Enguany, ha arribat l’hora de la primavera algeriana ?

Les protestes massives contra un cinquè mandat presidencial d’Abdelaziz Bouteflika, al capdavant de l’Estat (que no pas del poder fàctic) des de fa vint s’intensifiquen a mesura que s’atansa el 18 d’abril, la data prevista de la reelecció.

El balanç de mig segle d’independència és desastrós en tots els àmbits: el caràcter àrab-islamista del règim imposat pel Front d’Alliberament Nacional va excloure la població amazic d’un estat que no sent com a propi sinó com a hostil, la fugida de la comunitat jueva mil·lenària i de la intel·lectualitat progressista francòfona han empobrit la vida cultural, econòmica i política.

La puixança de l’islamisme, (ja latent durant la guerra d’independència) amb el vist i plau inicial del poder, va abocar a una cruenta guerra civil entre el 1991 i el 1997 i a la claudicació de la laïcitat políticament aparent com a fórmula de pacificació. El film de Malik Aït Aoudia i Séverine Labat, “Algerie 1988-2000: autopsie d’une tragédie” (França, 2005) és una síntesi excel·lent per comprendre la gestació d’un conflicte irresolt entre islamisme i autoritarisme que ha dut a “la solució Bouteflika” com ho descriu l’historiador Benjamin Stora a una entrevista a la revista “L’Histoire” del proppassat 18 d’aqueix mes.

La corrupció, malgrat els recursos naturals abundants fa que l’economia estigui a punt de fer fallida, el fracàs del sistema educatiu, la superpoblació, l’atur juvenil i la incapacitat per democratitzar la vida pública poden conduir, com adverteix Akranm Belkaïd el proppassat 13 d’aqueix mes a Le Figaro: “Faute de changement, l’Algérie se dirige vers une nouvelle catastrophe”.

Fa vuit anys la dictadura algeriana va restar al marge de les primaveres revolucionàries que van enderrocar els règim de Tunísia (l’única democràcia àrab) i Líbia (un estat fallit després de la caiguda de Gaddafi). Ara, potser no podrà evitar una fallida multidimensional del règim amb un resultat incert.

Post Scriptum, 26 de febrer del 2019.

Cyril Garcia publica avui a Causeur un article panoràmic sobre els darrers trenta anys de la vida política algeriana i l’esgotament de la “solució Bouteflika”: “L’Algérie, ce pays prisonnier de son président fantôme”.

Post Scriptum, 4 de març del 2019.

Els esdeveniments en curs es poden seguir llegint les cròniques de Le Quotidien d’Oran. Especialment significatiu és l’editorial d’avui, “La fracture du 5ème mandat”, un cop s’ha conegut que el president Bouteflika serà l’únic candidat l’elecció del 18 d’abril vinent tot anunciant que no esgotarà el mandat i convocarà nous comicis encara per determinar. De fet, és una claudicació d’efectes retardats.

11 de març del 2019.

La renúncia del clan Bouteflika ha presentar l’actual presidentr a la reelecció és una mostra del punt de fragilitat al qual ha arribat el règim incapaç aqueix cop de reprimir les protestes populars. El moviment polític i ciutadà Ibtykar ha anat treballant des de fa anys per l’emergència d’una Algèria democràtica, social, moderna, orientada a la prosperitat i, significativament, expressant-se en àrab, amazic i francès.

Post Scriptum, 22 de març del 2019.

L’escriptor cabil Karim Akouche refugiat al Canadà (esmentat sovint en aqueix bloc) és entrevistat abans d’ahir per Causeur: “L’Alérie est un non-État”, mentre avui les manifestacions a Alger han tornat a ésser massives com mostra aqueix reportatge de Le Figaro.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *