Abans d’ahir va tenir lloc a la seu de l’Ateneu Barcelonès la jornada “El paper del Front Nacional de Catalunya en la resistència als nazis (1939-1945)” organitzada pel Memorial Democràtic, el Museu Memorial de l’Exili (MUME) i l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, en la qual varem participar la seva directora, Núria Gavarró, els historiadors Fermí Rubiralta i Josep Calvet, i jo mateix amb aqueixa comunicació centrada en les figures de Josep Munté i Rodrígez (1913-1996) i Jaume Cornudella i Olivé (1915-1983) .
Exponents d’una generació excepcional de patriotes catalans
La trajectòria del darrer la vaig mirar de reflectir en el llibre, “Un home del silenci. Jaume Cornudella i Olivé: patriotisme i resistència (1915-1983)”, (Pagès Editors, Lleida, 2001), que em caldria revisar i ampliar ateses les informacions recollides amb posterioritat a la seva publicació i que ara, referides específicament a les seves activitats durant la Segona Guerra Mundial, provo d’actualitzar. A l’annex de ressenyes biogràfiques del llibre hi consta la de Josep Munté, que he mirat d’ampliar en un apunt recent al meu bloc “Per l’esquerra de la llibertat” el proppassat 21 d’octubre. A tots dos vaig tenir ocasió de conèixer-los encara que. dissortadament, per poc temps i així puc afegir les meves percepcions personals a aqueix treball que pretén comprendre i transmetre les circumstàncies que condicionaren les seves vides i la mentalitat amb la qual les afrontaren.
Ambdós foren companys de militància i amics des de ben joves, i fins al final dels seus dies. Però, a més, compartiren una mentalitat ben estesa entre la seva generació que abastava des de les formes de vida, treball i lleure al compromís patriòtic arrelat en unes conviccions profundes defensades amb fermesa. Formen part del catalanisme nacionalista sorgit al primer terç del segle XX que en la versió més avançada adoptarà la denominació de separatisme. En paraules de Josep Conangla i Fontanilles, «és la maduració de la nostra cultura i de la consciència del nostre poble« (1) que vol portar fins a les últimes conseqüències la renaixença econòmica, cultural i política que emergeix arreu del país. Aqueix separatisme es caracteritza per ser un moviment encaminat a l’acció, incloent la insurreccional, amb una militància fortament determinada que va congriant la confluència de diferents corrents oposades a la dictadura de Primo de Rivera que es nodreix de militants procedents dels sectors socials (assalariats urbans i rurals, menestrals, botiguers i comerciants…) afectats per les transformacions econòmiques accelerades que cercaven en el nacionalisme un poder afí i protector. L’exemple dels Voluntaris catalans a la Gran Guerra, la Societat d’Estudis Militars creada clandestinament l’any 1922 per membres d’Acció Catalana, Bandera Negra i l’atemptat frustrat del Garraf contra el rei d’Espanya (1925), l’intent de Prats de Molló (1926), l’Organització Militar Catalana creada a l’interior l’any 1926 estimularan la formada de joves que s’implicarà políticament en les entitats i partits nacionalistes a partir del 14 d’abril del 1931.
La influència del nacionalisme irlandès dibuixà un plantejament insurreccional, amb una acció parlamentària dirigida a proclamar la independència i una força armada disposada a defensar-la que impregnà la mentalitat dels seguidors de Francesc Macià i Daniel Cardona. L’assemblea del separatisme català celebrada a L’Havana l’any 1928, celebrada sota presidencia del primer dels líders esmetats, aprovà una constitució provisional que havia d’aplicar-se immediatament un cop independitzada Catalunya. Un text que fou una síntesi del pensament separatista combinant a l’articulat, proporcionadament, drets individuals i col·lectius, força avançat al seu temps i impregnat d’esperit democràtic i filosofia humanista d’inspiració maçònica. La proclamació del 14 d’abril i la posterior reconversió en una fórmula autonòmica sota el nom de Generalitat de Catalunya fou el resultat d’una transacció precipitada amb el govern republicà espanyol viscuda amb múltiples desacords entre les files separatistes.
