Josep Munté i Rodríguez, (Barcelona, 21 d’octubre del 1913- 27 de desembre del 1996) fou un patriota català de la generació nascuda al primer terç del segle XX, crescut en una família catalanista amb arrels a Montroig del Camp. Va iniciar les seves activitats sota la dictadura de Primo de Rivera, quan els seus germans (Dionís i Armand) treballaven com a dependents a un magatzem de gènere de punt que hi havia a la Ronda de Sant Pau propietat d’Antoni Carbonell i Vilveny, originari de Mataró i membre actiu de la Unió Catalanista. Allí es trobaven Vicenç Ballester i Camps, Joan Solé i Pla i altres membres actius del nacionalisme militant. Feien dur al jove Josep encàrrecs a mà porta a porta sense que ell en sàpigues pas el contingut però s’hi prestava voluntàriament.
Cantava a la coral La Sirena del Poble Sec, i un dia el director el va convidar a assistir a una actuació del Cent Homes de Fontbernat al teatre Victòria. Cap al final de l’actuació van cantar L’Emigrant i ningú va aplaudir, però quan van cantar La Marsellesa el públic es va posar dempeus aplaudint, un home no es va aixecar, en Josep va anar cap a ell i d’un cop de mà li va fer volar el barret que duia. També recorda que dies abans del 6 d’Octubre havia posat al balcó de casa seva al carrer Salvat 27, un cartell que deia “Commemorem la República catalana”, fins que la policia el va obligar a treure sota coacció de multar al seu pare. “Jo sempre feia rebomboris d’aquests”, em va dir quan el vaig entrevistar el 21 de gener del 1995.
Ben aviat milità a les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català, formant part dels escamots organitzats per Miquel Badia, amb qui feia proves de tir amb armes llargues i curtes prop d’un sanatori que hi havia al barri d’Horta el director del qual era el doctor Jaume Creus de la Unió Catalanista. Participant al 6 d’Octubre a les ordres de Jordi Cardona, fill del dirigent de Nosaltres Sols, per controlar la seu de Ràdio Associació de Catalunya, situada allavòrens a la Rambla dels Estudis, després de diverses ordres contradictòries, els arriba la de retirar-se. Abans, però, dipositen les armes en un camió que se les emporta per amagar-les en espera d’una altra ocasió.
Després d’uns quants dies amagat va contactar amb el seu amic i company Jaume Cornudella per saber què havia passat exactament i què fer a partir d’aleshores. Però cap allà el 27 d’octubre la policia es presentà a casa dels seus pares cercant-lo, avisat pels germans, se n’escapolí amagant-se un altre cop. Jaume Cornudella no va tenir la mateixa sort, estava acollit a casa d’una amiga seva Pepita Romanos al carrer Lleida, però algú el va delatar (potser un individu que anava darrera la xicota a L’Ocell de Foc, membre de la Peña Ibérica, que l’any 1939 la anar a cercar per la força i la noia es va acabar suïcidant). La policia el va detenir per interrogar-lo sobre el destí de les armes que no havien estat requisades al Escamots d’Estat Català (que estaven amagades precisament a L’Ocell de Foc ja que el responsable de l’acadèmia de ball era amic seu). Finalment, després de passar per comissaria va ser confinat al vaixell-presó “Uruguay” al port de Barcelona.
Així les coses, Josep Munté va decidir emprendre el camí de l’exili, i gràcies a la complicitat d’amics i familiars va estar un temps a diversos domicilis de Barcelona fins que un transportista va dur-lo en camió fins a Puigcerdà, passant de nit la frontera i un cop a l’altre costat agafant un autobús cap a Perpinyà on li havien indicat on trobar una casa amiga. Entre els companys d’exili es trobaven Ramon Josa Ferret i Jaume Vachier Pallé entre d’altres. Esquivaven les perquisicions de la gendarmeria gràcies als avisos d’un policia que era maçó, allavòrens marxaven uns dies cap a Narbona, on els protegia Eugène Montel, dirigent de l’SFIO i maçó, (i amic també dels germans Badia), fins que retornaven a Perpinyà.
