El 4 de juliol del 1776 els Estats Units d’Amèrica s’independitzaven de l’imperi britànic, llavors la primera potència mundial. Des d’aleshores els USA van iniciar un desenvolupament en tots els camps que els han dut a ser l’Estat hegemònic en el decurs del segle XX, un lideratge que amb el nou segle ha iniciat el camí del declivi.
Repassant les lectures de que disposo sobre els USA veig que, majoritàriament, són escrits que impugnen, amb major o menor mesura, el paper predominant que els Estats Units han jugat econòmicament, culturalment i políticament a escala mundial. L’únic llibre sobre la història nordamericana que vaig llegir fou un de Paul Johnson, publicat l’any 2001, mes divulgatiu que analític. Tot allò altre que ha caigut a les meves mans fins ara ha sigut escrit criticant el poder yankee, i malgrat això la meva percepció actual sobre el paper dels USA en el món contemporani no és pas negativa per principi.
No he estat mai als Estats Units, en canvi he conegut dos països -Cuba i Nicaragua- on el discurs antiamericà és a flor de pell, amb greuges històrics patents en alguns casos. Però allò que no té justificació possible és l’antiamericanisme segregat pel jacobinisme francès que ha impregnat -i ho fa encara- el pensament políticament correcte europeu (sobretot el d’esquerres). Els USA lideren el món occidental, al si del qual sortosament hi ha altres estats emergents com Canadà, Alemanya o Austràlia. La Unió Europea com conjunt no està en condicions de compartir la responsabilitat de fer prevaler globalment els valors democràtics que impregnen, almenys teòricament, Occident.
Post Scriptum, 9 d’agost del 2011.
La recaiguda de la crisi borsària que afecta el conjunt d’Occident i, especialment, els USA té causes polítiques derivades de l’emergència de la Xina comunista com a potència mundial a tots els àmbits, notòriament en el domini econòmic com assenyala Antoine Brunet a l’edició d’ahir de Le Monde.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!