Aquests dies s’estan reunint les seccions locals d’Esquerra per debatre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que s’ha d’aprovar, si s’escau, en la Conferència Nacional prevista pel 20 d’octubre d’enguany.
El text de la ponència conté massa anàlisi conjunturals per tractar-se d’un document de caràcter estratègic que ha d’obrir una nova etapa en l’actuació del partit. Ja abans que se’n aprovés la versió definitiva vaig fer arribar als redactors unes propostes que majoritàriament no van ser tingudes en compte, (veieu el post “Conferència ERC”). Hores d’ara crec que el text ha quedat superat per la mateixa direcció en assumir les declaracions de Josep Lluís Carod a la Vanguardia en les que posava data a un eventual referèndum d’autodeterminació pel 2014). Malgrat aquesta decisió no ha estat distribuïda l’esmena que ha de modificar, substancialment, el redactat inicial de la ponència. En aquestes condicions, personalment m’abstinc d’aprovar-la o rebutjar-la, i ho faig com un vot de confiança esperant que la transacció d’aquesta esmena, i d’altres que se’n han presentat en el mateix sentit, en surti un text que realment serveixi per enfocar un procés de construcció d’una majoria social i política que doni suport a l’exercici del dret d’autodeterminació.
ERC està en plena fase de transició des de les postures adoptades l’any passat després de l’aprovació de l’estatut, quan tothom va interioritzar que havien de passar com a mínim vuit anys abans de tornar a plantejar una reforma institucional, a la situació actual en la que ja s’ha posat data a una consulta a la qual encara no sabem com hi hem d’arribar. Aquests canvis d’opinió s’han produït de manera un tant desordenada, a remolc dels esdeveniments, i sovint amb plantejaments improvisats de la qüestió de l’autodetermionació (com foren les declaracions de Xavier Vendrell en la famosa calçotada de Reus). Amb aquests antecedents crec que ni la direcció pot demanar una adhesió sense fissures a la ponència (buscant una ratificació política de la seva gestió), ni les ponències alternatives poden pretendre avançar un recanvi que s’haurà de produir, o no, en el proper congrés de l’any vinent.
Dividir el partit entre oficialistes i dissidents, afegint aquesta divergència a la pugna pel lideratge que existeix entre president i secretari general), no suposa cap pas endavant. I més quan cara al congrés es produiran, previsiblement, aliances i canvis de parella entre els quatre sectors (tant els dos instal·lats a la direcció com els dos crítics) que avui ens semblarien inversemblants. Un procés de transformació de la mentalitat i de l’actitud amb que es fa el treball polític, passant de tenir l’ordre autonòmic com a referent a actuant per superar-lo amb l’autodeterminació, no es pot limitar a canviar només els escrits. Cal una nova concepció de partit, oberta a la societat, no només limitada al treball institucional com passa ara. Cal engegar una intensa campanya de mobilitzacions, (la manifestació del 18 de febrer de l’any passat no pot ser l’excepció). Cal una nova política d’aliances, al marge de l’estabilitat del govern de la Generalitat, que doni fruit a mig termini. Per totes aquestes raons sóc dels que penso que d’aquesta Conferència convé que en surti un text el més consensuat possible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jaume, per a mi la qüestió és molt simple:
– ERC no pot lidera cap procés independentista si no te credibilitat
– L’actual executiva han perduda tota credibilitat, tu mateix ho dius en aquest bloc i jo també ho he fet en el meu bloc. I no parlem dels resultats electorals que així ho confirmen.
– No hi ha oficialistes i dissidents, el que hi ha és una executiva què no vol reconèixer els seus errors i fat tot el possible per no tenir que passar comptes amb la militància. Els que son realment dissidents amb els estatuts i sobretot amb la declaració ideològica d’ERC son l’executiva amb Carod i Puigcercós.
– Hi ha molts militants què estan tant desenganyats que han començat a donar-se de baixa, és del tot comprensible, atès què havia moltes il.lusions i ara aquestes s’han transformat en frustració. Això el què fa es beneficiar als que volen continuar com ara, beneficia a l’executiva actual fins que en les properes eleccions el desastre estigui consumat. A les hores segons el nombre de militants que quedem és podrà salvar ERC com a partit sobirà i independentista en front d’un partit satel.lit i Lerrouxista.
– Aquesta conferència es l’única oportunitat a on els militants podrem dir la nostre. Es molt possible que, atès que no és fàcil la inscripció, que molts militants s’han esborrat d’ERC, que alguns militants no han rebut la carta amb la butlleta per inscriure-se i pel nombre de militants "alliberats" i de militants que tenen càrrec, finalment no es pugui tombar la ponència oficial, una ponència que és una coartada per què l’executiva d’ERC tingui corda per continuar com si rés fins el proper congrés. Un congrés que ja s’ho faran perquè sigui molt difícil que hagi molts militants que no siguin dels que ells tenen sota control, com per exemple fer-ho a València i no en una ciutat del principat amb bones comunicacions.
Per tot això (i altres que no és poden dir) , no és possible que surti un text el més consensuat possible, només haurà dos possibilitats:
– L’executiva guanya amb la seva ponència amb algunes esmenes d’EI per rentar-li la cara.
– Reagrupament guanya amb la seva ponència i l’executiva té que dimitir degut a que ha perdut la confiança de la militància.
Només si guanya la segona possibilitat, ERC pot salvar-se del seu esfondrament en les properes eleccions.
No hi ha una tercera via, perquè aquesta només seria còmplice de l’estratègia l’actual executiva i ningú fora dels interessats creuria que ERC torna a esser el partit que era abans del 2003.
Salut i república catalana.
Manel des de Karlsruhe