Aviat farà dos mesos de les eleccions del 21-D i la victòria electoral independentista encara no s’ha concretat en un revulsiu republicà després de la trompada repressiva posterior a la proclamació de la República catalana. Les causes de la paràlisi cinc mesos després del 27 d’octubre rauen en les desavinences creixents entre ERC i PDECat per un costat i Junts per Catalunya i la CUP per un altre. Els primers insisteixen a formar govern tot sacrificant Carles Puigdemont, mentre els segons opten per mantenir la vigència de la legitimitat republicana personificada pel president destituït pel 155 (però no pas pels votants catalans). El contrast entre les conviccions de Mireia Boya i Elsa Artadi i els discursos claudicants de Joan Tardà i Marta Pascal, exemplifiquen les diferents actituds de les dugues tendències al si de la majoria parlamentària que a priori hauria de conformar el bloc independentista.
L’únic acord ha estat investir Roger Torrent president del Parlament, una confiança a la qual ha respost bloquejant l’aplicació del resultat del 21-D senzillament perquè no és el que esperava ERC i no encaixa en la seva estratègia (sortosament frustrada), i ha decidit actuar unilateralment servint prioritàriament les instruccions de la direcció d’Esquerra en la seva pretensió de sacrificar Puigdemont com demana el poder espanyol. Prioritzar formar govern i esquivar la repressió, com proclama ERC (i PDECat), són fal·làcies que només serveixen per eludir les seves responsabilitats i encobrir la manca de voluntat i capacitat de liderar la lluita per la independència. Pere Cardús, en aqueixa crida alarmant feta des de Vilaweb abans d’ahir, “Quatre raons urgents per evitar una desfeta total” ho descrivia perfectament:
“Aquests dies veiem com es repeteix fins al tedi la cançó aquesta que la cosa més urgent i prioritària és deixar enrere el 155. En aquesta música s’hi fa cabre qualsevol cosa que faci volum. Sentia en una ràdio que un defensor de la urgència contra el 155 deia que era molt necessari impedir amb un govern ‘efectiu’ (és a dir, mesell i adaptat a la gàbia dissenyada pel TC) que l’estat pogués actuar contra la immersió lingüística, contra TV3 i contra la política social. Hi afegia la cantarella de ‘fer república amb polítiques socials’. Tot plegat sense posar-se vermell. Com si en la petita autonomia prèvia al 155 no s’hagués actuat contra tot això. Com si la impossibilitat de fer política social no hagués estat precisament una raó de pes per a fer el salt republicà. Com si el TC no s’hagués ‘petat’ tota iniciativa legislativa per a ‘fer república’ d’aquesta manera. Contra la paret. La intervenció de l’autonomia no és cap exclusiva del 155. Prou de dir mentides. No hi ha cap urgència que no sigui recuperar el fil de l’emancipació i el respecte de la voluntat popular.”
L’actual direcció d’ERC encapçalada per Oriol Junqueras repeteix els errors de Joan Puigcercós en l’etapa del segon tripartit presidit per José Montilla deu anys després, insistint que la prioritat era gestionar des del Govern per eixamplar l’independentisme, obviant la realitat del conflicte amb el poder estatal, però en un moment crucial per l’independentisme i amb uns efectes potencialment més devastadors no solament per ERC sinó per la causa nacional de Catalunya.
El resultat per Esquerra va ser la desfeta electoral al Parlament de Catalunya l’any 2010, (només deu diputats) i la pèrdua de presència municipal a les principals ciutats l’any 2011. A més d’una crisi organitzativa i de credibilitat descomunal. Esquerra es va anar recuperant aprofitant el vent a favor del procés sobiranista, el declivi de CIU, la presència efímera de Solidaritat, sense alterar el seu capteniment anterior i mantenint el mateix nucli de direcció a l’ombra, esdevenint un partit de quadres (electes i d’aparell), amb poca base militant (no sigui que reapareixin sectors crítics) i molta projecció mediàtica, sense debat polític intern i una direcció personalista a la mida d’Oriol Junqueras. ERC no ha fet plantejaments més agosarats que els del PDECat, ni tampoc ha preparat els mecanismes per fer efectiva la proclamació de la República, pensant que seria un gest simbòlic a partir del qual negociar amb l’Estat un període de transició.