Munté i Cornudella feren coneixença quan tots dos militaven a les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català l’any 1933, participaren als Fets d’Octubre del 1934 enquadrats als escamots, anaren un a la presó i l’altre a l’exili, però es retrobaren immediatament després que ambdós recuperessin la llibertat. Culpabilitzats al si d’ERC, els militants afins a Josep Dencàs i Miquel Badia per la fallida de la proclamació de l’Estat Català dins la República Federal española per part de Lluís Companys l’octubre del 1934, acabaren refundant Estat Català al maig del 1936 com a partit independent. Els dos amics s’hi apuntaren decididament. També compartiren la condició de maçons, participant en l’intent l’any 1936 de crear el Gran Orient Independent Català
Estat Català fou bandejat al si del bàndol republicà durant la guerra, i malgrat això hi participen activament amb milícies pròpies fins que són integrats a l’exèrcit espanyol fidel a la República, patint l’hostilitat successiva de la CNT i, posteriormente, del PSUC. Josep Munté s’incorporà a l’exèrcit i Jaume Cornudella a les Patrulles de Control. Ocupada Catalunya per l’exèrcit nacional espanyol, Josep restà a l’interior mentre que Jaume es refugià a la Catalunya Nord decidits a no donar Catalunya per vençuda començaren les activitats de resistència el mateix 1939. Plegats s’integraren al Front Nacional de Catalunya constituit formalment el 4 de maig de 1940 a París. Segons Joan Cornudella, el Front «era un moviment de resistència pura, sense cap altra manifestació ideològica. Es lluitava per la llibertat de Catalunya, entesa com una unitat històrica que va cap a la plenitud del procés, cap a la independència, per la dignitat de l’home i un model de societat avançada» (2).
Durant la segona guerra mundial col·laboraren amb la resistencia francesa i les forces aliades contra l’Alemanya nazi i el règim del general Petain, des de la Catalunya Nord i des de l’interior del Principat. EL FNC s’oferí des del primer moment a ajudar els exèrcits aliats en lluita contra el nazisme, el feixisme i els col·laboracionistes francesos del règim de Vichy. Es dotà d’una secció militar, activa a ambdós costas de la frontera franco-espanyola, col·laborant amb els serveis d’espionatge britànic, la resistència francesa i la polonesa, fins que les detencions a l’interior del 1943 i del 1947 la deixaren molt delmada, havent d’aturar la lluita arran de l’esvaïment de les esperances dipositades en els aliats que havent derrotat el nazisme liquidarien també el franquisme.
L’esforç dels patriotes catalans no fou recompensat: segons Daniel Diez Esculies (3) els serveis prestats pel FNC permeteren la fugida des de l’estat francés cap a la península ibérica d’entre sis-cents i vuit-cents aviadors aliats i jueus perseguits. És difícil quantificar quants militants del FNC i col·laboradors participaren en la lluita contra els nazis ja que els arxius de l’exèrcit francés no en recomptent més una petita part dels estrangers reconeguts com a resistents en l’immediata postguerra. Segons Ramon Gual i Jean Larrieu vint xarxes d’evasió i sis cents nordcatalans implicats aconseguiren fer mil dos cents pasos de frontera (4).
El Front es transforma en partit polític per adaptar-se a una llarga travessia sota la dictadura, fins a la seva reactivació arran de l’escissió del PSAN l’any 1968, quan es reorganitzà políticament i militarment (creant l’estructurà que més tard hom conegué amb el nom d’EPOCA). A les eleccions espanyoles del 15 de juny del 1977 va donar suport a la coalició Pacte Democràtic per Catalunya integrada amb CDC i el PSC-Reagrupament, sense obtenir cap dels candidats del FNC representació parlamentària. El fracàs electoral pel Front, provoca una forta crisi i la sortida d’una part del seu nucli dirigent històric, encapçalat per Joan Cornudella que acabarà integrant-se al PSC-Reagrupament i des d’allí participar a la fundació del PSC(PSC-PSOE) l’any 1978. El l FNC mira de refer-se com a partit, intentant cobrir l’espai socialista i independentista amb un acord tàcit amb el PSAN, que pretenia cobrir al mateix temps l’espai comunista, però la creació de Nacionalistes d’Esquerra en vistes a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el 1980 provoquen una nova escissió dels partidaris de donar-li suport. El FNC logra reconstituir les seves Joventuts a començaments dels anys vuitanta i aquest sector participa activament en la construcció del Moviment de Defensa de la Terra a partir del 1982. En aqueixa mateixa línia, el FNC participa en la candidatura electoral Catalunya Lliure per tal de presentar-se a les Eleccions al Parlament Europeu de 1989, impulsada pels sectors vinculats al PSAN. Finalment, el FNC es dissolgué l’any 1990 integrar-se a ERC.
Tots dos, Munté i Cornudella, eren la personificació dels ideals del FNC, que transmeteren a tota una altra generación de patriotes, la que prengué el relleu a l’interior durant els anys seixanta i setanta del segle passat, però que s’ha anat diluint a partir de l’any 1968 quan amb la fundació del PSAN s’associa el socialisme a l’objectiu d’independència nacional. Els col·lectius que s’han anat formant des d’aleshores cada cop s’allunyen més dels valors d’Estat Català i el FNC, i això és degut a l’hegemonia ideològica del progressisme abstracte i banal, refractari a la catalanitat que considera el nacionalisme com un fenomen essencialment reaccionari (5). Aqueixa ruptura generacional i política obvia el caràcter revolucionari que té en si mateix l’objectiu el de dotar d’un estat propi a la nació (catalana) que vol alliberar-se de la dominació aliena (espanyola i francesa). Del moviment policlassista que assumeix aqueix objectiu se’n diu nacionalisme, i que en el cas català antany s’autodenominava separatisme i actualment independentisme. La manca d’un gruix de dirigents amb voluntat i capacitat per enllaçar amb el patriotisme, intel·ligència i coratge demostrat en condicions molt més adverses explica la fallida del procés independentista entre el 2010 i el 2017 (6).
Els homes i les dones del FNC s’han caracteritzat per un esperit patriòtic de pedra picada i una predisposició constructiva i no sectària a l’hora de l’acció política; a més, van actuar amb sentit d’estat català, és a dir, amb lleialtat institucional a la presidència de la Generalitat, malgrat que moltes vegades divergissin de les actuacions de Josep Tarradellas. Jaume Cornudella i Josep Munté només divergiren quan al 1978 el darrer segueix els passos de Joan Cornudella cap al PSC (PSC-PSOE) , sense que aqueixa circumstància alterés pas les seves conviccions i amistat.
Significativament també mantingueren al llarg de la seves vides una actitud solidària amb el poble jueu, durant la Segona Guerra Mundial ajudant-ne nombrosos membres a escapar de la barbàrie nazi, i establint després vincles d’amistat i col·laboració un cop creat l’estat d’Israel. La fugida via l’aeroport de Marsella cap a Tel Aviv de diversos militants d’EPOCA -Josep Maria Renyé, entre d’altres (7)- amb documentació falsa per trobar refugi a Israel només es pot explicar per la intervenció de Jaume Cornudella prop dels serveis d’intel·ligència francesos i israelians. Josep Munté, per la seva part, (segons informació aportada pels seus familiars), passava informació als serveis israelians sobre ciutadans alemanys que vivien a la costa catalana que li facilitava un empleat de l’empresa de neteja que sel·leccionava les escombraries d’aqueixos residents cercant documents que poguessin vincular-los al nazisme: “d’això ens varen assebentar una diada de reis a casa ma germana a Begues quan es presenta l’escombriaire amb un pastis per al pare i ens va explicar el què”
Tots dos eren homes del silenci, com va qualificar Josep Tarradellas a Jaume Cornudella arran dels seu traspàs, avesats a la clandestinitat i a la confidencialitat de les seves actuacions no van voler deixar memòries escrites de les seves activitats. No són pas els únics en reunir aqueixes característiques, molts altres homes i dones de la seva generació també coincideixen en alguna de les esmentades, però ells dos poden ser estudiats com a referents pel conjunt de circumstàncies que reuneixen. Excepcionalment, disposem d’unes entrevistes gravades poc temps abans de la seva mort dipositades a l’arxiu de Palafurgell. Els fons dipositats a l’Arxiu Montserrat Tarradellas són minsos, esporgats per ells mateixos de dades referides als companys implicats en accions de lluita armada. Per això cal integrar les dades disponibles amb els records familiars i dels companys de militància amb una interpretació omnicomprensiva del context històric en el qual van viure i la mentalitat que reflectien.
Josep Munté: un home de fidelitats
Robert Surroca i Tallaferro va definir Josep Munté, en un article publicat el proppassat 26 d egener d’enguany al bloc del col·lectiu “Vibrant”, com un “home de fidelitats“, i certament fou així. Nasqué a Barcelona el 21 d’octubre del 1913 al si d’una família catalanista amb arrels a Montroig del Camp. Safilia a les Joventuts d’Esquerra-Estat Català al 1933. El 6 d’octubre de 1934 forma part del grup que té la missió d’ocupar la seu de Ràdio Associació de Catalunya. Després de diverses ordres contradictòries, els arriba la de retirar-se. Abans, però, dipositen les armes en un camió que se les emporta per amagar-les. En Josep pot escapolir-se de la persecució policial i s’exilia a Perpinyà on, gràcies a un compatriota de Catalunya Nord, aconsegueix documentació falsa que li permet circular, sense problemes, per tot l’estat francès. Retorna clandestinament a Barcelona a la primeria de 1935.
La tardor de 1936, s’assabenten per Pere Estapé, cap del Departament de Passaports, que els assassins dels germans Badia, membres de la FAI, anaven a recollir uns passaports per marxar cap a l’estranger per a evitar les represàlies dels militants d’Estat Català. Preparen ràpidament una emboscada per executar-los, però a l’hora convinguda, fallen diversos membres de l’escamot compromès, trobant-s’hi només en Munté, l’Estapé i en Jaume Cornudella. Davant els faistes que anaven fortament protegits van haver de desistir dels seus propòsits.
La nit del 18 al 19 de juliol vigila, junt amb en Jaume Cornudella i en Ramon Josa, la caserna del Bruc, advertint dels moviments dels militars. Més tard, s’enfronta als feixistes en els combats pels carrers de Barcelona. Forma part del Grup que s’incauta del Diari de Barcelona convertint-lo en portaveu d’Estat Català. Pren part com a voluntari en el desembarcament a Mallorca. Quan, després de l’afer Torres Picart, en Joan Cornudella Barberà assumeix la Secretaria General d’Estat Català pren com a ajudants personals a ell i en Martí Torrent. En Munté mantindria aquesta fidelitat i suport a Joan Cornudella durant tota la seva vida.
S’incorpora al front dins la 132 Brigada Mixta del comandant Antoni Blàvia arribant a assolir el grau de capità per mèrits de guerra. Al novembre del 1938 se li forma un consell de guerra, junt amb els altres caps, sota l’acusació de desobediència; en realitat una de les maniobres de persecució dels estalinistes contra els militars separatistes catalans (un tema encara pendent d’estudi). Són absolts gràcies a presions del mateix president Companys davant els membres del govern respublicà espanyol. Toma a Barcelona, per mar des de València ja que la continuïtat per terra havia estat tallada per l’exèrcit franquista ocupant Vinaròs. Es casa l’1 de gener del 1939 amb Carme Torres Mut, opta per no exiliar-se i s’amaga amb l’ajut de familiars i amics, quan surt del cau, fa veure que ha estat alliberat d’un camp de concentració, mitjançant a un aval de bona conducta. Gràcies a la coneixença entre Pilar Pellicer, muller d’Antoni Andreu i Abelló, i un advocat de Reus, Cayetano Puig Alonso de Medina, llogater seu d’un pis al carrer Casanova de Barcelona. Aquest, havia estat mobilitzat com a jutge militar per l’exèrcit d’ocupació però es va avenir a adoptar Josep Munté com a secretari de l’oficina al seu càrrec, facilitant-li així documentació legal per poder circular lliurement.
Immediatament, en condicions de màxima clandestinitat, com a representant d’Estat Català, pren part en les primeres reunions que iniciaven el que després seria el Front Nacional de Catalunya. Miquel Siguan, Lluís Sabater, Enric Pagès, Vinaixa i Josep Munté van ser els primers que es van coordinar a l’interior de la Catalunya ocupada la primavera del 1939, adoptant la denominació comuna de “l’Organització”. De les accions d’aqueixa època primerenca del FNC hi ha el testimoni de Francesc Rom Serra transcrit per Josep Miquel Martí Rom i publicat l’1 de març del 2018 a la revista local “Ressò Mont-rogenc”, titulat “15 d’octubre de 1941: un singular partit de futbol”, on descriu l’operatiu establert per tal de poder posar flors d’homenatge la tomba del president Companys.
Quan en Daniel Cardona, sentint-se morir, va voler fer-ho a la seva casa de Sant Just Desvern, és introduït a l’interior en un viatge que seria una epopeia. Josep Munté se’n cuida de l’últim tram, el de Barcelona a Sant Just, el més complicat car els podria veure algú que reconegués en Cardona que n’havia estat batlle.
