Avui s’escau el 90è aniversari de la publicació del dictamen redactat per Francesc Maspons i Anglasell (1872-1966) en data 12 de febrer del 1932, en el qual, partint de la proclamació de la República catalana unes hores abans de ser proclamada la República espanyola -amb la qual cosa, deia, Catalunya havia tornat a la categoria d’estat-, estudiava les relacions d’aquest estat català amb l’estat espanyol, el canvi de nom de República catalana per Generalitat de Catalunya, el fet d’haver expressat el poble català la seva voluntat en plebiscitar l’Estatut d’Autonomia.
Amb la proclamació de la República catalana per part de Francesc Macià el 14 d’abril del 1931 Francesc Maspons dóna el pas a la intervenció política assessorant legalment les noves autoritats catalanes i divulgant socialment les seves opinions sobre el procés d’instauració de l’autogovern català, primer com a República, després com a Generalitat, ambdues al seu parer, expressions de la Catalunya Estat, és a dir, la naturalesa estatal de les institucions catalanes reneix quan pot alliberar-se de la violència que ha imposat la seva supressió contra la seva voluntat.
Els esdeveniments a partir d’allavòrens segueixen una evolució complexa atesa les diferents percepcions, espanyola i catalana, del règim a constituir atès que el poble català havia votat massivament al referèndum del 2 d’agost del 1931 l’Estatut redactat a Núria (78 % de participació, 99 % vots favorables, representant el punt culminant del consens intern a la societat catalana) quan la Constitució de la República espanyola de 9 de desembre no participarà del mateix esperit. Francesc Maspons havia estat un dels signants del manifest del Comitè pro-Unitat Catalana que maldava per una única candidatura patriòtica a les eleccions constituents de la República espanyola de 28 de juny del 1931 per tal de defensar l’esperit originari de la proclamació del 14 d’abril, però no fou possible l’acord accentuant-se a partir d’aquells moment la divergència entre les esquerres catalanes i la Lliga i els carlins autòctons.
L’any 2006 el Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya va reeditar-lo amb articles de Lluís Duran, Ferran Armengol i Hèctor López Bofill comentant el seu contingut:
“Un grup de catalans, desitjosos d’aclarir el fonament legal de la situació de Catalunya després de proclamada la República, va decidir de sol·licitar un dictamen jurídic sobre els quatre extrems següents:
1.- Quina és la personalitat jurídica del Govern de la Generalitat de Catalunya?
2.- Quines són les seves facultats?»
3.- Tenint-les en compte, quina és la força d’obligar de les lleis i, en general, disposicions de l’Estat espanyol i dels seus òrgans, en territori català?
4.- Quina serà la que tindran en endavant?
Per tractar-se d’una qüestió de Dret Públic, el va demanar al senyor Francesc Maspons i Anglasell, tenint en compte la seva personalitat de jurista eminent, ex-President de l’Acadèmia de Jurisprudència i legislació de Barcelona, ex-President de la Delegació Catalana a Ginebra, membre del Comitè Executiu del Congrés de Nacionalitats Europees, President de l’AIDM (Assotiation Internationale pour l’Etude du Droit des Minorités) i membre d’Honor de l’Acadèmia Nacional de Jurisprudencia y Legislación de Madrid.
El senyor Francesc Maspons i Anglasell, atenent la petició, va emetre el Dictamen contingut en les següents pàgines, i els sol·licitants el publiquen en dues edicions, una de catalana i una altra de francesa, per tal que sigui conegut dintre i fora de Catalunya.
Tenint en compte els antecedents de fet i de dret que s’hi refereixen, del seu estudi en resulta el que segueix:
I
El dia 14 d’abril de l’any passat va ésser proclamada la República catalana, i, poques hores després, la República espanyola.
La proclamació de la República catalana va ésser feta amb una finalitat expressa i concreta: retornar a Catalunya la categoria d’Estat.
El manifest de proclamació, signat pel seu President, comença amb aquestes paraules: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República catalana com Estat…
La proclamació va ésser realitzada públicament i sense contradicció.
Els organismes de l’Estat espanyol que, en virtut de l’antic règim, funcionaven en territori català, o hi exercien jurisdicció, ajudaren amb eficàcia a consolidar-lo.
Les forces militars, dependents directament del Govern espanyol, diverses vegades, en dies successius, reteren honors al seu President.
El valor jurídic d’aquests actes dels organismes militars i civils espanyols, és posat de manifest en una de les sentències del Tribunal de més alta autoritat jurídica que hi ha avui a Europa, en el que es refereix al dret públic, que és el de Justícia Internacional de La Haia.
La seva sentència de 7 de setembre de 1927, que falla la qüestió promoguda entre França i Turquia, a causa de l’abordatge del “Lotus”, és fonamentada, entre altres, en el principi que els Estats queden obligats, tant pels convenis que realitzin amb els altres, com pels actes llurs, conformades als “usages acceptés généralement comme consécrant des principis de droit etablis en vue de la poursuite des buts communs”.
Entre aquests actes, hi entren indiscutiblement els esmentats, alguns dels quals, o sigui, el de retre honors militars, són utilitzats en els costums internacionals precisament per a significar l’acatament d’un Estat a la sobirania d’un altre.
II
Tres dies després de la proclamació, l’Estat espanyol va confirmar el reconeixement del català d’una manera directa i expressa. La confirmació va ésser realitzada mitjançant la vinguda a Barcelona d’una representació del Govern espanyol, per a convenir amb el català diferents extrems de mútua conveniència.
La nota oficiosa de la conferència celebrada per les dues representacions, el 17 d’abril, o sigui, del mateix dia en què tingué lloc, posa de manifest les matèries que foren objecte de conveni i la naturalesa jurídica dels acords.
Les matèries objecte de conveni foren els diferents punts segons els quals ha de quedar articulat el fet revolucionari català en el nou règim. El fet revolucionari és la proclamació de la República catalana com a Estat, i el nou règim és el derivat de la caiguda de la monarquia que mantenia a Espanya i a Catalunya en un règim uniestatista.