Jaume Vachier, havia estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona, enginyer de professió va modernitzar la mobilitat urbana i el sistema de taxis. Un alemany anomenat Muller els va venir a trobar a Perpinyà, ja que per algun motiu que no s’ha pogut esbrinar, en Vachier l’havia anat a visitar a la Model quan el primer hi va estar detingut durant sis mesos per possessió il·legal d’arma de foc abans del 6 d’Octubre (i sense connexió amb els propòsits dels separatistes catalans). Agraït, va oferir-los acollida a l’Alemanya, on ja imperava el règim nazi. Ramon Josa i Josep Munté van acceptar la invitació. Disposant de documentació falsificada gràcies a passaports lliurats per una funcionària del consulat espanyol a Perpinyà, amistançada de Martí Vives, secretari personal de l’alcalde Víctor Dalbiez van poder circular per França i fins i tot entrar a Alemanya.
De París, a Stuttgart passant per Maastricht, i anant voltant pel país germànic gràcies als contactes del tal Muller amb el nou règim fins que al gener del 1935 tornen cap a París per trobar-se amb Miquel Badia a casa de Joan Massot, al març passa la frontera per Cervera de la Marenda gràcies a la complicitat d’un interventor ferroviari anomenat Pina que era militant del Partit Nacionalista Català. Un cop arribat a Barcelona contacta amb Pepita Romanos per saber com estava Jaume Cornudella, plegats van anar un parell de vegades amb una barca -com feien els familiars del presos al vaixell Uruguay- per saludar-lo des de la distància fins que el van alliberar en una data indeterminada de l’estiu.
Josep Munté, sense cap causa judicial oberta, va optar per fer el servei militar recomanat per un veí de la família, que va pagar 1.500 pessetes per tal que pogués restar a Barcelona, treballant per les tardes i fent el servei als matins, tot pernoctant a la casa dels pares. Quan va acabar la milícia al gener del 1936 va reprendre les activitats amb els seus companys Cornudella, Josa i Anglada. Es van incorporar a l’Estat Català refundat al marge d’ERC al maig del 1936 arran de la fusió amb Nosaltres Sols i el Partit Nacionalista Català.
La nit del 18 al 19 de juliol vigila, junt amb en Jaume Cornudella i en Ramon Josa, la caserna del Bruc, advertint dels moviments dels militars. Més tard, s’enfronta als feixistes en els combats pels carrers de Barcelona. Forma part del Grup que s’incauta del Diari de Barcelona convertint-lo en portaveu d’Estat Català. Pren part com a voluntari en el desembarcament a Mallorca integrat en la nombrosa columna de milicians d’Estat Català, els més disciplinats de l’expedició, segons va reconèixer el comandant Bayo que dirigia l’operació. En l’al·locució que els va dirigir, un cop desembarcats a Barcelona de retorn, afirmà que amb soldats com els d’Estat Català aniria on fos. La columna pujà des del port desfilant per les rambles enmig dels aplaudiments dels vianants mentre Josep Munté duia a la faixa l’estelada que no havia pogut penjar a la catedral de Palma.
La tardor de 1936, s’assabenten per Pere Estapé, cap del Departament de Passaports, que els assassins dels germans Badia, membres de la FAI, anaven a recollir uns passaports per marxar cap a l’estranger per a evitar les represàlies dels militants d’Estat Català. Preparen ràpidament una emboscada per executar-los, però a l’hora convinguda, fallen diversos membres de l’escamot compromès, trobant-s’hi només en Munté, l’Estapé i en Jaume Cornudella. Davant els faistes que anaven fortament protegits van haver de desistir dels seus propòsits.
Quan al novembre, després de l’afer Torres Picart, en Joan Cornudella Barberà assumeix la Secretaria General d’Estat Català pren com a ajudants personals a ell i en Martí Torrent. En Munté mantindria aquesta fidelitat i suport a en Joan Cornudella durant tota la seva vida. Afiliat a la francmaçoneria és un dels que intenten, sense èxit, la constitució d’un Gran Orient Independent Català l’any 1937.