En Josep Munté i l’Enric Pagès són els qui connecten amb els serveis secrets dels polonesos a través de la seva ambaixada a Madrid. Dins els rengles del FNC, participa en tasques d’espionatge a favor dels aliats durant la 2a Guerra mundial i passant fugitius fins a Portugal. En una d’aquestes missions és detingut a Madrid, el 2 de gener de 1942. Durant els interrogatoris és torturat, sobretot a Sant Sebastià, on van traslladar-lo per haver tingut actuacions al País Basc. Allà l’amenacen de dur-lo a Berlín i entregar-lo a la Gestapo. En un consell de guerra sumaríssim celebrat el 29 de gener de 1944 se’ls acusava d’estar integrats a una organització d’espionatge en favor dels aliats. Finalment, atès el curs que està prenent la Segona Guerra Mundial en detriment de l’Alemanya nazi, i les pressions diplomàtiques d’Anglaterra els van evitar condemnes greus, sis ays de presó, però alliberats poc després del judici.
En aqueix punt em permeto formular una hipòtesi per explicar per què a Espanya anomenen “polacos” als catalans ? Aqueixa mateixa pregunta es formulà ja fa anys la revista d’història Sàpiens i la resposta que hi donà el redactor Roger Costa fou la d’establir un paral·lelisme entre les invasions de Polònia i Catalunya pels exèrcits alemany i espanyol, respectivament. Personalment tinc una altra explicació que es basa en el testimoni oral del mateix Josep Munté que no confirmà pas el meu plantejament però que el trobà possible. La seva detenció tingué un ampli ressò a l’època i més encara quan foren jutjats -catalans i polonesos- en un consell de guerra celebrat a Madrid.
En els ambients casernaris i policials madrilenys començà a circular aquells anys l’apel·lació “polacos” per referir-se ja no solsament als implicats en aquell consell de guerra sinó a tot el conjunt dels catalans en un to pejoratiu desconegut abans del conflicte del 1936-1939. Aqueixa hipòtesi no està documentada ja que el seu origen és una brama malintencionada, allunyada dels ambients intel·lectuals que normalment deixen testimoni escrit de les seves disquisicions, però és l’explicació que em sembla més versemblant d’un tractament discriminatori que el supremacisme espanyol ha fet perdurar fins als nostres dies.
Quan surt de la presó es reincorpora al FNC esdevenint membre del Consell Nacional del partit. L’any 1978, i seguint a en Joan Cornudella, ingressa al Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, des d’on ajuda a antics companys del Front que havien participat, a finals dels 70, en accions de lluita armada.
Morí a Barcelona el 27 de desembre de 1996. Com el defineix Robert Surroca: “Els que vam tenir la sort de conèixer-lo i l’honor de gaudir de la seva amistat, no oblidarem mai la seva bonhomia i aquell somriure d’infant entremaliat que el caracteritzava”.
Jaume Cornudella: un home del silenci.
Jaume Cornudella i Olivé, (Juneda, 14 d’abril del 1915 – Perpinyà, 23 de setembre del 1983), com tants joves de la terra ferma, deixà el seu poble nadiu per anar a Barcelona amb tota la famíla (pares -Pere Cornudella Capdevila i Mercè Olivé Capdevila- i germans més petits, Joan i Dolors) per cercar-hi un futur amb més possibilitats seguint les passes d’un oncle, germà gran de la mare, Josep, metge instal·lat i ben casat a la capital catalana amb Carme Tió, pubilla d’un empresari del ram del textil. Aqueix es va enriquir invertint en borsa i va emplear el seu nebot Jaume com a ajudant en les seves activitats mercantils.
Jaume Cornudella va viure intensament la proclamació de la República Catalana tot i tenir només setze anys, (tota la vida conservà l’exemplar de La Vanguardia que donava notícia de l’esdeveniment), s’integrà en els escamots d’Estat Català que liderava Miquel Badia i com a tal participà en els fets del 6 d’octubre, arran dels quals fou empresonat al vaixell-presó “Uruguay” ancorat al port de Barcelona. Combatent de primera hora el 18 de juliol del 1936, s’integrà a les Patrulles de Control, essent cap de la Secció Tercera del novembre del 1936 fins a la seva dissolució, integrant-se posteriorment en les unitats dependents de la Comissaria General d’Ordre Públic durant la resta del conflicte.