El sentit dels mots quedar articulat, és explicat a la mateixa nota amb aquestes paraules: “Els tres ministres del Govern provisional de la República han confirmat de la manera més completa i absoluta, la seguretat del compliment del pacte de Sant Sebastià”. L’articulació, doncs, fou feta segons un pacte convingut, o sigui, en termes paccionats.
No existeix cap document, o text oficial, que consigni el contingut d’aquest pacte, però tots els que el convingueren, i entre ells hi ha precisament els tres ministres espanyols assistents a la conferència, estan d’acord en què reconeix el dret de Catalunya a formular un Estatut que fixi les normes de la seva futura relació amb l’Estat espanyol; i la mateixa nota ho confirma, quan segueix dient: “i ha estat reconegut per tots els reunits, la conveniència d’avançar l’elaboració de l’Estatut de Catalunya”.
Reconèixer el dret de formular un Estatut de relació amb un Estat, equival a reconèixer personalitat per a formular-lo a aquell a favor del qual és el reconeixement. En conseqüència, les matèries pròpies de la reunió, varen ésser la coordinació o, emprant les paraules del text, l’articulació de les futures relacions de la personalitat catalana amb l’Estat espanyol.
Són matèries que impliquen, per tant, el reconeixement de la personalitat que resulta del fet revolucionari al·ludit, o sigui, de l’Estat català.
El porta involucrat, per la raó elemental que ningú, ni, per tant, l’Estat espanyol, pot convenir una articulació amb si mateix.
El propi text de la nota consigna el reconeixement en un altre paràgraf, quan diu: “Ha estat també unànime per tots els reunits, el reconeixement de la sanitosa eficàcia revolucionària dels actes realitzats fins ara a Catalunya”.
Aquests actes realitzats fins ara a Catalunya, eren la proclamació de la República catalana com a Estat, i els que, actuant com Estat, havien realitzat els membres del seu govern des del moment de proclamar-la fins a aquella data.
Posa en evidència la deliberada voluntat de reconèixer-lo, dels representants espanyols, el seu dret indiscutible a negar-se a fer-ho, i el que ningú els ho pogués impedir.
El reconeixement, doncs, fou lliure i, per tant, deliberat, i amb l’eficàcia jurídica que deriva dels actes d’aquesta naturalesa.
La nota el confirma encara d’una manera més explícita. Comença fent constar que l’entrevista ha estat entre ministres del Govern provisional de la República i els membres del Consell de Govern de la República a Catalunya, de la qual, públicament, tres dies abans, havia estat proclamada com a Estat: és a dir, entre representants de dues personalitats posades en l’únic peu en què es pot realitzar un conveni que és el de previ reconeixement de facultats, és a dir, de personalitat de l’altre, per a realitzar-lo.
Si els representants espanyols no haguessin reconegut en els catalans, els d’un estat, la reunió no hauria existit perquè jurídicament hauria estat impossible, i no hauria tingut objectiu.
El govern d’un Estat, en aquest cas l’espanyol, no ha d’anar a convenir la seva estructura interna amb un organisme subordinat seu. No sols no hi ha d’anar, sinó que jurídicament no té la facultat d’anar-hi, perquè no té el dret d’abandonar els que són inherents al govern de l’Estat.
La tasca d’estructurar un Estat té òrgans propis, la jurisdicció dels quals no es pot suplir; són els dels seus poders legislatiu i executiu; mai, en cap cas ni supòsit, els representants d’un organisme subordinat i sense sobirania.
A un organisme d’aqueixa categoria, l’Estat li ordena o se l’imposa, no hi va a tractar; i això és el que hauria correspost, i el que evidentment hauria fet el Govern espanyol, si no hagués tingut plena consciència, i deliberada voluntat de reconèixer, que Catalunya ja no era una part del territori de l’Estat espanyol subjecte a ell com tots els seus territoris.
La nota oficiosa dóna compte del caràcter paccionat dels acords en termes concrets. Fa constar, de manera expressa, que una de les parts, precisament l’espanyola, anà a entrevistar-se amb el Govern de la República a Catalunya, precisament per a donar-li oficialitat a una prometença anterior. El seu paràgraf abans transcrit, diu: “que han confirmat la manera més absoluta la seguretat del compliment del pacte de Sant Sebastià”. Si una de les parts assisteix a la reunió per a prometre que complirà un pacte, els acords que hi foren presos són paccionats.
Un altre paràgraf ho acaba de confirmar, perquè distingeix entre el conjunt dels acords adoptats, i un en el qual no existí pacte, ni intervenció de les parts, sinó d’una sola.
És precisament un acord en el qual si la representació espanyola no hagués reconegut l’Estat català, hi hauria tingut intervenció exclusiva, perquè hauria estat de la seva exclusiva jurisdicció; en canvi, va ésser pres en presència seva, per la representació catalana solament, perquè l’haver reconegut l’Estat català l’impedia que hi intervingués.
És l’acord que es refereix al canvi de nom de República catalana en Generalitat.
Aquest paràgraf diu. “Per la seva part, el Consell de Govern que ha vingut actuant fins aquest moment a Catalunya, ha resolt actuar, en endavant, amb el nom, de gloriosa tradició, de Govern de la Generalitat”.
Segons el dret públic, canviar el nom d’un Estat és funció pròpia d’ell, en el qual als altres no hi tenen facultat i, per tant, no hi poden intervenir.
Fa tres anys va ésser efectuat a Europa un canvi d’aquesta naturalesa, que ho comprova de manera remarcable,, per les circumstàncies especials en què havia estat reconegut el substituït.
El Tractat de Saint Germain-en-Laye, és entre les Potències Aliades i l’Estat “des Serbes, Crates et Slovens”, noms que aquest Estat es va donar a si mateix, i havia anat usant com a propi, en els documents de règim interior, i de relació externa. En data posterior, l’any 1929, aquest Estat va promulgar una llei dient que, en endavant, s’anomenaria Estat de Iugoslàvia; ni la Societat de Nacions, ni cap de les potències signatàries del Tractat, es va creure en el dret d’intervenir en el canvi, i, des d’aleshores, totes l’empren, i han deixat de banda l’antic.