S’incorpora al front dins la 132 Brigada Mixta del comandant Antoni Blàvia arribant a assolir el grau de capità per mèrits de guerra. Al novembre del 1938 se li forma un consell de guerra, junt amb els altres caps, sota l’acusació de desobediència; en realitat una de les maniobres de persecució dels estalinistes contra els militars separatistes catalans (un tema encara pendent d’estudi). Són absolts gràcies a presions del mateix president Companys davant els membres del govern respublicà espanyol. Toma a Barcelona, per mar des de València ja que la continuïtat per terra havia estat tallada per l’exèrcit franquista ocupant Vinaròs. Es casa l’1 de gener del 1939 amb Carme Torres Mut, opta per no exiliar-se i s’amaga amb l’ajut de familiars i amics, quan surt del cau, fa veure que ha estat alliberat d’un camp de concentració, gràcies a un aval. Gràcies a la coneixença entre Pilar Pellicer, muller d’Antoni Andreu i Abelló, i un advocat de Reus, Cayetano Puig Alonso de Medina, llogater seu d’un pis al carrer Casanova de Barcelona. Aquest, havia estat mobilitzat com a jutge militar per l’exèrcit d’ocupació però es va avenir a adoptar Josep Munté com a secretari de l’oficina al seu càrrec, facilitant-li així documentació legal per poder circular lliurement.
Immediatament, en condicions de màxima clandestinitat, com a representant d’Estat Català, pren part en les primeres reunions que iniciaven el que després seria el Front Nacional de Catalunya. Siguan, Sabater, Enric Pagès, Vinaixa i Josep Munté van ser els primers que es van organitzar a l’interior.
De les accions d’aqueixa època primerenca del FNC hi ha el testimoni de Francesc Rom Serra transcrit per Josep Miquel Martí Rom i publicat l’1 de març del 2018 a la revista local “ressò Mont-rogenc”, titulat “15 d’octubre de 1941: un singular partit de futbol”. “El text que va escriure el meu avi matern Francesc Rom Serra (dit “Cisquet”), el 15 d’octubre de 1978. Ho encapçalava: “Un fet original en el primer aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys i Jové”. Aquesta acció en el primer homenatge al president Companys penso que no s’ha arribat a publicar mai. He cercat prou informacions i no ho he trobat enlloc:
“Un escamot d’uns set o vuit vailets, un bon dia agafaren una o dues pilotes usades i es presentaren a la placeta que hi ha a l’entrada del cementiri de Montjuic. Volien passar aquell matí de tardor una bona estona jugant a futbol. Els esmentats nois tots xirois i més contents que un gínjol s’encaminaven, pel costat de ponent, tot fent xuts a la pilota, gairebé cap al cim d’aquella muntanya plena de nínxols. Tot jugant, s’endinsaren vers la part de sol ixent, fins arribar enfront del mar. Allí varen trobar una petita plaça que la formaven els carrers i llocs que encara estaven per edificar. Encara no hi havia nínxols. Tot seguit, varen formar dos equips i es van disposar a jugar un partidet de futbol.