Exiliat a Perpinyà al 1939, amb els pares i germana (llevat del germà petit Joan), participà en la fundació del Front Nacional de Catalunya, integrant-se des del començament en la Secció Militar dirigida per Jaume Martínez Vendrell. Al mateix temps, col·laborà en la resistència contra els nazis des del primer moment, ja l’agost del 1940 es reuneix amb Jean Olibo, aleshores cap de gabinet de l’alcalde de Perpinyà, i un dels promotors dels primers nuclis partidaris del general De Gaulle (8). La complicitat entre maçons catalans de banda i banda de la frontera franco-espanyola és essencial per bastir xarxes de mútua solidaritat, el fet que els pares de Jaume Cornudella subsistissin a Perpinyà sense poder treballar i que la germana petita Dolors pogués embarcar el darrer vaixell que va poder sortir de Marsella al setembre del 1942, el “Nyassa”, contractat pel govern de la República espanyola per traslladar refugiats cap a Mèxic permet deduir-ho.
Les xarxes d’evasió per fer passar aviadors aliats cap a l’estat espanyol i després cap a Portugal s’intensifiquen a partir del 1942, (Bourgogne, Maurice, Alibi, els membres de les quals s’entrecreuaven esporàdicament), integrant- se Jaume Cornudella en la xarxa “Maurice” dirigida per Manuel Valls de Gomis l’1 de febrer del 1943 amb el grau de “chargé de misión”, equivalent a tinent en l’escalafó militar. Jean Olibo explicà “ A propos des réseaux Bourgogne et Maurice”: “En 1943, le réseau d’évasion Bourgogne (Georges Broussine) m’a confié le soin de constituir une ligne d’évasion de Perpinyà à Barcelona. Grâce au concours amical de séparatistes catalans réfugiés à Perpinyà, particulièrement de Manel Valls de Gomis rt de Jaume Cornudella, un dispositif fut mis en place. En premier lieu par leur intermédiaire, Josep Marsal (réfugié catalan), un groupe de passeurs fut constitué: Emilia, l’Abuelo, Juan et Hernandez. Geneviève Le Berre accompagnait les convois de Paris à Perpinyà au rythme de deux par mois avec un mínimum de quince pilotes alliés récuperés dans tous les pays d’Europe en guerre. Mesdames Pézières et Abet Juliette, les époux Paul Delmont et Philippe Ramonatxo assurèrent le logement et l’alimentation. J’ajouterais que ma famille et particulièrement ma femme ont participé à tout instant à cette action. Barthélémy Noguer, à Elna, fabriqua toutes les chaussures (espardilles) indispensables pour le franchissement de la montagne. Nous n’avons connu aucun incident” (9).
Hi ha pocs testimonis escrits on apareguin les activitats en les quals va participar Jaume Cornudella, una de les quals és l’opuscle , de Josep Marsal i Moncasí, , on es pot llegir: “Coneixia Manuel Valls de Gomis que era cap provincial de la xarxa Maurice i també Jaume Cornudella. Vàrem començar a organitzar passos junts i em vaig integrar a aquesta xarxa. Més endavant Valls de Gomis em posà en relació amb en Joan Olibo, cap provincial de la xarxa Borgonya. El gener de 1943, adherí a la xarxa Borgonya amb tots els meus guies. Joan Olibo em va dir de continuar a dirigir els guies. Les meves responsabilitats hi eren clarament definides: fer funcionar els passos, és a dir ocupar-me dels guies, satisfer al seu avituallament, acompanyar els aviadors del cementiri Sant Martí al camí del Pou de les Colobres, lloc de partença per les nostres expedicions. Els passos per la xarxa Maurici continuaven.
Aquelles xarxes s’encarregaven de portar els aviadors evadits en la capital del Rosselló per fer-los travessar la frontera franco-espanyola i portar-los a Barcelona. Geneviève Le Berre, de la xarxa Borgonya, acomboiava els clandestins de París fins a Perpinyà. Organitzava dos viatges en mitjana cada mes i cada vegada era al mínim quince pilots aliats recuperats una mica a tot arreu a Europa que eren conduïts a Perpinyà. Joan Olibo i Alice Pezières els rebien a l’estació. Els acompanyaven a casa dels membres de la xarxa Borgonya que els hi oferien l’allotjament i l’alimentació. Quan un pas era possible acompanyaven els aviadors al cementiri Sant Martí i m’encarregava de fer-los sortir de la ciutat.
L’aviació aliada, basada a Gran Bretanya, bombardejava els països d’Europa en guerra. Tenia moltes pèrdues. Pels aliats, era més fàcil de construir avions que formar pilots experimentats. La recuperació d’aquells i el seu pas per a Espanya era així una qüestió vital. La missió dels membres de la xarxa Borgonya era penosa i arriscada. Calia recuperar els pilots, acompanyar-los pel tren, fer-los sortir de l’estació de Perpinyà i conduir-los a casa d’amics que els albergaven. Com ho atesta la citació nord-americana conferida a Joan Olibo (Medal of Freedom Silver Palm), més de dos cents vuitanta pilots pogueren atènyer Espanya i després Gran Bretanya gràcies a la xarxa Borgonya. Quan fèiem passar militars polonesos, els acompanyava fora de la ciutat per petits grups de tres o quatre persones. Amb la xarxa Borgonya, calia ara conduir grups mínims de vuit aviadors amb el risc de topar-se de cara amb una patrulla alemanya.
A aquesta època, cadascú podia a tot moment ésser buscat i detingut. Dins aquesta eventualitat, i per tornar a prendre contacte amb ell si necessari, Jaume Cornudella m’havia indicat l’adreça del domicili del seu pare. Ara bé, en Jaume s’havia volatilitzat dins la natura i era important que el retrobés. Vaig anar a l’adreça indicada dins un immoble de l’avinguda Ribère, a prop del cafè Figueres. Pitgí el timbre i preguntí (en francès) al pare de Jaume a on aquell es trobava. És clar que la persona m’afirmà que ignorava totalment a on el seu fill havia passat. No podent obtenir l’informació descomptada, m’acomiadi. A baix de l’escala, em girí i mirant el pare Cornudella a dalt de l’escala, li diguí maquinalment al reveure en català. Em preguntà de seguida si era català. Seguidament a la meva resposta, em digué una cosa que a prop de seixanta anys més tard em fa sempre plaer i que m’aparegué com un raig de sol dins la grisor del temps: «Un català no pot ser un traïdor. Pugeu us indicaré a on es troba el meu fill.» Pogué així tornar a prendre contacte amb en Jaume que s’amagava al carrer Sant Mateu i arreglarem el nostre problema” (10).
Aqueixa informació es complementa amb l’aportada pel mateix Josep Marsal a l’obra de Ramon Gual i Jean Larrieu on detalla el recorregut d’evasió en quatre nits des de Perpinyà a Figueres i els noms dels seus col·laboradors (Emilio Garcia, pare i fill, Ferrussola, Francisco Moratón i Felix Fernández) (11).
Un cop alliberada Perpinyà participa en l’edició de les publicacions del FNC “Parers” i “Opinions” (1945-1946), aquesta darrera de periodicitat irregular, en algunes etapes quinzenal, arribant fins a la seixantena de números, que resten pendents d’un estudi aprofundit si hom aconsegueix aplegar tots els publicats.
A la mateixa época també emprenguern les emissions de Ràdio Catalunya Independent, sobre les quals Josep Marsal recorda el següent:. “Al curs de 1946, Manuel Valls de Gomis em proposà de participar a l’instal·lació i al manteniment d’una emissora de ràdio destinada a difondre emissions en català a destinació del Principat. Degut a les meves conviccions antifeixistes i als sòlids lligams d’amistat que m’unien a un company de la resistència, acceptí aquesta proposta sense hesitar. A la meva coneixença cinc persones eren implicades directament en aquella aventura ultra Valls de Gomis : Jaume Cornudella, Faneca (el xofer de Valls de Gomis), jo mateix, i un presentador del qual he oblidat la identitat. Alguns temps més tard l’emissora en qüestió fou efectivament instal·lada en els locals d’una masia situada a Perpinyà a proximitat de la cruïlla del camí del Polvorí i de l’actual avinguda Paul Gaugin (darrera l’actual caserna de les Companyies Republicanes de Seguretat). En un primer temps, la meva tasca consistí a instal·lar una antena sobre el teulat del bastiment. Un tècnic posà 1’emissora pròpiament dita i procedí als primers controls. Més tard aquell em donà les instruccions per fer funcionar l’estació, vigilar els controls i efectuar els ajusts necessaris per un bon funcionament. La nostra emissora «Ràdio Catalunya Independenta», nom que indica clarament quina era la seva orientació ideològica i la causa que servia. Els primers assaigs foren efectuats utilitzant un disc que Manuel Vall de Gomis s’havia procurat, “El Bolero de Ravel”. Ens permitiren de fer-nos una idea de la portada de l’emissora sobre el territori de l’estat espanyol, nostra rodella privilegiada. Emetíem en ones curtes al voltant de 30 metres Un dia un ràdio amateur de Le Blanc (a prop de Châteauroux) s’ha posat en relació amb nosaltres. Ens rebia molt bé. Després aquel període d’inicialització, les emissions de propaganda antifranquista pogueren començar. Un locutor era encarregat d’animar essencialment en català «Ràdio Catalunya Independenta». La nostra experiència continuà fins que les autoritats franceses la posaren en entredit segurament després d’una protesta de l’estat espanyol. Un policia (segons sembla de la BST, un organisme encarregat de la vigilància del territori), entrà en contacte amb Valls de Gomis. A l’època, aquel últim era domiciliat a Perpinyà dins un immoble del carrer Camille Desmoulins. El funcionari li intimà l’ordre d’acabar d’emetre. Deguérem desmuntar l’estació de ràdio. El material fou dipositat, tot esperant millors dies, a casa d’en Faneca, domiciliat a Perpinyà, carrer de la Lluna” (12).