Per contra, un organisme subaltern, sense sobirania, no pot donar-se nom, ni canviar-se’l. Així, per exemple, una Diputació provincial o altre qualsevol. Per aquesta causa, en mancomunar-se les Diputacions catalanes, no pogueren donar-se a si mateixes el nom de Mancomunitat, perquè la Mancomunitat no era un Estat; fou necessari que el Govern d’Espanya l’autoritzés en un R.D., que és el de 26 de març del 1914.
En aquest reunió, doncs, els representants de l’Estat espanyol, varen reconèixer l’Estat català i hi tractaren amb aquest caràcter.
No es pot posar en dubte l’eficàcia jurídica del reconeixement, perquè, en realitzar-lo, el Govern provisional de la República espanyola assumia tots els poders de l’Estat.
Tampoc es pot dubtar del valor jurídic de la nota oficiosa, perquè la publicació d’acords estatals mitjançant notes d’aquesta mena, entre en els “usages acceptés” internacionalment per manifestar la voluntat dels Estats. En tant és així, que el ja esmentat Tribunal de Justícia Internacional, classifica aquestes notes entre els documents utilitzats per a concretar la part relativa al fet de les seves sentències i dictàmens.
III
La categoria que, en dret públic, correspon a l’Estat català, la posa de manifest la doctrina continguda en aquestes sentències i dictàmens de T. de J.I. instituït per aplicar-lo en les qüestions promogudes entre Estats.
Un dels documents de majoria del seu Avis Consultatif de 5 de setembre de 1931, diu que d’Estats n’hi ha de dues maneres: independents i dependents. Aquest “sont des Etats a autorité d’un ou plusieurs autres Etats. L’idée de dependance implique, donc, necéssairement celle d’un rapport entre un Etat supérieur (souverainprotecteur au autre) ou d’un Etat inférieur ou sujet (vassal, protegé, etc.), d’un Etat qui peut légalement imposer sa volonté et d’un Etat qui est légalement obligé a s’y soumetre”.
Que Catalunya no és un Estat vassall no hi ha necessitat de demostrar-ho.
La idea de vassallatge és prou clara perquè resulti evident, que ni l’Estat espanyol, ni la Generalitat, ni l’actual ni la històrica, han establert cap relació, ni efectuat cap pacte, que pugui donar lloc a suposar que l’Estat català es troba en la posició avui circumscrita a algunes organitzacions estatals africanes o asiàtiques.
Que tampoc és un Estat protegit, ho ensenya l’exemple dels d’aquesta categoria avui existents. És, per exemple, un Estat protegit, el que porta el nom de ciutat lliure de Dantzig. L’art. 102 del Tractat de Versalles el posa sota la protecció de la Societat de Nacions, i els següents mostren quines són les característiques de la protecció. El 103 ordena que la Constitució de l’Estat sigui “elaboré d’accord avec un Haut Commisaire de la Société des Nations”, és a dir, del protector; i el 104 estatueix, que la convenció de Dantzig ha de pactar amb Polònia sobre duanes, vies de comunicació etc.., no serà lliure competència de les parts, sinó amb la intervenció de les Potències Aliades, representants del protector.
Ni la Constitució de Catalunya correspon fer-la a l’Estat espanyol, ni els seus representants s’han considerat amb dret d’imposar-li els termes del pacte de convivència, o d’unió amb Espanya. Al contrari, el decret del Govern provisional de la República espanyola, de 9 de maig de 1931, els preceptes del qual “fijan el régimen provisional” de relació entre la República i la Generalitat, als seus articles 1 i 5 reconeix de competència exclusiva de Catalunya, la formulació i aprovació de l’Estatut que l’ha de fixar per al successiu.
No essent, doncs, Catalunya, un Estat vassall, ni un Estat protegit, té la plenitud de facultats que corresponen als que gaudeixen plena independència que, en termes de l’Avis consultatif, vol dir plena sobirania. La identitat dels dos mots, i la seva igual definició, és expressada repetidament en el text de l’esmentat Avis.
Un altre paràgraf seu diu com segueix: “Il s’ensuit, que la notion juridique de l’independance, n’a rien à faire, ni avec la soumission de l’Etat au droit international, ni avec les nombreuses et toujours croissantes dependances de fait, dans lesquelles un Etat se trouve par rapport aux autres Etats”, i més avall, afegeix: “Tant que ces limitations n’ont pas pour effet de mettre l’Etat ssous la’utorité légale d’un autre Etat, le premier reste un Etat independant, pour onéreuses et étendues que soient les dites obligations”.
És a dir, que un Estat no deixa d’ésser sobirà pel fet que limitin les seves facultats, obligacions concretes, o dependències de fet, sinó pel de què estigui sota l’autoritat legal d’un altre, o el que és el mateix, sense que un altre hi tingui a sobre una autoritat legalment constituïda.
Catalunya no està sota l’autoritat legal de l’Estat espanyol. “Les limitations de l’independance des Etats ne se presument”; aquest principi elemental del dret en el qual el T. de J. I. fonamenta les seves sentències, entre elles la de 7 de setembre de 1927, és perfectament aplicable al cas. No existeix cap document que declari la submissió legal del nou Estat català a l’espanyol, ni cap acte que l’estableixi; només podria constituir-la, jurídicament, un acte o document paccionat entre la representació de Catalunya i la de l’Estat espanyol, autoritzades a l’efecte, i, ni aquest document existeix, ni l’acte s’ha produït.
Per a afirmar que la submissió legal existeix, s’hauria de presumir, i una limitació d’aquesta mena, la més greu que pot sofrir un Estat, no és presumible.
A major abundament, en establir presumpcions en aquesta qüestió, totes porten a la solució contrària; a la no existència de l’autoritat legal.
Si les facultats de la Generalitat són apreciades des del punt de vista històric, aquesta autoritat no existeix.
Catalunya va ésser un Estat amb plena sobirania fins a 1714; i aleshores no en perdre l’exercici perquè reconegués la seva submissió a una superior autoritat de l’espanyol, sinó per un acte de força unilateral que aquell li va imposar per la violència. El decret de Felip V, anomenat de Nova Planta, que l’estabilitza, ho declara: diu que ha reduït «enteramente» Catalunya «con mis armas».
La submissió forçada del territori d’un Estat per l’exèrcit d’un altre és, precisament, l’antítesi del reconeixement legal de l’autoritat que s’imposa per la violència. En tant és el contrari, que el fet de què la violència s’hagi produït, justifica el dret a emancipar-se de l’Estat invasor, per temps que duri la dominació.
Totes les reconstitucions estatals que hi ha hagut a Europa, després de la guerra, tenen aquest fonament: els documents annexos al Tractat de Versalles, referents a Polònia, Txecoslovàquia i els Estats Bàltics, invoquen tots aquest precedents com a títol legítim a l’emancipació.
Des de 1714 a 1931, Catalunya estigué en una dependència de l’Estat espanyol, semblant a la de Polònia, Bohèmia, Moràvia i els Estats Bàltics envers els imperis centrals, i a la que tenia abans la vella Sèrbia en relació a Turquia; en una “dependance de fait” protestada periòdicament, que, pel seu origen, no pot motivar situcions “d’autorité légale”.
Si les facultats de la Generalitat són estudiades a través dels fets i documents produïts des del 14 d’abril, la conclusió és la mateixa, perquè el que demostren és precisament la voluntat de Catalunya d’emancipar-se del règim d’absorció sota el qual la mantenia la monarquia.
Tampoc el territori català està sota el Mandat de l’Estat espanyol.
Catalunya, doncs, segons el dret públic, no és un Estat dependent, sinó un Estat sobirà, que ha declarat la seva voluntat de federar-se amb l’Estat espanyol, o articular-s’hi a base d’un pacte.
El lligam jurídic que existia entre l’Estat espanyol i Catalunya, era el d’unió personal originat pel matrimoni dels reis Ferran i Isabel; en caure la monarquia aquest lligam va desaparèixer, i, jurídicament, Catalunya quedà lliure.
No obstant, si, en virtut de les manifestacions catalanes, la Generalitat és considerada un Estat federal, té sobirania. Tots els d’aquesta naturalesa en tenen. L’article 5è. de la Constitució d’Alemanya, diu: “La potestat estatal és exercida, en les qüestions atanyents a l’Imperi pels òrgans de l’Imperi, segons la Constitució de l’Imperi; en els atanyents als Països, pels òrgans dels Països segons la Constitució del País”. L’article 1er. de la Constitució de Suïssa comença així: “Els pobles dels 22 cantons sobirans de Suïssa…”
Si és considerada com un Estat unit a l’espanyol, té sobirania igualment. Les dues posicions estatals que hi ha avui a Europa més semblants a la de Catalunya, són la d’Irlanda i la d’Islàndia. L’article 2on. de la Constitució irlandesa diu: “Tota potestat pública (powers of governement) i tota autoritat legislativa, executiva i judicial a Irlanda, dimanen del mateix poble d’Irlanda”. L’art. 1er. de l’Estatut d’unió entre Islàndia i Dinamarca comença així: “Dinamarca i Islàndia són dues sobiranies lliures, unides, etc..”.
L’art. 2on. de l’Estatut de Catalunya diu també: “El poder de Catalunya emana del poble i el representa la Generalitat”.
El sentit d’aquest article, igual als transcrits d’Islàndia, d’Irlanda, i dels països federals, és el mateix en què entén la sobirania l’Estat espanyol.
L’article 1 de la nova Constitució espanyola diu: “España es una república…. Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo”.
Catalunya, per tant, i en la seva representació la Generalitat, és un Estat amb plena sobirania, que pot tenir l’exercici de les seves facultats estatals més o menys limitades, segons els reconeixements que voluntàriament faci, o segons les obligacions que voluntàriament contregui.
IV
Cap document oficial enumera concretament quines són aquestes facultats estatals de la Generalitat, però en virtut del principi “les limitations de l’independance des Etats ne se présument”, la mateixa falta de concreció demostra que són totes les que, segons el dret públic, integren la sobirania.
L’Avis consultatif del T. de J. I. de 5 de setembre de 1931, les descriu amb aquestes paraules: “ésser seul maître de ses décisions aussi bien dans le domaine économique, que, dans le domaine politique, financier ou autre”.
A causa d’aquesta senyoria, mai no hi ha hagut cap Estat que, per a descriure-les, utilitzés altra fórmula que alguna de les expressives d’una totalitat absoluta.
Des del moment, doncs, que Catalunya és un Estat, sigui separat, federat, o unit, s’ha d’entendre que, pel sol fet d’ésser-ho, té totes les facultats inherents a un Estat i, conseqüentment, el seu lliure exercici, en quant no se’l limiti amb convencions o obligacions lliurement acceptades.
No obstant, en el cas present de l’Estat català, per excepció, hi ha un document oficiós, i altre d’oficial, que les fixen, encara que no les enumerin concretament.
L’oficiós és la ja esmentada nota de 17 d’abril, quan fa constar que, en endavant, la representació catalana es denominarà amb el nom de gloriosa tradició de Govern de la Generalitat de Catalunya.
Aquesta declaració es refereix expressament al Govern que Catalunya es va donar mentre es pogué governar a si mateixa; la qual cosa vol dir que no expressa un nom nou, sense antecedents, sinó ben al contrari, d’un contingut real i definit, que és el de la Generalitat anterior a 1714, quan tenia i exercia totes les facultats que pertoquen a un Estat.
