Xavier Rubert de Ventós és dels pocs intel·lectuals catalans que en els seus treballs interrelacionen ambdues perspectives, la política i la psicoanalítica a l’hora d’interpretar la realitat social i nacional. Dissortadament, els comportaments personals i col·lectius dels catalans no són habitualment analitzats tenint en compte les conductes inconscients heretades de la imposició violenta de l’ordre estatal espanyol, especialment les derivades del franquisme. Significativament la mateixa evolució política de Rubert de Ventós des del federalisme a l’independentisme és probable que sigui deguda a l’apronfudiment de l’autor en les causes últimes de la dominació política que s’imposen als catalans.
Antoni Rovira i Virgili creia que els pobles tenen ànima i que en ella queden reflectides les circumstàncies traumàtiques que els toca viure al llarg dels temps. La mentalitat i el comportament polític dels catalans d’avui són el resultat del llarg període de dominació que, sota diferents formes, hem viscut i vivim com a poble.
Hores d’ara vivim immersos en estats d’ànim col.lectiu (desencís polític, inhibició electoral) i assistim a actituds personals (la mort voluntària de Xirinacs, per exemple), que precisen d’una perspectiva psicoanalítica per ser valorats en la seva justa mesura. També podríem copsar amb més claredat el comportament aparent i el real dels representants institucionals.
Als argentins el fet de comptar amb un alt percentatge de psicoanalistes no els ha estalviat un dels drames col·lectius més cruels de l’època contemporània. A França, la psicoanàlisi forma part de la cultura política de la mateixa manera que entre nosaltres s’ha normalitzat el fet de declarar-se homosexual.
Als Països Catalans tenim fenòmens com l’anticatalanisme al País Valencià o l’espanyolisme de les elits barcelonines que precisen d’un enfocament psicoanalític per a ser entesos i poder trobar el camí de la seva neutralització. Les obres completes de Carles Muñoz Espinalt (El Llamp, 1987) són un element de consulta que ja hauria d’estar superat i encara som a l’espera de treballs científics que ens aportin una visió actualitzada sobre els traumes col·lectius dels catalans i les seves vies de superació, (que només poden ser polítiques).
Post Scriptum, 9 d’octubre del 2017.
Una hipòtesi sobre la conducta absentista o hostil a la causa nacional catalana de molts referents culturals del progressisme nostrat seria la d’interpretar que la generació que oscil·la entre la setantena i la vuitantena (Serrat, Raimon, entre d’altres) senten que no són referents actius de l’actual moviment independentista i reaccionen inhibint-se’n o menyspreant-lo. És un comportament elitista (Raimon va retreure a Puigdemont i Junqueras que no assistissin als seus concerts de comiat) desconnectat del sentiment col·lectiu que reacciona infravalorant-lo.
En d’altres casos, com Rosa Regàs (“A mi m’és igual que la gent voti o no, perquè no em creuré el resultat”, Catalunya Ràdio, 23 de setembre del 2017), la reacció és el rebuig a la catalanitat (“cada cop em sento menys catalana”) com a forma d’afirmació de l’espanyolitat franquista de la seva família encoberta durant dècades per un cosmopolitisme progressista abstracte i banal que no resisteix el contrast amb la conflictiva realitat catalana.
Post Scriptum, 1 de desembre del 2019.
El psicoanalista Ramon Riera és entrevistat avui a Vilaweb aportant una interpretació de les mentalitats nacionals contraposades: “El xoc entre Catalunya i Espanya és un conflicte entre dos sistemes de valors diferents”.
Post Scriptum, 19 d’abril del 2020.
Un cas digne d’estudi ala llum de la psicoanàlisi és el comportament del nostrat progressisme abstracte i banal d’arrels autoritàries arran de la crisi del coronavirus: lloen la intervenció de l’exèrcit, la recentralització competencial, la censura, la monarquia, la repressió, invertint la realitat entre l’ordre dominant establert (espanyol) i l’únic moviment transformador (l’independentisme català). Aqueix capteniment és el resultat del dogmatisme conceptual en el qual estan instal·lats de fa dècades (PSUC, ICV, ara Comuns i parcialment ERC) incapaços de copsar la realitat del conflicte entre el nacionalisme espanyol hegemònic i el nacionalisme d’alliberament català, ans el contrari neguen els nacionalismes obviant que són l’expressió d’interessos socials contraposats.
Post Scriptum, 17 de juny del 2021.
L’operació d’estat (espanyol, per suposat) actualment en curs per liquidar el procés independentista català amb l’activa col·laboració dels dirigents caragirats que reneguen amb cinisme i displicència de la causa que aparentaven defesar, fa del cas català una experiència dissortadament inèdita entre els moviments d’alliberament nacional contemporanis. Percebo la necessitat de trobar una explicació psicoanalítica al comportament dels principals actors d’aqueixa impostura històrica (Junqueras, Sànchez, entre d’altres), però també una raó col·lectiva que fa sigui acceptada sense resistències substancials.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sembla que és el normal què toca amb un país ocupat per l’Estat espanyol.
El què no és tant normal els antivalencianistes generats des de Catalunya, com sí el fet de ser valencià fora adversari o contrari a Catallunya o és una mostra de desfogar-se sobre els País Valencià les mancances pròpies al Principat.
Aquest fet no passa amb altres comunitats del mateix ambit, és a dir, el portuguesos sobre els gallecs, els holandesos sobre els flamencs o inclòs és alemanys sobre els austriacs. Per què al contrari què els catalans; els portugesos, holandesos i alemanys tenen estat propi i es consideren autorealitzats i per tant no la prenen amb les seues comunitats veïnes del mateix ambit lingüistic i passen a ser anti-gallecs, anti-flamencs o anti-austriacs.
En efecte, l’opressió nacional ha causat i causa profunds transtorns psicològics col·lectius en el nostre poble; però no serà pas la psicoanàlisi qui ajudi a entendre’ls ni menys encara a superar-los, perquè la psicoanàlisi no és més que una pseudociència o, per dir-ho altrament, una enganyifa, cosa avui més o menys assumida arreu menys a l’Argentina i, és clar, a França. Consulta, per exemple, el llibre (de recepció immerescudament escandalosa) _Mensonges freudiens_, de què pots tenir una panoràmica en: http://www.arenes.fr/livres/page-livre1.php?numero_livre=119&num_page=531&numero_sommaire=23
Pol Sureda