La direcció d’ERC considera el lideratge de Carles Puigdemont i la seva fórmula electoral Junts per Catalunya un accident conjuntural que desapareixerà si no aconsegueix ésser investit novament. Compta per aqueixa jugada, a més de l’interès dels partits espanyolistes, amb la connivència de quadres del PDECat que no comparteixen la línia independentista. El poder espanyol pressiona Junqueras per tal que s’avingui a reconduir el procés, esdevenint una versió nostrada d’Urkullu, un cop defenestrat el president que representa la ruptura republicana. Cal esperar que, finalment, no se’n surtin i Oriol Junqueras es mantingui com un patriota.
Hores d’ara no se sap si hi haurà un acord de Govern amb una presidència efectiva, però distant, de Carles Puigdemont. En el millor dels casos ERC i PDECat s’hi avindran com un mal menor a la vista dels efectes devastadors en cas contrari, començant pel descrèdit dels qui en siguin responsables als ulls de la base social independentista, integrada per més de dos milions de catalans que tenen preferències fluctuants a l’hora d’atribuir el seu vot entre les tres forces que la representen al Parlament. Si la reelecció de Carles Puigdemomnt es confirma la repressió s’intensificarà i es perllongarà en el temps, per això cal la vertebració de Junts per Catalunya com a nova organització majoritària de l’independentisme deixant al PDECat en la posició residual a la qual els seus dirigents l’han abocat. Cal una entesa lleial entre Junts per Catalunya i la CUP (que avui ha renovat el seu compromís d’investir Puigdemont), i una política no obstruccionista per part d’ERC, per tal de revitalitzar el sobiranisme cívic amb entitats renovades i, sobretot, impulsant el sindicalisme nacional català ja que els fets han demostrat que hom no pot comptar ni amb UGT ni amb CCOO per bastir una majoria social favorable a la independència.
Post Scriptum, 26 de febrer del 2018.
Les declaracions de Marta Rovira al Tribunal Suprem reconeixent que va demanar al president Carles Puigdemont aturar les votacions l’1’octubre per mor de la violència policial confirmen allò que he anat escrivint sobre l’actitud d’ERC. També les paraules de Marta Pascal i Neus Munté banalitzant el significat del referèndum d’autodeterminació van en la mateixa línia. Per contra, la decisió d’Anna Gabriel d’optar per l’exili abans que sotmetre’s a la justícia espanyola es valorada per Pere Martí com una actitud de la CUP que reforça la via Puigdemont, coincidint amb la meva anàlisi propugnant un eix rupturista amb Junts per Catalunya capaç de liderar l’independentisme i treure’l de l’atzucac actual.
Post Scriptum, 4 de març del 2018.
Les declaracions de Marta Pascal (PDECat) avui a Vilaweb dient que “No som a l’etapa de la desobediència ni de la unilateralitat” (on som, doncs), i de Joan Tardà, d’Esquerra, apostant per un tercer tripartit i la reforma constitucional, fan evident la divergència estratègica d’ERC i PDECat respecte de Junts per Catalunya i la CUP.
Post Scriptum, 12 de març del 2018.
Pere Martí avança aqueix vespre a Vilaweb que el president “Puigdemont activa el seu moviment polític amb una nova associació integrada per divuit diputats de Junts per Catalunya“, una notícia esperada des del moment en que va anunciar la candidatura a les eleccions del 21-D que va guanyar contra pronòstic.
La direcció del PDECat no se’n vol adonar que la seva posició és residual i interpreta Junts per Catalunya com una “amalgama complexa” tal com l’ha definit avui Marta Pascal pensant que és possible reflotar electoralment a les municipals de l’any vinent el partit que aparenta dirigir amb Santiago Vila i Artur Mas. Els retroautonomistes només poden boicotejar el projecte liderat per Carles Puigdemont negant-li la titularitat de les sigles registrades a nom del successors de CDC, però si ho fan serà el seu fracàs definitiu com adverteix aqueix vespre Agustí Colomines “Perquè JuntsxCat no és el PDECat ?“.
Post Scriptum, 2 d’octubre del 2018.
Aqueix cap de setmana del primer aniversari del referèndum d’autodeterminació el president Torra ha mantingut en tot moment i arreu una actitud digna, entomant les crítiques que no són precisament a ell a qui van dirigides sinó als líders d’ERC i el PDECat que han mantingut un perfil baix esquivant el lideratge que els pertoca. No ha caigut en l’error de magnificar els incidents de darrera hora a les mobilitzacions d’ahir ni ha criminalitzat la dissidència de la CUP evitant aprofundir en l’escletxa que fractures els tres partits republicans. Però cal analitzar-los seriosament pels errors i les contradiccions que han aflorat entre el camp independentista, (no són el mateix els CDR que Arran, per exemple) com molt encertadament assenyala avui Francesc Abad al seu apunt d’avui a Dies de Fúria.