És un nom que el Govern de la República catalana va adoptar en presència de ministres representants de l’espanyol, i ni aleshores va fer, ni ha fet després, cap manifestació de la qual es pugui desprendre que distingia entre les facultats de la Generalitat anterior a 1714 i l’actual, o que considerava aquesta de naturalesa diferent d’aquella, ni l’Estat espanyol tampoc.
El document oficial, és el decret del President del Govern provisional de la República espanyola i del seu ministre de Governació, de 21 d’abril, en el qual dicten normes per al funcionament de les Diputacions provincials espanyoles.
Al territori català n’hi havia quatre, i era necessari que s’hi referís, per la raó elemental de què el decret les havia d’excloure de la seva regulació. Per aquesta causa conté un article que es refereix a Catalunya i diu: “Restaurada la Generalidad al proclamarse la República en Cataluña, etc..”.
El verb restaurar no equival al de crear, sinó al de reconstituir una cosa abans existent. El Diccionari de l’Academia espanyola de la llengua el defineix dient que és: “renovar o volver a poner una cosa en aquel estado o estimación que antes tenía”, i l’entitat restaurada era un Estat amb totes les facultats que integren la sobirania.
Aquest decret demostra la plenitud de facultats, per altra raó. Quan un Estat constitueix un organisme nou subaltern, o subjecte a la seva sobirania, la primera cosa que fa, és especificar les seves facultats o, almenys, fixar les normes generals amb les quals hauran d’ésser concretades. És de necessitat que ho faci, perquè d’altra manera crearia una ficció, o un element anàrquic. Per aquest motiu, quan es va tractar de constituir la Mancomunitat de Catalunya, que era un organisme subaltern de l’Estat espanyol, i sense sobirania, el Govern d’Espanya va promulgar prèviament un decret, de 18 de desembre de 1913, que delimita les seves facultats possibles, dient que no podia ésser-hi autoritzada cap sense que prèviament fossin especificades i el Govern les hagués examinat per a “estar seguro de que no hay nada que ni directa ni indirectamente contradiga la legalidad constitucional y administrativa”.
Amb la Generalitat actual ha esdevingut tot el contrari; la República catalana va ésser proclamada i va actuar sense cap d’aquests tràmits previs, i sense cap d’ells l’Estat espanyol va reconèixer la restauració de la Generalitat; és evident, per tant, que la Generalitat no solament té les facultats inherents a la seva categoria estatal, sinó que l’Estat espanyol així ho entén també.
V
Des de la proclamació de les dues Repúbliques, la catalana i l’espanyola, han estat publicats quatre decrets que es refereixen a la Generalitat i són els següents:
Del Govern espanyol, el de 21 d’abril de 1931.
De la Generalitat, el 28 d’abril de 1931.
Del Govern espanyol, el 9 de maig de 1931.
De la Generalitat, el 15 de maig de 1931.
Examinant llur text s’arriba a les mateixes conclusions.
Respecte aquests decrets cal tenir en compte, en primer lloc, la forma de relació que desenrotllen entre la Generalitat i el Govern espanyol.
Els dos Governs es varen trobar enfront d’una situació de fet, la creada per l’anterior règim uniestatista espanyol, i amb la necessitat de liquidar-la.
L’haurien pogut liquidar signant una convenció, però no n’han signat cap; la convenció, que és la de la conferència del 17 d’abril, és solament oral. Han seguit, però, el procediment equivalent de realitzar-la promulgant, cada una de les parts, decrets separats que es completen mútuament.
El seu esquema és el següent: En el de 21 d’abril, el Govern espanyol declara reconèixer la restauració de la Generalitat; en el del 28 d’abril, la Generalitat estatueix els preceptes encaminats a formular l’Estatut de relació amb l’Estat espanyol, i el règim interí de govern interior de Catalunya; en el de 9 de maig, el Govern espanyol accepta les seves disposicions en el que li pertoca, que és el que atany a l’Estatut de relació, i hi formula esmenes o modificacions que posa com a condició per la seva part, per a acceptar-les; i en el darrer, de 15 de maig, la Generalitat les accepta per la seva i les encaixa en les seves disposicions anteriors.
El procediment és inconcebible entre un Estat i un organisme integrant la seva estructura i, per tant, subaltern; per exemple, entre un Estat i una Diputació provincial, o entre un Estat i quatre Diputacions unides, o l’òrgan que les substitueix. Entre elles no hi pot haver més relació que la de l’Estat ordenar, i l’òrgan subaltern complir, és a dir, una relació jurídicament inversa, que a aquesta, que és la que fou emprada amb la Mancomunitat.
La manera de legislar per decrets coincidents, és usual, en canvi, en les relacions entre Estats, sobretot durant els períodes d’interinitat de relació i preparació de convenis, o de ruptura de relacions. Els exemples del primer cas són freqüentíssims. Per regla general la preparació dels Tractats de comerç, i de convenis aranzelaris, és feta d’aquesta manera. Del cas segon, n’hi ha, a Europa, un exemple clàssic, en la relació mantinguda entre l’Estat italià i la Santa Seu, des de la constitució de la unitat italiana al Tractat de Laterà. L’organització estatal italiana del servei castrense durant aquest període, és feta d’aquesta manera.
En el que es refereix a la part dispositiva dels decrets, del seu contingut resulta el següent:
El primer, de 21 d’abril (esp.), reconeix la personalitat catalana; el segon, de 28 d’igual mes (cat.), estructura la Generalitat i l’exercici de les seves facultats amb la màxima harmonia amb el Govern provisional de la República i perquè ni la vida civil quedi interrompuda ni desatesos els serveis públics a Catalunya; el tercer, de 9 de maig (esp.), és promulgat per a “mantener la cordialidad que viene afirmándose en sus relaciones como Poder central con la Generalidad de Cataluña”, i diu que les seves disposicions “en relación con el Decreto aprobado por aquélla en 28 de abril último” en res afecten, “en modo alguno tocan y afectan las disposiciones de este Decreto, en la parte que corresponde a la vida interna de la misma Generalidad”; i el darrer, de 19 del propi mes (cat.), dóna una relació definitiva al seu altre anterior, per a fer-hi constar algunes disposicions aclaratòries d’aquell primer document, que han estat adoptades de conformitat amb la representació d’aquesta Generalitat, i amb el seu consentiment complet.
