Avui fa deu anys dels acords de Divendres Sant a Irlanda del Nord, un pacte que va obrir les portes a un procés de pau i que permetrà l’exercici del dret d’autodeterminació a la població nordirlandesa. Arran d’un seminari celebrat a Barcelona el gener del 2003 vaig escriure aquest article, que ha restat inèdit, i que encara considero plenament d’actualitat.
Un solejat matí de gener, la Fundació Bofill va tenir l’encert d’aplegar a la seu del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona alguns dels protagonistes del procés de pau nordirlandès (Alec Reid, Joe Reilly del Sinn Féinn i David Trimble de l’unionista UUP). Hi eren presents un ampli ventall de periodistes (Martxelo Otamendi, Teresa Toda) i parlamentaris bascos i una bona mostra de la diversitat cultural (Josep Ramoneda, Irene Boada, Jordi Sànchez) i política catalana (Carles Bonet i jo per ERC) per escoltar l’experiència dels primers en l’esforç, encara obert, per trobar vies de resolució d’un conflicte nacional tant antic i complex com el d’Irlanda del Nord. L’objectiu de la trobada era afavorir la represa del diàleg entre els interlocutors, aprenent sense mimetismes, de l’esforç de pau anglo-irlandès. Els catalans, en principi, altruistes com sempre, tenim assumit el paper d’amfitrions, acurrucats en el nostre fictici oasi català.
De les reflexions dels irlandesos se’n ha fet ressò la premsa editada a Barcelona i també els mitjans bascos. Voldria, però, aportar les meves impressions personals de la trobada des de l’òptica de qui creu en l’imprescindible dret a l’autodeterminació del poble català. La primera impressió, conversant amb els nacionalistes irlandesos, és que per a ells la referència nacional catalana els resulta molt llunyana i desconeguda, sense punts de contacte ni elements de complicitat actual. Lluny queden els temps de la correspondència mútua entre el moviment republicà irlandès de començaments del segle vint i l’Estat Català de Macià, quan el separatisme, (com llavors s’autoanomenaven els independentistes), propugnava la lluita insurreccional contra la monarquia borbònica com a via per assolir la llibertat de Catalunya. Només cal recordar que l’organització patriòtica “Nosaltres Sols” era la traducció literal del Sinn Féin gaèlic. Ambdues formacions divergien, però, en l’esperit laic d’influència maçònica que inspirava els catalans ben diferent del catolicismes dels irlandesos.
L’èxit polític dels republicans irlandesos en aconseguir l’any 1921 l’Estat Lliure d’Irlanda, tot i haver d’acceptar la partició dels comptats del Nord de majoria unionista i la continuïtat de la vinculació amb la corona britànica sota la fórmula d’estat associat, va tenir un gran impacte a Catalunya. La Constitució de L’Havana de 1928 o la proclamació de la República catalana el 14 d’abril del 1931 no són aliens a aquesta influència. D’aquells records en queda només una tènue memòria, ja que les noves generacions d’independentistes catalans, sobretot a partir del 1968, no han tingut l’estratègia republicana irlandesa coma referència. Pels nacionalistes irlandesos tampoc no hi hagut cap interès cap a nosaltres, atesa la poca projecció internacional del cas català coma a nació prohibida com les anomena Sergio Salvi. Crec que ara hi poden tornar a haver-hi punts de contacte atès que el progressiu pes del Sinn Féin com a força de govern amb una estratègia clarament orientada cap a l’exercici del dret d’autodeterminació, acosten la referència irlandesa al terreny d’actuació política catalana. Els plantejaments d’ERC poden ser rellevants en l’escenari polític català immediat i tornar a connectar les aspiracions nacionals d’ambdós pobles. Nacionalistes catalans i irlandesos compartim l’objectiu del reconeixement del dret d’autodeterminació en el context europeu. I no és pas cap casualitat que ERC hagi incorporat al seu horitzó estratègic la proposta d’estat lliure associat que van posar precisament en voga els irlandesos i que per a Euskadi ha recuperat també el lehendakari Ibarretxe.
La segona reflexió, és que deixant de banda els punts aprofitables de l’experiència irlandesa, en el cas català no hi ha un conflicte obert amb l’Estat espanyol. A Catalunya no es parla habitualment de nació catalana, de dominació estatal, de Països Catalans, d’autodeterminació sinó que el llenguatge polític es caracteritza per la confusió conceptual i està farcit d’oportunismes i pors (encaix a Espanya, lleialtat constitucional). No es qüestiona l’Estat unitari espanyol a canvi de presevar una autonomia sense autodeterminació. Si es qüestiona la unitat de l’estat el nacioanlisme espanyol es desvincula dels compromisos de respecte a la democràcia i d’autonomia de les nacions perifèriques. Així estem a Catalunya, no hi ha debat perquè no hi ha llibertat.
