ERC i la sociovergència: abans Pedro Sánchez que Carles Puigdemont

En ple conflicte entre l’independentisme català i el poder espanyol els catalans pro-espanyols (inclosos alguns que diuen voler la independència) malden per tots els mitjans per tal que el candidat del PSOE a la presidència del govern de Madrid Pedro Sánchez sigui investit i estabilitzar l’ordre estatal passat el mal tràngol del Primer d’Octubre quan Catalunya es va autodeterminar. Per això fan el discurs que els fets d’octubre de fa dos anys han estat un fracàs, que cal reconèixer la derrota i procurar la reconciliació amb el bloc del 155 CE com si la repressió no existís. I tot això en nom del realisme contraposat a l’independentisme màgic, (quan veritablement no fan cap esforç per analitzar els esdeveniments i extreure’n conclusions per poder avançar), com Ignasi Aragay del diari Ara, diuen voler guanyar (sense especificar què ?).

L’editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb defineix el moment amb claredat meridiana: “Perspectiva: ajudar a investir Pedro Sánchez és ajudar Espanya”. ERC i els sociovergents de dins i de fora del PDECat s’estimen més el retorn a l’estadi anterior al Primer d’Octubre, fent acte de contricció, i lliurar-se al PSOE a canvi de res (com si l’episodi de Barcelona Colau/PSC no tingués cap importància) per tal de liquidar l’únic referent que dóna continuïtat a la causa de la independència del poble català: Carles Puigdemont. De fet, ja van impedir que fos reinvestit president de la Generalitat el 30 de gener de l’any passat en un acte de traïdoria executat per Roger Torrent però amb el vist i plau de Pascal, Xuclà i Campuzano, entre d’altres.

Veient com, aqueix mateix vespre, alguns del gregaris mediàtics d’ERC se’n alegren de la desestimació per part del Tribunal de Luxemburg de les mesures cautelars demandes pel president Carles Puigdemont i el conseller Antoni Comín, Esquerra és un partit perdut per a l’independentisme malgrat alguns patriotes honestos intentin corregir el rumb demanant a darrera hora una consulta interna sobre la investidura de Sánchez. Encara està per veure el posicionament de Junts per Catalunya malgrat la carta dels diputats presos Turull, Rull i Sánchez, que mereixen tot el respecte per la seva honestedat i sacrifici, però no poden condicionar l’estratègia de persistència en el conflicte que Puigdemont representa.

Hom pot discrepar sobre com s’ha menat el procés independentista des del 2010 ençà, evidentment, però és una impostura inadmissible que els que deien “tenir presa” per fer la independència si els donaven “68 diputats” (Junqueras dixit), ara desconstrueixin el camí seguit en plena repressió estatal i sense perspectives de negociació amb el poder espanyol, i sense fer cap mena d’autocrítica ni proposar res creïble. Aqueix estiu serà clarificador pel que fa a l’estratègia d’ERC (impertorbable vers la seva satel·lització del PSOE) i de Junts per Catalunya (sociovergents o Puigdemont) de tal manera que a la tardor les divergències (inclosa la CUP) seran clares, la condició prèvia i necessària per a la represa de la causa independentista.

Post Scriptum, 2 de juliol del 2019.

L’èxit de participació a la manifestació d’avui a Estrasburg i la repercussió internacional assolida arran de les intervencions solidàries de diputats de diferents països europeus demostren l’eficàcia del lideratge del president Carles Puigdemont i la potencialitat política que acumula. L’article d’aqueix vespre de Pere Martí a Vilaweb: “A qui molesta Puigdemont ?” encerta plenament i coincideix amb les opinions expressades en aqueix apunt:

“Curiosament, aquest fet l’ha convertit en el destinatari de crítiques a Catalunya, no tan solament de sectors unionistes, que seria normal, sinó també d’aquells que voldrien un independentisme domesticat, compatible amb l’existència d’una Catalunya autonòmica. Puigdemont trenca la coartada de la renúncia dels qui camuflen de pragmatisme una frenada del procés. Mentre sigui actiu, qualsevol tomb estratègic que no sigui unitari i acordat, comptarà amb un contrapès i això causa incomoditat. Amb tot, la seva principal debilitat és no tenir ara com ara una força política a Catalunya prou cohesionada i estructurada políticament per a rendibilitzar la seva tasca política. Però el milió de vots a les europees, aconseguit amb Toni Comín i Clara Ponsatí, li dóna una transversalitat i una autoritat que cap formació política no pot eludir si no es vol suïcidar políticament.”

Post Scriptum, 5 de juliol del 2019.

El pacte de Junts per Catalunya amb el PSC a la Diputació de Barcelona és un error injustificable des del punt de vista independentista i és el resultat nefast de la manca d’unitat posterior al Primer d’Octubre, imputable principalment a ERC que ho ha rebutjat tot per tal d’assolir l’hegemonia i que ara critica allò que estava (i està) disposada a fer des del 21-D ençà: un tripartit a la Generalitat amb Comuns i PSC. ERC no té estratègia republicana: ni unitat, ni unilateralitat, ni Puigdemont, pacte amb el PSOE, sí (i fer caure el president Torra per forçar eleccions autonòmiques a la tardor, com fa dies demanen Joan Tardà i Camil Ros).

El mal pas d’avui té diverses conseqüències adverses: afebleix el president Torra que ha demanat no pactar amb els partits del 155 CE, acaba amb el discurs pro-unitat de Junts per Catalunya i reforça l’aposta sociovergent del PDECat en detriment de la línia Puigdemont. Només un pas endavant dels presidents Puigdemont i Torra pot fer-nos sortir de l’atzucac on ERC i els sociovergents han dut el procés independentista. Junts per Catalunya queda hipotecada per aqueix pacte i ja no podrà ser l’aposta organitzativa integradora de l’espai liderat pel president a l’exili. Només un no a la investidura de Pedro Sánchez pot corregir el rumb i, posteriorment, activar la Crida Nacional per la República com a partit al marge de Junts per Catalunya/PDECat.

Post Scriptum, 11 de juliol del 2019.

Malgrat manifestacions convocades per l’ANC davant les seus d’ERC i PDECat, i els editorials de Vilaweb i altres mitjans com promesos amb la causa de la independència, avui Junts per Catalunya ha renunciat a liderar la causa independentista, com anteriorment ho ha fet ERC. El poble català, malgrat l’exemple patriòtic d’alguns presos (Cuixart, Turull, Rull, Forn) i els exiliats, es troba nou anys després del començament del procés independentista sense direcció política front a un poder espanyol que només cerca la nostra desfeta com a poble. La inhibició del president Puigdemont en l’episodi clau de la Diputació de Barcelona devalua l’esperança que pugui exercir el lideratge nacional que molts esperàvem.

Post Scriptum, 25 de juliol del 2019.

Avui, Gabriel Rufián ha fet de Miquel Roca prioritzant l’estabilitat del poder espanyol que la persistència del conflicte per la independència de Catalunya. S’han esmerçat tot el possible per fer president Pedro Sánchez a canvi de res i no van dubtar ni un minut a impedir que Carles Puigdemont fos restituït com a president de la Generalitat. Dissortadament, el no de Junts per Catalunya manca d’esma i, després del malpas del pacte amb el PSC a la DIBA, no tenen capacitat per liderar el rebuig al PSOE.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *