L’acord al qual han arribar avui a Ginebra els USA i Iran, degut sobretot a la mediació interessada dels padrins del règim islamista -Xina i Rússia-, sobre el programa nuclear iranià només es pot qualificar com ho ha fet el cap de govern d’Israel: un error històric. Benyamin Netanyahu ja va exposar
davant l’Assemblea General de les Nacions Unides els arguments que fonamenten aqueixa afirmació.
Més enllà de que les clàusules de l’acord no contenen el desmantellament de la seva indústria nuclear orientada a obtenir l’arma atòmica, l’Iran preserva l’eix regional que lidera al Pròxim Orient i que abasta Síria, Iraq i el Líban, manté la seva política expansionista vers el lideratge dins el món musulmà i referma els seus propòsits genocides per tal d’esborrar Israel del mapa. Per aqueixos motius l’acord de Ginebra hom el pot equiparar al
Pacte de Munic (de 30 de setembre del 1938) pel qual França i el Regne Unit cedien a les pretensions annexionistes d’Hitler sobre els Sudets i que enlloc de dur a la pau com pretenien Daladier i Chamberlain va ser el preludi de la Segons Guerra Mundial.
Els USA, com ja van fer al setembre passat amb la falsa amenaça d’atacar el règim d’Al Assad, no emprendran cap més guerra al món musulmà atesos el fracassos a Iraq i Afganistan,
renuncien al seu paper de principal potència mundial, i sobretot claudiquen davant l’avenç arreu del
totalitarisme islamista. De fet, la principal víctima a curt termini és l’oposició democràtica iraniana que es va revoltar contra el frau electoral del 2009. També Obama abandona l’aliança amb Israel i
es gira en contra de les seves prioritats estratègiques, (Netanyahu ja ha avisat que no se sent vinculat pels acords de Ginebra) i, de retruc, debilita la seguretat d’estats com Jordània i Egipte front a la pressió dels grups gihadistes.
Ja fa més d’un any, el 29 de juny del 2012, l’analista de política internacional de Le Monde Alain Frachon, va publicar un article titulat: “Et si Obama faisait comme Nixon ?”, dient que el viatge del president Nixon a la Xina l’any 1972 va contribuir a aïllar l’URSS, facilitar la retirada americana del Vietnam, i obrir les portes a l’emergència del règim comunista asiàtic a la condició de potència mundial. Frachon proposa a Obama viatjar a Teheran per tal de desactivar -tot claudicant, com va fer Nixon- el conflicte iranià-nordamericà. Les conseqüències d’aqueix eventual pas envers l’Iran encara estan per veure, però pel que fa a la Xina el seu ascens previsible a primera economia global d’aquí a pocs anys no contribuirà gens a l’avenç ni de la democràcia, ni la pau.
Post Scriptum, 27 de novembre del 2013.
John Bolton, diplomàtic nordamericà que fou ambaixadors dels USA a les Nacions Unides els anys 2005-2006, va publicar el mateix dia de l’acord de Ginebra un article titulat “Abject Surrender by The United States“, al periòdic digital The Weekly Standard, on equipara la claudicació davant Iran amb el pacte vergonyant de França i Anglaterra amb l’Alemanya nazi subscrit a Munic el 1938.
Post Scriptum, 28 de novembre del 2013.
Pedro Gómez-Valadés, va publicar abans d’ahir aqueix comentari al seu facebook comparant l’acord de Ginebra amb el que l’any 2007 el president Bush va subscriure amb Corea del Nord per aturar el programa nuclear d’aqueixa dictadura comunista aliada d’Iran:
” Febreiro de 2007. A administración Bush asina en Pekín un acordo con Corea do Norte anunciado no seu momento como “moi bo” “a grande oportunidade”, etc… Seis anos despois, o problema nu…clear do rexime estalinista coreano continua co agravante de que a día de hoxe Corea do Norte xa levou a práctica varias probas nucleares. A solución ao dossier coreano está no 2013 máis lonxe que na data de sinatura do Acordo de Pekín en 2007.
Recoñezo que quero ser optimista e pensar que o …acordo ao que chegaron na madrugada do domingo o grupo 5+1 e a república islámica de Irán vai funcionar, e vai conseguir desbotar e neutralizar o perigo nuclear do réxime islámico. Recoñezo tamén que na miña opinión a mellor opción, a que alonxaría o perigo bélico na rexión, tería sido manter as sancións. Sancións que estaban comezando a amosar efectivade como deixa en evidencia que Irán admitira negociar o seu ambicioso programa nuclear. En fin, o tempo -coma sempre- ditará sentenza. En todo caso reler esta nova de febreiro de 2007 deixa mal corpo. Veremos”.