L’afirmació no pot ésser més expressiva. Malgrat el caràcter de coordinació d’aquest decrets, i malgrat ésser de facultat indiscutible de l’Estat espanyol posar condicions, o introduir modificacions en els termes de relació, la Generalitat no vol que regeixin en territori català sense la sanció prèvia de la seva expressa voluntat, és a dir, de la seva sobirania, i publica un decret que té aquesta finalitat única.
Són decrets, per tant, els textos dels quals demostrarien les conclusions anteriors, encara que no repetissin reiteradament, i expressament, que cada un dels Governs obra sense immiscuir-se en les regulacions que són facultat de l’altre.
Un esperit crític meticulós trobaria en alguns dels seus articles expressions poc adequades. A vegades, el Govern espanyol és designat amb el nom de Poder central que, gramaticalment, no expressa cap idea de diferenciació de personalitat, sinó de coordinació dels membres d’una sola, i el quart empra la paraula document per a referir-se a un decret.
L’article únic d’aquest mateix decret quart, en el qual apareix dita paraula, fa impossible cap interpretació pejorativa, perquè en altre lloc expressament el denomina decret, i com a tal l’identifica.
En quant al nom Poder central té una interpretació que demostra el contrari. S’ha d’establir la relació amb un Estat unitari, que té un òrgan suprem de govern, en el qual són centralitzats tots els poders, i òrgans subalterns dependents d’ell, i els decrets parlen precisament d’aquest Poder central perquè, entre tots ells, només aquest té capacitat per acceptar-la, condicionar-la o rebutjar-la.
No és, però, necessari endinsar-se en interpretacions per a dir què s’entén amb el nom de Poder central en aquests decrets, perquè l’article primer del de 9 de maig, que és precisament del Govern espanyol, fa impossible l’interpretar-lo en sentit de poder que ordena l’estructuració d’altre subaltern. La impossibilitat ve de què aquest article està dedicat a reconèixer a la Generalitat funcions que són impossibles en organismes sense sobirania, com són, per exemple, les necessàries “para organizar, y en su caso modifcar, como mejor apreciase la Generalidad, la estructura de su peculiar Gobierno”.
Cal notar, encara, una altra particularitat que demostra, d’una manera incontrovertible, la categoria d’Estat de la Generalitat, i la voluntat catalana de mantenir-li l’exercici de les seves funcions de sobirania.
El decret del Govern espanyol de 9 de maig, diu, amb referència al de 28 d’abril de la Generalitat, que en res afecta al que d’ell es refereix a la vida interna catalana, i afegeix que, en allò que atany a les relacions de la Generalitat amb l’Estat espanyol, han d’ésser considerats “como un proyecto los artículos del mencionado decreto de abril que con tal problema de deslinde y coordinación se relacionan”.
Aquesta afirmació en res afecta a la posició de reconeixement d’Estat català en favor de la Generalitat en què s’ha mantingut sempre l’espanyol, perquè jurídicament no es pot qualificar d’inexacte. Els preceptes que regulen una relació entre dues personalitats, no són ferms fins que les dues els han acceptat, i, per tant, cap impropietat hi ha en què la que els ha d’acceptar digui que fins que tinguin l’acceptació de les dues parts, han d’ésser considerats un projecte. Ho són en realitat, malgrat la promulgació de qui els ha proposat, perquè per a tenir l’efectivitat que els correspon, que és lligar l’altre, els manca l’acceptació de l’altre.
No obstant, podien donar pretext per a una interpretació forçada, sobretot relacionant la frase amb els mots Poder central de poques ratlles abans, i segurament per a sortir-ne al pas i, amb tota evidència, per a declarar una vegada més la sobirania de la Generalitat, el seu següent decret de 19 de maig, que té per objectiu acoblar aquests dos, consigna la en certa manera innecessària frase, que diu que continuarà citant-se i acatant-se com a tal decret de 28 d’abril de 1931. És a dir, en declara la vigència per sobre el decret posterior del Govern espanyol. Aquest, tot i el temps transcorregut d’ençà que fou promulgat, no ha protestat de l’afirmació, ni l’ha desvirtuat en cap disposició nova.
Els decrets, doncs, tant els d’un Govern com els de l’altre, estan redactats a base de reconèixer el caràcter i les facultats d’Estat de la Generalitat.
VI
D’aquests antecedents se’n desprèn clarament que les lleis, i, en general, disposicions de l’Estat espanyol, pel sol fet d’ésser promulgades per ell, no estan vigents a Catalunya.
Des del moment de la proclamació de la República catalana, les disposicions espanyoles són actes unilaterals d’un Estat que no és català, i mai el dret ha admès que els actes unilaterals d’un obliguin a l’altre per la sola raó que aquest els realitzi. Cap Estat ho ha tolerat mai.
Els paràgrafs ja transcrits dels decrets de la Generalitat, demostren que tampoc ho ha tolerat la Generalitat. Són suficients per a comprovar-ho, l’article únic del seu decret de 15 de maig, que estatueix expressament que continuarà citant-se i acatant-se com a tal decret el seu anterior de 28 d’abril, malgrat haver-hi posat condicions o fet esmenes el Govern espanyol; i el proemi que l’encapçala, en dir que aquestes han estat adoptades de conformitat amb la representació d’aquesta Generalitat i amb el seu consentiment complet.
En el cas present, la no vigència prové encara d’una altra causa, i és que la Generalitat i el Govern espanyol han convingut, per mutual acord, és a dir, per pacte, una aplicació interina. Aquesta aplicació és regulada pels decrets coordinats. Des del moment en què existeix un acord en virtut del qual dos Governs convenen una aplicació circumstancial de les lleis espanyoles a Catalunya, aquestes lleis o disposicions, jurídicament no n’hi poden tenir d’altre. Sols poden ésser aplicades en els termes convinguts per mitjà dels decrets.