Eren aproximadament dos quarts de deu del matí. Abans de començar, van voler posar nom als corresponents equips: un seria el Barça i l’altre l’Español. Tot seguit van fer un sorteig per triar els components dels dos equips. Van iniciar el partit amicalment. Tots jugaven molt correctament. Al cap d’una estona, com acostuma a passar en els partits oficials, arriba un moment d’una jugada una mica lletja, brusca. Llavors tot s’enreda, ja està armada. Aquell partit que havia començat amb els millors auguris per part de tots, es va acabar amb una baralla. Tant els uns com els altres, van passar de jugar a futbol a fer gairebé un combat de lluita lliure. Cops dels uns, cops dels altres. Els uns damunt els altres i els de sota rebent per tot arreu. N’hi havia que semblava que sortissin una mica mal parats. Tot eren crits. Crits ferotges demanant auxili. Enmig d’aquest tràngol s’hi va acostar una parella de la policia armada que estava pels voltants. Abans havien vist com aquells nois es disposaven a jugar a futbol i ara corrien cap allà per intentar aturar l’esbatussada. Amb prou feines podien separar-los. Un cop ho aconseguiren, van retenir alguns nois, els d’un equip, per tal que els altres podessin marxar ràpidament. No havien de retrobar-se uns metres enllà i continuar la baralla. El primer grup va marxar fent gestos d’amenaça, dient que ja es trobarien. Els altres, no es van quedar curts, els van contestar amb mots molt agressius.
La parella de la policia armada quan va creure que els primers es trobaven prou lluny del lloc de l’estomacada, va deixar marxar els altres, aconsellant-los encara que miressin de no trobar-se amb els altres, que cadascú anés a casa seva. Que ho deixessin córrer.
Apaivagat l’aldarull, els dos policies armats van pujar uns carrers de nínxols fins arribar al lloc on estaven anteriorment. En arribar, van quedar astorats, plens de ràbia. Mentre, un dels dos va córrer muntanya avall cap a l’entrada del cementiri. Havia de telefonar a la Jefatura de la policia per demanar que enviessin ràpidament reforços i una furgoneta buida.
Aquella parella de policies havien trobat el nínxol número 7778 ple de rams de flors vermelles, també moltes roses vermelles i vàries corones amb cintes, amb els colors de les banderes republicanes i catalanes esmentant diversos indrets de Catalunya: Lleida, Girona, Tarragona… Això passava el 15 d’octubre de 1941, dia del primer aniversari de l’afusellament del president màrtir: Lluís Companys i Jové. Era doncs, el primer acte d’homenatge que es feia a la memòria del qui fou president de Catalunya.
El partit de futbol d’aquells nois, aquella esgarrifosa baralla, s’ havia preparat per tal de distreure la parella de la policia armada que feia guàrdia davant mateix del nínxol del nostre president. Al mateix temps que es feia el partit de futbol i l’esbatussada, havien entrat al cementiri de Montjuic uns cotxes amb persones del Front Nacional de Catalunya. Era un dels primers passos que farien contra el franquisme”.
Quan en Daniel Cardona, sentint-se morir, va voler fer-ho a la seva casa de Sant Just Desvern, és introduït a l’interior en un viatge que seria una epopeia l’any 1941. Josep Munté se’n cuida de l’últim tram, el de Barcelona a Sant Just, el més complicat car el podria veure algú que reconegués en Cardona que havia estat alcalde de la localitat durant l’etapa de la Generalitat republicana.
Dins els rengles del FNC, participa (amb els seus germans i muller) en tasques d’espionatge a favor dels aliats durant la 2a Guerra mundial i passant fugitius fins a Portugal. Els serveis d’intel·ligència anglesos actuant a Catalunya adreçaren catalans a Roman Koparsky, resistent polonès, amb qui arribaren a una entesa per col·laborar a canvi d’un futur reconeixement de Catalunya. D’aquesta manera, cinc membres de l’FNC començaren a recollir informació sobre instal·lacions de combustible, xarxes viàries i casernes, a Catalunya i al País Basc.
En una d’aquestes missions és detingut a Madrid, el 2 de gener de 1942 amb Koparsky i els membres de l’FNC Enric Pagès i Montagut, el seu germà Dionís Munté i Rodríguez, Abelard Pujol de la Huerta i Josep Guerrero de la Iglesia. També detenen la seva muller, embarassada de sis mesos, que no es alliberada fins pasar quatre setmanes arrestada a Barcelona. Durant els interrogatoris és torturat, sobretot a Sant Sebastià, on van traslladar-lo per haver tingut actuacions al País Basc. Allà l’amenacen de dur-lo a Berlín i entregar-lo a la Gestapo. En un consell de guerra sumaríssim celebrat el 29 de gener de 1944 se’ls acusava d’estar integrats a una organització d’espionatge en favor dels aliats. Finalment, atès el curs que està prenent la Segona Guerra Mundial en detriment de l’Alemanya nazi, i les pressions diplomàtiques d’Anglaterra els van evitar condemnes greus, sis ays de presó, però alliberats poc després del judici.