Torra transmet convicció, (com Puigdemont) una virtut que no tenen pas altres dirigents independentistes amb les màximes responsabilitats en aqueixa hora crucial per a Catalunya. Avui ho ha demostrat en el discurs al debat de política general al Parlament. La crònica del vespre de Pere Martí a Vilaweb, “El dia que Torra va dir prou“, reflecteix precisament el moment en el qual el president vol exercir de líder nacional malgrat la insistència d’ERC de voler negociar amb el PSOE fins i tot després que hagi reafirmat que no accedirà mai a un referèndum d’autodeterminació. Les diferències entre Junts per Catalunya i ERC han aflorat no solament en la graduació de l’ultimàtum al govern de Pedro Sánchez sinó en el moment d’acollir-se a la possibilitat de designar un diputat substitut com imposa Llarena.
Post Scriptum, 25 de desembre del 2018.
Joaquim Torra exerceix el càrrec amb autoritat moral però no té prou força al darrere per seguir l’estratègia de la Crida per la República i Carles Puigdemont i ha de gestionar una infrautonomia que pot ser liquidada en qualsevol moment amb un altre 155 CE. ERC no té altra full de ruta que desactivar el conflicte amb l’Estat, pactar amb el PSOE i liquidar tot allò que identifiquen com a tardo-convergència. El PDECat marca distàncies contínuament i la CUP fa d’oposició. Les diferències augmenten amb l’emergència d’un altre espai polític impulsat per l’ANC mitjançant les primàries republicanes a Barcelona i altres localitats. La jornada del 21-D proppassat ha demostrat els límits i les contradiccions del moment sense que a curt termini sigui previsible una nova acumulació de forces pro-independència mentre creix la possibilitat d’una majoria PP-Ciudadanos-Vox.
Post Scriptum, 16 d’abril del 2019.
El cicle electoral que comença amb les eleccions espanyoles del 28 d’abril i acaba amb les eleccions municipals i europees el 26 de maig altera internament les diverses formacions independentistes i la correlació de forces entre elles.
En primer lloc Junts per Catalunya pren cos com a projecte polític enllaçant amb la candidatura del 21-D a costa d’un PDECat que és conscient que no pot presentar una alternativa a l’estratègia que marca el president Carles Puigdemont.
En segon lloc, ERC mira d’absorbir l’espai dels Comuns i està disposat a perdre el suport de l’electorat que demana unitat estratègica amb Junts per Catalunya. Si Esquerra surt victoriosa d’aqueix cicle electoral farà allò que no va poder consumar el 21-D, és a dir, encetar la deconstrucció del procés independentista per pactar amb el PSOE un encaix referendat al Regne d’Espanya, com ja va avançar Joan Tardà a La Vanguardia el proppassat 6 de març.
En tercer lloc, la CUP fa patent les divergències estratègiques entre els qui prioritzen l’anticapitaalisme o l’independentisme amb el pas de Poble LLiure al combat electoral i el seu suport al Consell per la República.
Al debat d’avui a VIlaweb ha quedat clar que la disjuntiva està entre els confusos plantejaments d’ERC i els de Junts per Catalunya i el Front Republicà de manteniment de la unilateralitat (és a dir la voluntat de portar la iniciativa en el conflicte), revalidar la legitimitat del referèndum del Primer d’Octubre, la conversió del Consell per la República en un veritable govern català a l’exili i la intensificació de la internacionalització del cas català. L’ascens d’ERC és vist des del poder espanyol com un mal menor preferible al mal absolut que personifica Carles Puigdemont que és el veritable objectiu a abatre amb la complicitat d’Esquerra i dels dissidents del PDECat (Pascal, Campuzano i companyia) que adopten uns posicionaments convergents amb els d’ERC.
Post Scriptum, 10 de maig del 2019.
L’article aqueix vespre de Pêre Martí a Vilaweb, “L’home que volia liquidar Puigdemont a qualsevol preu” aporta dades concretes de la complicitat del sector contra-independentista del PDECat (Pascal, Xuclà et altri) amb Rubalcaba els dies previs a la frustrada reinvestidura del President Carles Puigdemont.