Aquesta aplicació té una causa, un abast, un caràcter, i un terme de durada, prefixats en els seus textos.
La causa és que, malgrat la proclamació de les dues Repúbliques, i les seves conseqüències, ni la vida civil pot ésser interrompuda ni desatesos els serveis públics (decret de la Generalitat de 28 d’abril); l’abast s’entén a tot el que no queda de competència exclusiva de la Generalitat segons l’article 5è. del mateix que diu: “El Govern de la Generalitat resoldrà per decret totes les qüestions d’interès per a Catalunya que en l’actual període d’interinitat no estiguin especialment reservades al Govern provisional de la República”; el caràcter es el d’aplicació interina, o, segons el llenguatge del decret espanyol, provisional; i el terme és la vigència de l’Estatut.
De les disposicions vigents de Catalunya, amb vigència paccionada, en resulta, per tant que les lleis espanyoles només poden tenir-hi una aplicació circumstancial que finirà en el moment en què sigui jurídicament aplicable l’Estatut. És a dir, una vigència per endavant declarada interina i caducada.
L’existència dels mateixos decrets fa que la Generalitat no tingui potestat ni per impedir-la ni per ampliar-la, o modificar-li el caràcter, ni l’Estat espanyol tampoc; i la raó, que salta a la vista, és la naturalesa paccionada de l’aplicació.
Encara, doncs, que els homes que encarnen la Generalitat, per deixament, mala intel·ligència, interès polític, o altres causes, s’haguessin avingut a què fossin considerades vigents a Catalunya lleis espanyoles que segons els decrets que no ho resultessin, no per això hi serien aplicables més que d’una manera interina, i per terme prefixat, perquè no tenen facultats, per imposar una aplicació diferent.
Perquè les disposicions espanyoles assolissin vigència efectiva en territori català, seria necessari que la Generalitat la convingués amb l’Estat espanyol, després d’haver estat expressament autoritzada per a fer el conveni per unes Corts constituents catalanes, i és evident que el fet no s’ha produït ni s’ha volgut produir.
Aquest règim provisional o interí no és cap novetat a Catalunya perquè des de l’11 de setembre de 1714 al 16 de gener de 1716 es què Felip V va promulgar el decret de Nova Planta, en va viure un de semblant. Felip V també es va trobar amb una situació representada per la vigència de les lleis votades per les Corts catalanes, i els serveis públics realitzats pels òrgans catalans de govern; també es va veure impossibilitat de substituir sobtadament aquest estat de coses, i va continuar admetent l’aplicació d’aquelles lleis i serveis, però d’una manera interina, fins que els anés substituint per altres, emanades de la seva voluntat i organitzats per ell.
Tampoc representen cap novetat a Europa perquè, després de la guerra se’n produïren bon nombre, i encara n’hi ha de subsistents: així, per exemple, el convingut entre Alemanya i Polònia amb relació a l’Alta Silèsia, i entre Dantzig, Polònia i Alemanya amb relació al territori de Dantzig. No sols n’existeixen, sinó que han motivat diferències d’interpretació, i, conseqüentment, peticions al T. de J.I. de La Haia, de què les solucioni donant-hi el seu parer.
Un dels dictàmens motivats per aquesta causa, el de 26 d’agost de 1930, amb motiu d’una discrepància sorgida entre Polònia i Dantzig, en interpretar el que els afecta, posa de manifest les posicions respectives de l’Estat espanyol i Catalunya des d’aquest punt de vista.
Diu “La Ville libre (Dantzig) a le droit de s’occuper de ses propes intér^ts, et de veiller à ce que rien ne soit fait qui leur porte préjudice. La Pologne a le droit de veiller à ses propes intérêts, et de réfuser de prendre toute mesure qui le serait contraire; i afegeix, referint-se a relacions exteriors, perquè la discrepància era en la interpretació d’un article en el qual Dantzig les confia a Polònia: “Il en résulte que pour ce qui est des rélations extérieures de Dantzig, ni la Pologne, ni la Ville libre ne sont complétement maîtreses de la situation”. No en són, perquè els ho impedeix el pacte o règim convingut, com ho impedeix a l’Estat espanyol i a la Generalitat.
En conseqüència, les lleis i, en general, disposicions espanyoles tenen avui, a Catalunya, una aplicació merament interina, en els termes dels decrets, fins al moment de tenir vigència jurídica l’Estatut. Aleshores tindran la que resulti de l’Estatut.
VII
Durant aquest període d’interinitat, les Corts constituents espanyoles han promulgat una Constitució amb intervenció de Diputats del territori català, elegits segons les lleis espanyoles, que hi han col·laborat i l’han votada.
Aquest fet no desvirtua res del que queda dit, ni demostra que aquesta Constitució tingui una altra vigència a Catalunya que l’aplicació interina, i de terme prefixat, de les altres lleis espanyoles.
No val la pena d’entretenir-se a demostrar que pel fet de tractar-se precisament d’una Constitució, l’aplicació pot ésser diferent, perquè si aquesta circumstància pot influir en la vigència, és en sentit contrari.
La Constitució és llei fonamental d’un territori, la que serveix de base i punt de partida de totes les seves altres, i que fixa les normes per a estructurar tots els seus poders, organismes i serveis; la seva finalitat cabdal és regular, en el més alt i intens sentit de la paraula, la vida interior del país, i la regulació de la vida interior de Catalunya és funció exclusiva del Govern català, és a dir, de la Generalitat.