Per mèrits de guerra fou condecorat per l’exèrcit francès, l’anglès i l’americà. En paraules de l’historiador Daniel Díaz Esculies, arran de la correspondencia privada mantinguda amb motiu d’aqueixos treball de recerca: “L’activitat de Jaume Cornudella durant l’ocupació nazi fou desbordant i digna d’ésser novel·lada sense afegir-hi, perquè no cal, ni una gota de ficció. Encara resta pendent de desenvolupar més extensament la seva actuació dins les xarxes de la resistència. Aquesta explicació faria, sens dubte, més potent la silenciosa figura i contribuiria a desemuntar el mite de l’agit-prop comunista que afirmava, encara fa quatre dies, que la resistència antifeixista i antifranquista “la dugueren a terme el comunistes -PCE i PSUC- “. Per corroborar aqueixes paraules val la pena transcriure un dels motius que consta al seu expedient militar instruït per concedir-li les distincions meritades: “A fait montre, en maintes circonstances, de courage et d’abnegation totale, en particuler en Octobre 1943 alors qu’il convoyait en voiture vers la frontière des aviateurs appartenant à une forteresse volante abattue, n’a pas hèsité, pour accomplir sa mission, a forcer un barrage allemand sur la route de Perpignan au Canet”.
La Fundació Reeixida ha presentat les anomenades “Rutes de la llibertat”, una sèrie d’itineraris organitzats per donar a conèixer les vies d’evasió transfrontereres utilitzades pels resistents catalans durant la Segona Guerra Mundial i al llarg de la dictadura franquista, i fins i tot posterirment, una de les qual du el nom de Jaume Cornudella, concretamente el tram que passa per Sant Llorenç de Cerdans.
Notes
(1) Joan Ferran i Oliva, “La Constitució catalana de L’Havana”, Pagès Editors, Lleida, 2005, pàgina 190.
(2) Daniel Diaz i Esculies, “El Front Nacional de Catalunya 1939-1947”, Edicions de la Magrana, Bareclona, 1983, pàgina 39.
(3) Daniel Diaz Esculies, op. cit. pàgina 50.
(4) Ramon Gual i Jean Larrieu, “Vichy, l’Occupation Nazi et la Résistance Catalane”, revista Terra Nostra, número 91-92, 1996, pàgina 198.
(5) Jaume Renyer Alimbau, “Les arrels totalitàries del progressisme català contemporani”, bloc “Per l’esquerra de la llibertat“, 23 de juny del 2011.
(6) Jaume Renyer Alimbau, “Anotacions sobre l’evolució de l’independentisme català contemporani (1968-2023)”, bloc “Per l’esquerra de la llibertat”, 25 de febrer del 2023.
(7) Jaume Renyer Alimbau, “Amb Josep Maria Renyé“, bloc “Per l’esquerra de la llibertat”, 8 de setembre del 2013.
(8) Ramon Gual i Jean Larrieu, “Vichy, l’Occupation Nazi et la Résistance Catalane”, revista Terra Nostra, número 89-90, 1994, pàgina 50.
(9) Ramon Gual i Jean Larrieu, “Vichy, l’Occupation Nazi et la Résistance Catalane”, revista Terra Nostra, número 91-92, 1996, página 225.
(10) Josep Marsal i Moncasí, “Records d’un antifeixista català”, Cercle Alfons Mias, (Perpinyà, 2000), pàgina 28.
(11) Ramon Gual i Jean Larrieu, “Vichy, l’Occupation Nazi et la Résistance Catalane”, revista Terra Nostra, número 89-90, 1994, página 201.
(12) Josep Marsal i Moncasí, op. cit. página 40.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!