En aqueix punt em permeto formular una hipòtesi per explicar per què a Espanya anomenen “polacos” als catalans ? Aqueixa mateixa pregunta es formulà ja fa anys la revista d’història Sàpiens i la resposta que hi donà el redactor Roger Costa fou la d’establir un paral·lelisme entre les invasions de Polònia i Catalunya pels exèrcits alemany i espanyol, respectivament. Personalment tinc una altra explicació que es basa en el testimoni oral del mateix Josep Munté que no confirmà pas el meu plantejament però que el trobà possible. La seva detenció tingué un ampli ressò a l’època i més encara quan foren jutjats -catalans i polonesos- en un consell de guerra celebrat a Madrid.
En els ambients casernaris i policials madrilenys començà a circular aquells anys l’apel·lació “polacos” per referir-se ja no solsament als implicats en aquell consell de guerra sinó a tot el conjunt dels catalans en un to pejoratiu desconegut abans del conflicte del 1936-1939. Aqueixa hipòtesi no està documentada ja que el seu origen és una brama malintencionada, allunyada dels ambients intel·lectuals que normalment deixen testimoni escrit de les seves disquisicions, però és l’explicació que em sembla més versemblant d’un tractament discriminatori que el supremacisme espanyol ha fet perdurar fins als nostres dies.
Quan surt de la presó es reincorpora al FNC, on militarà durant tota la dictadura. Sotmès a vigilància policial preventiva s’estalvia mals tràgols gràcies a l’ajuda del comisari de la Segona Bis en Pedro Polo Borreguero que també era maçó i havia treballat amb Miquel Badia quan aquest fou Comissari d’Ordre Públic.
L’any 1978, i seguint a en Joan Cornudella, ingressa al Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, i després al PSC (PSC-PSOE), des d’on ajuda a antics companys del Front que havien participat, a finals dels setanta, en accions de lluita armada, com fou el cas de Jaume Martínez Vendrell.
Va fundar l’associació de veïns del barri de Sant Ramon Nonat de Barcelona l’any 1977, fou membre del consell de Districte, i nomenat corsenc d’honor l’any 1996. Uns jardins porten el seu nom des de l’any 2002, però la placa que ho indica esmenta només la seva condició de dirigent veïnal, ometent la condició de patriota català i resistent antifranquista.
Juntament amb en Lluis Salat i Gusils varen aconseguir que la maçoneria fos reconeguda i acceptada i per tant regularitzada per la Gran Logia Unida de Anglaterra que travers la carta Patent va permetre les relacions amb les grans logies mondials essent el Gran Mestre el princep Felip marit de la reina i siguent Gran Secretari el Comodor Higham. Va ser el secretari de la Gran Lògia d’Espanya fins al final dels seus dies.
També va dedicar-se a localitzar ex nazis refugiats a Catalunya amb l’ajut d’un escombriaire de Begues (Baix Llobregat) que li passava informació sobre ciutadans alemanys que vivien a Castelldefels, aqueix home remenava a les escombraries cercant restes de documents que Josep Munté passava a contactes molt especials dels serveis israelians.
Morí a Barcelona el 27 de desembre de 1996.
Va ser el secretari de la Gran Lògia d’Espanya. Delegat a Catalunya de l’Institut França-Espanya. I tingué una gran activitat en el moviment veïnal de les Corts.
Morí a Barcelona el 27 de desembre de 1996. Els que vam tenir la sort de conèixer-lo i l’honor de gaudir de la seva amistat, no oblidarem mai la seva bonhomia i aquell somriure d’infant entremaliat que el caracteritzava.
”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!