Enguany la commemoració del vuitantè aniversari de la proclamació de la República catalana per part de Francesc Macià estarà envoltada d’esdeveniments de caire independentista.
El 10-A tindrà lloc la consulta sobre la independència de Catalunya al cap i casal, culminant així l’onada iniciada a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009. El sobiranisme cívic s’haurà expressat a les urnes amb gairebé un milió de participants al llarg d’un procés que ha durat un any i mig i que ha esdevingut un referent a nivell europeu per altres pobles que aspiren a la llibertat. La participació de l’anterior president de la Generalitat, Jordi Pujol, i de l’actual -Artur Mas- legitimen moralment encara més la causa independentista i, sobretot, la fan l’única viable cara a la supervivència futura del nostre poble.
A més, el Parlament de Catalunya té pendent l’admissió a tràmit de la proposició de llei de declaració d’independència de Catalunya presentada per Solidaritat que farà aflorar el bloc espanyolista que integren PP, PSC(PSC-PSOE) i Ciudadanos i les contradiccions de camp independentista, dividit entre l’ara no toca de CIU, el fals gradualisme sense estratègia d’Esquerra i l’independentisme exprés de SI. Aquest context impregnarà la campanya de les eleccions municipals previstes pel 22 de maig tot i que segurament no tindrà una traducció en forma d’augment significatiu de vots a les candidatures independentistes, atesa la fluïdesa que caracteritza -ara per ara- aquest espai polític.
Post Scriptum, 4 d’abril del 2021.
La proclamació de la República catalana ara fa noranta anys fou un gest rupturista, però efímer, protagonitzat per Macià i Companys, observant el contingut dels actes commemoratius del 90è aniversari de la fundació d’ERC, on no ha aparegut ni l’objectiu de la independència del país com a prioritari, ni cap referència als lideratges precedents (Barrera, Carod), fa preveure una commemoració aigualida per part d’aqueix partit. Avui Esquerra cerca intergrar votants federalistes o simplement autonomistes, per tant, sense altra pretensió que arribar a ser una força de centre dins de l’ordre estatal i autonòmic, lluny de tot rupturisme ni conflicte envers l’espoli fiscal, (Espanya ja no ens roba), la dominació política (el PSOE pot ser un aliat), ni la minorització del català (bilingüisme per sempre), ni als poders socio-econòmics (connivència amb la patronal i els sindicats espanyolistes). El 14 d’abril és una efemèride incòmoda que cal trasgiversar per desnaturalitzar-la i adequar-la al progressisme abstracte, banal i hispanocèntric que està desconstruint l’independentisme.
Post Scriptum, 4 d’abril del 2022.
Cal rellegir el dictamen de Francesc Maspons i Anglasell sobre la Generalitat de Catalunya i la República espanyola.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo espero que el president Pasqual Maragall també faci el pas i voti (que sí evidentment) el 10A.
El dia 10 aniré a votar i votaré NO. Sóc independentista, però votaré que no. Per què? Doncs perquè és un acte simbòlic, legalment no vinculant, i vull demostrar als federalistes fracassats que primer de tot és la democràcia.
Votaré que no per tots els federalistes fracassats.