He llegit l’esborrany de la ponència política presentada a la Conferència Nacional d’ERC d’enguany que porta per títol “Fem República” i la seva lectura em suggereix fer aqueixes anotacions.
D’entrada, sobta l’absència de referències explícites al procés independentista engegat l’any 2010, la política d’aliances del partit o la valoració del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre i la proclamació de la República catalana el 27 del mateix mes. I encara més la manca de propostes concretes d’actuació a partir d’ara per fer efectiu el propòsit constructiu que encapçala i impregna un document que hauria de tenir caràcter estratègic. És un document descontextualitzat respecte el conflicte que enfronta el moviment republicà català i les forces addictes a l’ordre estatal espanyol ple de propostes d’actuació genèriques que en poc ajuden a bastir una direcció col·legiada amb voluntat i capacitat per sostenir aqueix repte.
El redactat i l’esperit de la lletra em recorda la ponència que va redactar Joan Ridao amb motiu de la Conferència Nacional de l’any 2007 que duia per títol “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna”, també desconnectada del moment que vivia ERC, atrapada en el segon tripartit amb PSC i ICV, nefast per l’independentisme, fins al punt que la direcció Puigcercós-Ridao va conduir als pitjors resultats del partit al cicle electoral 2010-2011.
L’argument (encertat) d’ampliar la base social de l’independentisme per a ser clarament majoria social i electoral ja va ser emprat (erròniament) per desactivar l’impuls assolit a les eleccions espanyoles del 2004 (després del cas Carod) i ara es repeteix després de les eleccions del 21-D amb els resultats més rupturistes assolits mai per l’independentisme. La voluntat d’atreure-hi els Comuns i “acumular forces” són la coartada d’un discurs equívoc que implica la incapacitat de liderar una estratègia independentista viable i creïble.
No hi ha en el redactat de la ponència cap referència a l’hegemonia ideològica que el progressisme abstracte i banal d’arrels autoritàries que ha hores d’ara representen PSC i Comuns, (un milió de vots) que per acció o omissió són còmplices del règim d’ocupació al qual està sotmesa Catalunya via 155 CE. Tampoc cap crítica als sindicats del règim (Comissions Obreres i UGT) i a la necessitat de reforçar el sindicalisme nacional català (la CSC, bàsicament). Esberlar des de l’acció quotidiana (a més de la desqualificació de la seva direcció) el suport social que encara tenen aqueixes formacions és fonamental per deixar l’espanyolisme al reducte integrista de PP i Ciudadanos. L’experiència històrica hauria de fer veure a ERC que pactant amb Comuns i PSC no es fa créixer la base social de l’independentisme, mantenint el conflicte amb el poder espanyol i fent evidents les seves contradiccions, segurament sí.
A l’apartat titulat “El canvi d’hegemonies de baix a dalt” (2.1.c) s’hi pot llegir una cabòria com aquesta: “Per això, encara que el moviment del 15-M i el moviment per l’estat propi no han estat protagonitzats per actors socials completament coincidents, el context de crisi i malestar que ha originat aquests dos corrents de contestació és el mateix. I sembla clar que la confluència ideològica i de projecte és cada cop més factible, malgrat la penetració del discurs nacionalista espanyol reactiu de Ciudadanos a molts barris populars metropolitans” (pàgina 9).
Hi ha altres aspectes ideològics del document que també són criticables (la caracterització essencialista i estàtica de la catalanitat per blasmar-la en nom del refús a la identitat nacional col·lectiva és un dels més punyents) però resten en segon terme davant l’omissió d’arguments nítids i honestos que expliquin el sectarisme anti-Puigdemont demostrat vetant-lo el 30 de gener, per exemple, o l’obcecació per fer govern “efectiu” sabent que la intervenció estatal persistirà.
En resum, dissortadament, malgrat que la ponència conté definicions constructives del republicanisme que malden per impulsar el fet que no estigui acompassada amb propostes estratègiques i tàctiques a curt termini devalua el seu valor en una conjuntura necessitada de plantejaments creïbles i viables per sortir de l’atzucac on el règim espanyol i els seus col·laboradors nostrats ens han ficat. Hi falta allò que encertadament avui explica Hèctor López Bofill en el seu article al Punt, voluntat de poder.
Post Scriptum, 15 de juny del 2018.
Josep Andreu, batlle de Montblanc, amic i company reiteradament esmentat en aqueix bloc, ha promogut les esmenes a la ponència que la direcció ha presentat a la conferència nacional que ha de decidir l’estratègia pels anys a venir. Avui ha estat entrevistat a Vilaweb.
La reacció de la direcció ha estat immediata i al vespre Vilaweb ha publicat una contra-entrevista de Marta Vilalta per tal d’intentar refutar l’argumentació nítida i honesta de Pep Andreu, el contrast entre una i altra fa patent les diferències de fons i de forma que han aflorat al si d’Esquerra sobretot després dels (mals) resultats d’ERC al 21-D que són a l’origen del sectarisme que practica el nucli dirigent del partit encapçalat per Oriol Junqueras.
Post Scriptum, 30 de juny del 2018.
El fet que les esmenes crítiques amb la ponència oficial hagin estat acceptades per la direcció no té gaire valor ja que no alterarà el més mínim l’actitud sectària que expressa nítidament la carta d’Oriol Junqueras que pontifica sense necessitat de debat un capgirament substancial: ERC esdevé un partit contra-identitari, l’absència de la catalanitat com a eix vertebrador del seu projecte polític queda patent en les referències abstractes a la llibertat, la justícia i la fraternitat que clouen la missiva del president d’Esquerra. Descartant els identitaris catalans, amb qui pensa sumar i eixamplar la base socio-política per fer què ?