La tercera impressió que em vaig endur és que el procés irlandès és possible perquè els principis de la tradició jurídica i política britànica són el pragmatisme i la democràcia. Els unionistes presents a Barcelona han expressat amb tota naturalitat que respectaran la decisió sobirana de la ciutadania d’Escòcia o Irlanda del Nord pel que fa al seu futur com a poble. Una actitud similar és impensable per part dels actuals dirigents del PP i del PSOE en referència a l’autodeterminació d’Euskadi o Catalunya. El Regne Unit és una vella democràcia sense constitució mentre que en el Regne d’Espanya la constitució s’utilitza per negar la democràcia, per contraposar dret i llibertat, per justificar la dominació política estatal sobre els pobles que, com el català, malgrat segles de’assimilació brutal encara mantenen un cos social prou consistent que demana poder decidir el seu futur en llibertat. L’integrisme estatalista espanyol aboca a una situació de conflicte les legitimes aspiracions de catalans, bascos i gallecs per modificar el règim autonòmic vigent. Potser haurem d’aprendre dels irlandesos l’experiència de gestionar solucions democràtiques a conflicte nacionals no tan allunyats de la nostra realitat com ens pensem.
Post Scriptum, 23 de setemebre del 2021.
Les reiterades declaracions d’Oriol Junqueras i altres capitostos d’ERC contraposant la seva aposta de diàleg amb el govern espanyol a la via unilateral per la independència estan mancades de tot fonament estratègic i experiència històrica. No n’hi ha prou amb voler negociar, de fet ni el lehendakari Ibarretxe ni ETA van aconseguir-ho, només hi ha la possibilitat d’arribar-hi després d’un llarg conflicte i havent creat estructures d’estat pròpies. L’article de Josep Lluís Carod-Rovira, ahir a Nació Digital, “Irlanda i nosaltres“, és del tot escaient:
“Tots els processos d’independència culminen en una taula de negociació, on les dues parts (l’Estat que perd una part del fins llavors territori seu i el nou Estat naixent de la separació de l’anterior) acorden aspectes clau com la delimitació de les noves fronteres estatals, la continuïtat dels acords i convenis internacionals signats per l’Estat dominant, l’assumpció proporcional o no del deute públic, el repartiment del tresor i dels béns (inclosos els que són propietat de l’Estat dominant en territori del futur Estat lliure), les seus d’ambaixades, consolats i altres edificis a l’exterior, les infraestructures, equipaments i material de defensa per a terra, mar i aire, els mitjans de comunicació audiovisuals de caràcter públic, el banc de dades per a la gestió futura de la fiscalitat, les pensions, la protecció social, etc.
La negociació és el final, la punta de l’iceberg, i no s’hi val a passar per alt que abans d’aquest pas ha calgut fer-ne molts d’altres. En la majoria d’ocasions, hi ha hagut situacions prèvies de dificultat extrema, de violències desfermades, guerres, actes de sabotatge, lluita armada, mobilitzacions ciutadanes massives i reiterades en el temps, desobediència civil activa i pacífica, vagues generals, etc. No referir-s’hi és ignorància o bé aixecada de camisa. Fóra una simplificació descomunal assegurar que Algèria, Irlanda o l’Índia van ser independents gràcies a la negociació, ja que si hi va haver negociació és, justament, perquè abans s’havien produït les condicions de pressió persistent que obligaren els Estats dominants a seure, parlar i acordar, un cop arribat el moment en què hi sortien perdent més amb el manteniment d’un conflicte sense resoldre, insostenible per a la seva economia i amb el desgast lògic de la seva imatge internacional, que no pas amb la independència del territori en qüestió.
No s’entén, doncs, la negociació d’Évian, prèvia a la independència d’Algèria, sense el FLN, ni la de l’Índia sense la Marxa de la Sal i una figura mundial com Gandhi, o la de la República d’Irlanda, sense l’IRA o el Sinn Fein. Qui més qui menys, ni que sigui només pel cinema, tothom se n’ha pogut fer una idea amb La batalla d’Alger, Gandhi o bé Michael Collins, per saber de què parlo. Em referiré a Irlanda, ja que la seva lluita va ser seguida als Països Catalans, amb un interès majúscul. Ja al segle XIX, J. N. Roca i Farreras, referent de l’independentisme progressista i de Països Catalans, promogué des del periòdic L’Arc de Sant Martí l’històric “Missatge d’Adhesió al Poble Irlandès”, signat per més de 6.000 catalans i adreçat al líder irlandès Charles Stewart Parnell, l’abril de 1886.
El 1916 es produí la Revolta de Pasqua, l’alçament armat independentista dirigit pel socialista James Connolly, líder de l’esquerra irlandesa, i Patrick Pearse, activista de l’idioma gaèlic, aprofitant un context advers per al Regne Unit en plena I Guerra Mundial. L’acció es focalitzà a l’edifici central de correus, a Dublín, on encara es veuen vestigis de la batalla a les columnes de la façana i a l’interior de l’edifici, conservats per mantenir viva la memòria que sense esforç i coratge cap poble no pot ser lliure. Aquella gesta, tan idealitzada avui encara, va tenir una acollida de simpatia, complicitat i comprensió a les revistes amb més sensibilitat nacional de Barcelona, Palma, Perpinyà i València.
Terence MacSwiney (1879-1920), batlle de Corcaigh, president local de la Lliga Gaèlica i del Sinn Fein, així com comandant de l’IRA, fundà el diari Fianna Fáil i, amb la revolta de Pasqua, fou detingut i deportat a Anglaterra fins al juny de 1917. Aquell novembre tornà a ser detingut per vestir l’uniforme de l’IRA i, a les eleccions de 1918, fou elegit diputat pel Sinn Fein i el març de 1920, després de l’assassinat del batlle de Corcaigh, T. MacCurtain, el succeí en el càrrec. El 12 d’agost tornà a ser detingut, acusat de fomentar l’independentisme i, jutjat sumàriament per un tribunal militar, condemnat a dos anys de presó a Briton (Londres). En senyal de protesta, inicià una vaga de fam i, ja molt afeblit, féu un missatge als companys de consistori recordant-los la importància de l’ús del gaèlic. Morí el 25, després de 73 dies sense menjar. Per evitar actes multitudinaris a Irlanda, el seu cos s’instal·là a la catedral catòlica de Saint George de Soutwark (Londres) on l’homenatjaren més de 30 mil persones en desfilada silenciosa, abans de ser enterrat a Corcaigh. Una antologia dels seus articles va aparèixer el 1921, Principles of Freedom, i la seva actitud èpica va impactar notablement els pares de la independència índia, Mohandas Gandhi i Jawaharlal Nehru, com també del Vietnam, ja que Ho Chi Minh treballava a Londres en aquella època.
Als Països Catalans, la vaga i la seva mort van tenir un gran impacte, el CADCI promogué una campanya de suport al patriota irlandès i en demanà l’alliberament i, ja mort, organitzà una manifestació a Barcelona on Ventura Gassol arengà els assistents amb uns versos seus dedicats al batlle, Josep Carner li dedicà el poema En la mort de l’Heroi i J. M. Folch i Torres, amb els Pomells de Joventut, promogué a Molins de Rei una missa per a l’ànima del patriota irlandès, iniciativa religiosa que s’estengué a altres esglésies, amb l’assistència del batlle barceloní i el president de la Diputació i, en alguna acció cívica, també del president de la Mancomunitat. Les entitats catalanistes van mantenir la bandera nacional hissada a mig pal, es manifestaren davant el consolat britànic i es cridà la població a lluir un llaç negre en senyal de dol.
A l’ombra d’Irlanda, va néixer a València la Joventut Nacionalista Obrera, independentista i socialista, dirigida per Eduard Buïl, i, el 1931, Daniel Cardona fundà Nosaltres Sols, versió lliure dels mots Sinn Fein. El 1928, seguint les passes del líder irlandès De Valera, Macià viatjà a Amèrica a recaptar fons per a la insurrecció nacional entre els catalans que hi residien. El dirigent de la CNT Joan P. Fàbregas, futur conseller de la Generalitat, publicà el 1932 Irlanda i Catalunya, on establia un paral·lelisme polític i econòmic entre els dos països, amb la bandera irlandesa, una estelada i els retrats de De Valera i Macià a la coberta. Després del fracàs de la proclamació de l’Estat Català per Companys, el 1934, alguns independentistes catalans es refugiaren a Irlanda per tal de defugir la repressió espanyola.
La via irlandesa, armada, va influir l’independentisme català de manera que persones tan respectades i estimades com Macià van inspirar-s’hi en alguns aspectes. En vaig parlar, fa anys, amb Gerry Adams, el qual se sorprengué favorablement d’una influència que desconeixia. Però cada país ha de trobar les seves pròpies vies per aconseguir la llibertat nacional. Som al segle XXI i sense haver de recórrer a la via militar, per molts motius, és una evidència que la independència d’un poble no és mai una concessió generosa d’altri, sinó una victòria abnegada pròpia. I no s’arriba mai a l’estadi final de la negociació, entre dues parts perfectament diferenciades, sense haver-ho fet necessari anteriorment. Sense negociació no hi ha independència, cert. Però sense pressió no hi ha negociació de debò.”
Post Scriptum, 20 de setembre del 2023.
Ahir, Odei A.-Etxearte analitzava els gestos del president: “Puigdemont s’aferra als avenços i greixa la negociació per a la investidura”, tot pensant en aplicar al cas català allò que no va aconseguir el moviment d’alliberament nacional basc en els seus intents de negociar amb els successius governs espanyols, com assenyala avui David González al Nacional.cat: “L’Acord de Divendres Sant, el model d’autodeterminació que serviria a Puigdemont. L’equip del president a l’exili treballa amb el text que va encarrilar el conflicte d’Irlanda del Nord”.
Post Scriptum, 25 de setembre del 2023.
Encertadament, Vicent Partal alerta ahir a Vilaweb: “Sobre els acords de Pasqua i el perill de la hipèrbole. Que aquesta negociació no és d’investidura i prou ja és clar. Però això no vol dir que puga arribar a ser un canvi de règim, com s’insinua, ni tan sols que arribe a bon port i done fruits”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!