Termes, David Ballester, Joaquim Casas) i, pel seu interès, el reprodueixo a continuació:
“Amb motiu dels cents anys d’aquest trist esdeveniment s’ha enriquit la bibliografia d’un episodi, aparentment estrany, que va remoure les aigües, ja tèrboles, de la primera dècada del segle XX. Hem trobat a les llibreries obres de divulgació, generalment en castellà, que han volgut fer una interpretació, de vegades amb els ulls d’avui, d’una tragèdia col·lectiva. La situació del món obrer a Catalunya era molt precària i per això no sobta que esclatés la vaga general de 1901. A banda les líders obrers nats, que denunciaven les condicions socials i que podien arribar a ésser infrahumanes, alguns personatges destacaven pel seu fanatisme i la seva demagògia. És el cas d’Alejandro Lerroux, que volia arrossegar les masses amb el seu verb encès i sectari per dur-les a una mena de republicanisme revolucionari i anticlerical. L’altre , Francisco Ferrer i Guàrdia, era un teòric de l’anarquisme. Convençut de la seva ideologia internacionalista, parlava sempre en castellà, tot i que havia nascut a Alella, i així ho certifiquen els testimoniatges memorialístics de Claudi Ametlla, Ramon Noguer i Comet i Alexandre Galí.
El 1972 es va publicar en castellà, una obra bàsica de la professora nord-americana Joan Connelly Ullman, sota el títol de “La Semana Trágica. Estudios sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España (1898-1912)”. Aquella obra tan important va resumir els fets aportant-hi noves dades, però sobretot aprofundint al màxim en la bibliogràfia, especialment la dispersa en diaris i revistes. Des d’aleshores nous investigadors hi han fet aportacions, com ho certifica l’article de Josep Termes que publiquem en aquest número. Cal subratllar també el congrés sobre la Setmana Tràgica que es va celebrar enguany a la Institució Balmesiana, dirigit per Ramon Corts i Blay i convocat per la Biblioteca Balmes. Aquest historiador té en premsa un altre llibre sobre la Setmana Tràgica, sobretot vista a través de la documentació inèdita que ha recollit de l’Arxiu Secret del Vaticà.
Després de la Setmana Tràgica van sortir ja alguns testimoniatges directes, com el de Josep Comaposada, “La revolución de Barcelona” (1909). I també el d’un dirigent obrer com Antoni Fabra Ribas, del qual molts anys més tard jo vaig fer publicar els seus records, ja que la vídua me n’havia donat l’original. Es tracta de “La Semana Trágica. El caso Maura. El krausismo” (Madrid, 1975). El testimoniatge de Fabra Ribas és especialment interessant perquè formava part del comitè obrer de vaga i era un dirigent socialista. Comptem també amb quatre testimoniatges d’anarquistes dels quals destacaria el d’Adolfo Bueso.
Amb motiu d’aquest centenari, Hilari Raguer i Ignasi Moreta han publicat, amb comentaris, tres memorables articles de Joan Maragall dedicats a la Setmana Tràgica, un dels quals fou censurat pel diari “La Veu de Catalunya”. L’actitud de Maragall és molt sorprenent per a l’època perquè fa autocrítica des del punt de vista de la burgesia i de la seva militància catòlica. La seva visió és molt generosa i comprensiva envers els qui havien estat arrossegats cap a la revolta i demana l’indult dels condemnats a mort, tot i els assassinats i que havien destruït dotzenes de temples i col·legis religiosos.”
Post Scriptum, 2 de setembre del 2018.
Sobta que Albert Manent no esmenti en aqueix article l’obra de Josep Benet i Morell, “Maragall davant la Setmana Tràgica”, (Edicions 62, 1963), la lectura del qual, al meu criteri, resulta imprescindible per entendre els prolegòmens, els esdeveniments i les conseqüències d’aquells fets. M’ha sorprès la connivència de molts notables catalans amb l’assassinat de Ferrer Guàrdia, el mateix Prat de la Riba va vetar la publicació a la Veu de Catalunya de l’article de Maragall “La ciutat del perdó”, una actitud que Benet qualifica “el major error de la seva vida pública” (pàgina 168).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!