Post Scriptum, 2 de juliol del 2018.
Vicent Partal escriu a l’editorial d’avui de Vilaweb una reflexió positiva sobre el resultat de la conferència nacional d’ERC basant-se en la literalitat de les conclusions adoptades. Certament, sobre el paper això és així, però la direcció d’Esquerra ha capgirat el seu discurs en els darrers mesos sense fer cas dels seus compromisos electorals ni amb els altres partits independentistes. Allò realment rellevant és el to de la carta d’Oriol Junqueras i el model de partit que reflecteix el seu funcionament orgànic ben allunyat de l’assemblearisme deliberatiu que antany el caracteritzava: Esquerra, Partal, vol ser com el PSC, un partit de quadres i poca afiliació, sense crítica interna i propòsits boirosos fàcilment adaptables a les necessitats conjunturals.
Enric Pujol Casademont, bon amic, eminent historiador i fidel militant d’ERC, ha resumit avui la situació amb aqueix tuït: “Si ERC no veu (després de la conferència nacional) que els seus mateixos militants no estan disposats a fer el joc que proposa la direcció és que no ho veuran mai”. Efectivament, així és, Junqueras està disposat a seguir el camí fallit de Puigcercós.
Post Scriptum, 3 de juliol del 2018.
Jordi Fàbrega, principal promotor amb Josep Andreu, de les esmenes a la ponència estratègica presentada a la conferència nacional d’Esquerra és entrevistat per Vilaweb: “ERC no es mourà ni un centímetre de la defensa de la independència i la República”.
Per la seva part el conseller Toni Comín, des de l’exili, ha fet pública una proposta de línies estratègiques per al futur de l’independentisme adreçada formalment a la militància d’ERC i partint de les resolucions de la conferència nacional però que realment va molt més enllà de les tesis que practica l’actual direcció d’Esquerra i coincideixen més amb els plantejaments del president Puigdemont. Per exemple, considera cabdal el Consell de la República que s’ha de constituir a l’exili del qual l’executiva d’ERC no en vol sentir ni parlar.
Post Scriptum, 12 de setembre del 2018.
Les respostes d’Oriol Junqueras lliurades per escrit a entrevista d’abans d’ahir a TV3 demostren que el cul de sac del referèndum pactat amb el govern espanyol és la coartada d’ERC per trencar tota altra proposta estratègica menyspreant així les pròpies conclusions de la conferència nacional obertes també a l’actuació unilateral. L’èxit de la manifestació d’ahir i el missatge exigent cap als partits majoritaris al Govern i al Parlament no tindrà cap efecte en l’obcecació sectària en la que s’ha reclòs Esquerra.
Post Scriptum, 9 d’abril del 2019.
ERC està enfocant el cicle electoral que comença el 28 d’abril amb uns plantejaments que res tenen a veure amb els aprovats a la conferència de l’any passat: devalua el compromís sorgit del referèndum del primer d’octubre del 2017 i aposta per un nou referèndum que no serà d’autodeterminació sinó d’encaix a Espanya (veure l’entrevista de Joan Tardà a La Vanguardia del 6 de març proppassat). Ho mira d’explicar confusament Joan Tardà en l’entrevista a Vilaweb del proppassat divendres “Jo vull l’hegemonia” però no sap concretar què. Significativament reprodueix les cabòries del subdirector de l’Ara, Ignasi Aragay, a l’article “Vull guanyar”, una veritable impostura que encobreix la inversió de la realitat política continguda al seu missatge que hauria de titular “Vull claudicar de l’1 d’octubre”.
Potser ERC sigui la força més votada en el cicle electoral que va del 28 d’abril al 26 de maig però en cap cas liderarà la lluita per la independència ja que ha renunciat a assumir aqueixa posició en favor de la recerca d’una entesa amb el PSOE, pensant que des d’Espanya hi haurà una oferta neo-autonòmica. L’editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb, “Torna el referèndum” mira de trobar les virtuts d’aqueix proposta programàtica d’ERC per al 28 d’abril, però llegint les declaracions de Joan Tardà i partint de la interiorització de l’1 d’octubre com una derrota poca credibilitat mereix.
Post Scriptum, 1 de juliol del 2019.
S’ha constituït un col·lectiu de militants d’ERC que ha adoptat el nom de “Primer d’Octubre” per reiterar el compromís amb el dret d’autodeterminació del poble català que aqueixa data significa i que la direcció d’Esquerra malda per menystenir. Al seu manifest demanen sotmetre a la consulta de la militància el sentit del vot a la investidura del presidnet Pedro Sánchez, quan Junqueras i la nomenclatura del partit ja han decidit abstenir-se per facilitar el nou mandat del PSOE. La impostura de la conferència nacional de l’any passat queda constatada ara quan el seu contingut és interpretat de manera totalment divergent. ERC és un partit sense estratègia (independentista) que només aspira a l’hegemonia de la mà del progressisme espanyol (malgrat la bufetada del PSC i els Comuns a Barcelona).
Post Scriptum, 20 de març del 2022.
La conferència nacional d’enguany ha aprovat una ponència política insubstancial titualda “Escrivim el futur republicà“, amanida per paraules de Junqueras que expressen la realitat invertida que practiquen tot desconstruint la independència, com es constata en el retrocés que reflecteix l’enqueta del CEO, tal com l’analitza abans d’ahir Francesc Abad al seu bloc: “Enquesta ÒMNIBUS 2022 del CEO: anàlisi d’uns resultats condicionats per errors mostrals, però també pels errors polítics“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!