“Sotmès l’Estatut a les Corts constituents, Catalunya podrà regular lliurement, per ella mateixa i dintre les normes fonamentals que resultin establertes, la seva vida interior per decisió sobirana del sufragi universal”. Aquestes paraules del decret de la Generalitat de 28 d’abril són , en aquest sentit, prou clares; atany al poble català regular la vida interna de Catalunya per acords adoptats exercint la seva sobirania i sense altres restriccions que les que resultin de l’Estatut. El mateix diu el Govern espanyol; el seu decret de 9 de maig comença d’aquesta manera, que, de passada, recorda una vegada més, el seu caràcter paccionat: “Consecuente el Gobierno provisional de la República con los acuerdos que precedieron al movimiento implantador de aquélla, y deseoso de mantener la cordialidad que viene afirmándose en sus relaciones como Poder central con la Generalidad de Cataluña, ha distinguido clara y precisamente según recientes manifestaciones, en relación con el decreto aprobado por aquélla en 28 de abril último, la parte que corresponde a la vida interna de la Generalidad y a la que en modo alguno tocan ni afectan las disposiciones de este decreto, y aquella otra de relaciones con el mismo Gobierno en la República, etc”.
Si, doncs, la regulació de la vida interior de Catalunya correspon al poble català, és absurd suposar que la regula una Constitució que no és obra de la sobirania catalana, sinó de l’espanyola.
La sobirania catalana és la que el Govern espanyol va exigir que votés l’Estatut per a considerar-lo expressió de la voluntat de Catalunya; és a dir, la que segons el seu decret de 9 de maig, es va haver d’expressar en el “referéndum de Cataluña”, és la dels ciutadans del territori català, i solament d’aquest territori, i aquesta sobirania no ha sancionat la Constitució.
La raó bàsica, no obstant, de què no pugui estar vigent a Catalunya, més que en els termes que derivin de l’Estatut, no és encara aquesta, sinó la comuna a totes les disposicions emanades dels òrgans de l’Estat espanyol, i que l’esmentada Constitució és una d’elles.
Que el fet d’haver-la votat diputats elegits pel territori català per a les Corts constituents espanyoles, no li dóna vigència, ho demostra la necessitat de la seva intervenció.
Des del moment d’ésser proclamada la República catalana, els seus representants han expressat repetidament la voluntat de conviure amb l’Estat espanyol; han obrat sempre de manera encaminada a estructurar la convivència i, sobretot, el poble català, ha votat per sufragi directe, un Estatut que confia l’exercici de nombre de funcions seves a l’Estat espanyol.
Partint d’aquests fets, l’interès català en els acords espanyols és innegable, com ho és el d’Espanya en la manera de regir la seva vida Catalunya. Per aquesta causa, l’Estatut conté alguns articles, per exemple, els 29, 30, 31, etc… que es refereixen al règim interior català.
A més, des del moment en què són Diputats que han d’actuar en un organisme espanyol, necessàriament han d’ésser elegits segons la llei espanyola, perquè és l’única que pot garantir l’autenticitat de l’elecció, a l’Estat dins el Parlament del qual han d’actuar.
D’altra part, és evident que l’elecció d’aquests Diputats, encara que hagin estat elegits segons la llei espanyola, per actuar en les Corts constituents espanyoles, té una finalitat distinta de la dels altres que les integren; ho demostra l’existència de l’Estatut i el caràcter del plebiscit que el va votar. Hi ha gran nombre de qüestions en les quals la posició dels Diputats d’Andalusia, per exemple, o de Castella la Nova, és diferent dels de Catalunya.
De sobrepuig, és evident també, que la situació jurídica del territori català que els ha elegit, és diferent dels de l’Estat espanyol; els fets i els decrets repetidament esmentats ho diuen prou.
Si l’elecció, doncs, té una finalitat diferent, i la posició jurídica del territori que els ha elegit és diferent, també ho és l’abast del seu vot parlamentari.
La conseqüència és tan indiscutible, que a tots els parlaments d’Europa en els quals hi intervenen Diputats en aquestes condicions, és admesa i reconeguda sense discussió. Els Diputats que s’hi troben, tenen el dret igual als que no hi estan, d’intervenir en totes les qüestions que es plantegen al Parlament, i de votar tots els acords i lleis que hi siguin proposats, àdhuc la llei fonamental de la Constitució, i de votar-los sense cap mena de diferència, però amb el seu vot no n’imposen la vigència al territori que els ha elegit, si, jurídicament, la llei votada no n’hi pot tenir.
Així, el Parlament francès hi ha Diputats del territori alsacià que voten lleis que no poden estar vigents a Alsàcia, per impedir-ho altres acords o lleis anteriors; per exemple, les que farien impossible d’aplicar el Concordat francès amb la Santa Seu, derogat per a tot França, i vigent encara a Alsàcia; i al Parlament anglès, els Diputats d’Escòcia voten lleis que no hi poden estar vigents, perquè Escòcia, en algunes matèries, té règim especial.
El territori rutè del sud dels Càrpats. es va unir al de Txecoslovàquia, segons decisió en virtut de la qual les seves lleis no hi regeixen en nombre de matèries, i la Constitució de Txecoslovàquia ho preveu, i ho soluciona d’igual manera. El seu article 3, paràgraf 5è, diu així, segons el seu text oficiós francès: “Le territoire des Ruthens sudcarpathiques est répresenté à l’Assemblee nationale de la Republique Tchecolovaque par un nombre équitable de deputés-sénateurs- conformement aux Regléments d’eleccions repectivement en vigeur à Tchecoslovaquie”. Aquests Diputats i Senadors, voten al Congrés, i al Senat, com els dels altres territoris i, no obstant, les lleis votades no estan vigents en el que els ha elegit, quan el règim rutè no ho permet.
El mateix s’ha fet sempre a Espanya. Fins a la pèrdua de les colònies, els Diputats per Cuba votaven lleis que no havien d’ésser vigents a Cuba, i abans, i després, els diputats per les Bascongades n’hi han votat d’altres que no ho podien éssser en el seu territori, per impedir-ho el seu règim econòmic especial.
El mateix ha succeït amb relació als Diputats catalans des de la implantació del règim constitucional a Espanya, quan les Corts han votat lleis atenyents al dret civil que no és vigent a Catalunya.
Així, per exemple, per a no citar-ne més que un sol: a la sessió del
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!