Post Scriptum, 28 de juny del 2019.
Pere Martí publica aqueix vespre un altre article de lectura imprescindible a Vilaweb: “El risc de ruptura de Junts per Catalunya” davant la disjuntiva de la investidura de Pedro Sánchez: abstenció o no, mal menor o persistència, Mas o Puigdemont. Els partidaris de restaurar la sociovergència i descontruir el procés independentista sembla que no se’n vulguin adonar que el satèl·lit del PSOE a Catalunya serà ERC, no pas ells. La persistència independentista passarà per la Crida Nacional per la República, si finalment Junts per Catalunya cau en mans del PDECat, i els sectors de la CUP que van promoure la candidatura del Front Republicà a les eleccions espanyoles del 28 d’abril passat.
Post Scriptum, 29 d’octubre del 2019.
La continuïtat de Miquel Buch com a conseller d’Interior és la prova que el presidnet Torra no té autoritat per destituir-lo, ni els membres de Junts per Catalunya que no ho són del PDECat tenen capacitat per liderar un projecte diferent del post-convergent que ha aconseguit prreservar el seu reducte en detriment de la iniciativa del president Puigdemont i la Crida Nacional per la República. Un escenari ideal per a ERC que compartint la submissió a l’ordre establert recull els rèdits electorals d’aparentar una estratègia diferents. La CUP farà un pas endavant a les eleccions del 10-N però no serà prou per compensar l’hegemonia d’Esquerra.
Post Scriptum, 7 de gener del 2020.
La investidura de Pedro Sánchez planteja una disjuntiva a l’independentisme: Junts per Catalunya i CUP han votat no, mentre que ERC ha optat per abstenir-se, encara que sigui a canvi de res, seguint la (falsa) teoria del mal menor i la negociació amb el PSOE. Esquerra està obcecada a trencar l’eix independentista front a l’ordre estatal per substituir-lo per un d’abstracte dreta/esquerra dins el reducte constitucional i autonòmic. Per superar aqueix atzucac (que costarà anys i panys) cal una articulació entre les forces polítiques i socials que volen persistir en el conflicte en curs oferint una alternativa conjunta creïble i viable front al tercer tripatit PSC-ERC-Comuns.
Post Scriptum, 17 de febrer del 2021.
Junts per Catalunya és l’objectiu a abatre per part del poder espanyol ja que representa l’independentisme inassimilable pel règim, a diferència d’ERC que especula amb la reforma d’Espanya pactada amb PSOE i Comuns. La defecció del PDECat (que comparteix plantejaments amb Esquerra) i les dificultats per sumar els votants rupturistes que han anat a parar a la CUP ha fet que quedi en tercer lloc, i sense capacitat d’iniciativa política a curt termini ja que Junqueras i la seva trepa prioritzaran el govern amb els Comuns i el suport extern del PSC abans que assumir un govern independentista que beneficia l’estratègia de Junts. La prioritat atorgada a la “via àmplia” (amb els Comuns) només s’explica com a coartada per la incapacitat de liderar un projecte d’alliberament nacional, essent més fàcil jugar a la ficció dreta/esquerra que encarar el conflicte real amb el poder espanyol. La CUP hauria de compartir plantejaments amb Junts en la línia que proposa Julià de Jòdar, però els anticapitalistes nostrats són incapaços de convergir en un front patriòtic.
Post Scriptum, 4 de novembre del 2021.
ERC i PDECat han coincidit a l’hora de negociar amb el PSOE els pressupostos de l’Estat, (i s’aplaudeixen mútuament) mentre que Junts i CUP hi han presentat esmena a la totalitat, una confluència puntual però que s’hauria de convertir en estratègica atesa la divergència cada cop més patent entre els qui retornen al reducte autonòmic i els qui persisteixen en la lluita per la independència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jaume em sembla que aquest cop no l’ encertes del tot. La situacio és complicada però no per l’ especulació d’ erc. En relació de l’ article d’ en Cardús fill, dirte que hi diu coses que m’ estranyen d’ ell , persona que sempre busca la mida justa, per exemple i entre més parla de ”…..la petita autonomia previa al 155” em sembla que de petita res de res, i si no com s’ hauria arribat tant lluny si no fos que els independentistes s’ haguessin apoderat, democraticament, de les institucions autonòmiques per tirar endavant el seu projecte?