Anotacions a la ponència de la Conferència Nacional d’ERC 2018

He llegit l’esborrany de la ponència política presentada a la Conferència Nacional d’ERC d’enguany que porta per títol “Fem República” i la seva lectura em suggereix fer aqueixes anotacions.

D’entrada, sobta l’absència de referències explícites al procés independentista engegat l’any 2010, la política d’aliances del partit o la valoració del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre i la proclamació de la República catalana el 27 del mateix mes. I encara més la manca de propostes concretes d’actuació a partir d’ara per fer efectiu el propòsit constructiu que encapçala i impregna un document que hauria de tenir caràcter estratègic. És un document descontextualitzat respecte el conflicte que enfronta el moviment republicà català i les forces addictes a l’ordre estatal espanyol ple de propostes d’actuació genèriques que en poc ajuden a bastir una direcció col·legiada amb voluntat i capacitat per sostenir aqueix repte.

El redactat i l’esperit de la lletra em recorda la ponència que va redactar Joan Ridao amb motiu de la Conferència Nacional de l’any 2007 que duia per títol “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna”, també desconnectada del moment que vivia ERC, atrapada en el segon tripartit amb PSC i ICV, nefast per l’independentisme, fins al punt que la direcció Puigcercós-Ridao va conduir als pitjors resultats del partit al cicle electoral 2010-2011.

L’argument (encertat) d’ampliar la base social de l’independentisme per a ser clarament majoria social i electoral ja va ser emprat (erròniament) per desactivar l’impuls assolit a les eleccions espanyoles del 2004 (després del cas Carod) i ara es repeteix després de les eleccions del 21-D amb els resultats més rupturistes assolits mai per l’independentisme. La voluntat d’atreure-hi els Comuns i “acumular forces” són la coartada d’un discurs equívoc que implica la incapacitat de liderar una estratègia independentista viable i creïble.

No hi ha en el redactat de la ponència cap referència a l’hegemonia ideològica que el progressisme abstracte i banal d’arrels autoritàries que ha hores d’ara representen PSC i Comuns, (un milió de vots) que per acció o omissió són còmplices del règim d’ocupació al qual està sotmesa Catalunya via 155 CE. Tampoc cap crítica als sindicats del règim (Comissions Obreres i UGT) i a la necessitat de reforçar el sindicalisme nacional català (la CSC, bàsicament). Esberlar des de l’acció quotidiana (a més de la desqualificació de la seva direcció) el suport social que encara tenen aqueixes formacions és fonamental per deixar l’espanyolisme al reducte integrista de PP i Ciudadanos. L’experiència històrica hauria de fer veure a ERC que pactant amb Comuns i PSC no es fa créixer la base social de l’independentisme, mantenint el conflicte amb el poder espanyol i fent evidents les seves contradiccions, segurament sí.

A l’apartat titulat “El canvi d’hegemonies de baix a dalt” (2.1.c) s’hi pot llegir una cabòria com aquesta: “Per això, encara que el moviment del 15-M i el moviment per l’estat propi no han estat protagonitzats per actors socials completament coincidents, el context de crisi i malestar que ha originat aquests dos corrents de contestació és el mateix. I sembla clar que la confluència ideològica i de projecte és cada cop més factible, malgrat la penetració del discurs nacionalista espanyol reactiu de Ciudadanos a molts barris populars metropolitans” (pàgina 9).

Hi ha altres aspectes ideològics del document que també són criticables (la caracterització essencialista i estàtica de la catalanitat per blasmar-la en nom del refús a la identitat nacional col·lectiva és un dels més punyents) però resten en segon terme davant l’omissió d’arguments nítids i honestos que expliquin el sectarisme anti-Puigdemont demostrat vetant-lo el 30 de gener, per exemple, o l’obcecació per fer govern “efectiu” sabent que la intervenció estatal persistirà.

En resum, dissortadament, malgrat que la ponència conté definicions constructives del republicanisme que malden per impulsar el fet que no estigui acompassada amb propostes estratègiques i tàctiques a curt termini devalua el seu valor en una conjuntura necessitada de plantejaments creïbles i viables per sortir de l’atzucac on el règim espanyol i els seus col·laboradors nostrats ens han ficat. Hi falta allò que encertadament avui explica Hèctor López Bofill en el seu article al Punt, voluntat de poder.

Post Scriptum, 15 de juny del 2018.

Josep Andreu, batlle de Montblanc, amic i company reiteradament esmentat en aqueix bloc, ha promogut les esmenes a la ponència que la direcció ha presentat a la conferència nacional que ha de decidir l’estratègia pels anys a venir. Avui ha estat entrevistat a Vilaweb.

La reacció de la direcció ha estat immediata i al vespre Vilaweb ha publicat una contra-entrevista de Marta Vilalta per tal d’intentar refutar l’argumentació nítida i honesta de Pep Andreu, el contrast entre una i altra fa patent les diferències de fons i de forma que han aflorat al si d’Esquerra sobretot després dels (mals) resultats d’ERC al 21-D que són a l’origen del sectarisme que practica el nucli dirigent del partit encapçalat per Oriol Junqueras.

Post Scriptum, 30 de juny del 2018.

El fet que les esmenes crítiques amb la ponència oficial hagin estat acceptades per la direcció no té gaire valor ja que no alterarà el més mínim l’actitud sectària que expressa nítidament la carta d’Oriol Junqueras que pontifica sense necessitat de debat un capgirament substancial: ERC esdevé un partit contra-identitari, l’absència de la catalanitat com a eix vertebrador del seu projecte polític queda patent en les referències abstractes a la llibertat, la justícia i la fraternitat que clouen la missiva del president d’Esquerra. Descartant els identitaris catalans, amb qui pensa sumar i eixamplar la base socio-política per fer què ?

Post Scriptum, 2 de juliol del 2018.

Vicent Partal escriu a l’editorial d’avui de Vilaweb una reflexió positiva sobre el resultat de la conferència nacional d’ERC basant-se en la literalitat de les conclusions adoptades. Certament, sobre el paper això és així, però la direcció d’Esquerra ha capgirat el seu discurs en els darrers mesos sense fer cas dels seus compromisos electorals ni amb els altres partits independentistes. Allò realment rellevant és el to de la carta d’Oriol Junqueras i el model de partit que reflecteix el seu funcionament orgànic ben allunyat de l’assemblearisme deliberatiu que antany el caracteritzava: Esquerra, Partal, vol ser com el PSC, un partit de quadres i poca afiliació, sense crítica interna i propòsits boirosos fàcilment adaptables a les necessitats conjunturals.

Enric Pujol Casademont, bon amic, eminent historiador i fidel militant d’ERC, ha resumit avui la situació amb aqueix tuït: “Si ERC no veu (després de la conferència nacional) que els seus mateixos militants no estan disposats a fer el joc que proposa la direcció és que no ho veuran mai”. Efectivament, així és, Junqueras està disposat a seguir el camí fallit de Puigcercós.

Post Scriptum, 3 de juliol del 2018.

Jordi Fàbrega, principal promotor amb Josep Andreu, de les esmenes a la ponència estratègica presentada a la conferència nacional d’Esquerra és entrevistat per Vilaweb: “ERC no es mourà ni un centímetre de la defensa de la independència i la República”.

Per la seva part el conseller Toni Comín, des de l’exili, ha fet pública una proposta de línies estratègiques per al futur de l’independentisme adreçada formalment a la militància d’ERC i partint de les resolucions de la conferència nacional però que realment va molt més enllà de les tesis que practica l’actual direcció d’Esquerra i coincideixen més amb els plantejaments del president Puigdemont. Per exemple, considera cabdal el Consell de la República que s’ha de constituir a l’exili del qual l’executiva d’ERC no en vol sentir ni parlar.

Post Scriptum, 12 de setembre del 2018.

Les respostes d’Oriol Junqueras lliurades per escrit a entrevista d’abans d’ahir a TV3 demostren que el cul de sac del referèndum pactat amb el govern espanyol és la coartada d’ERC per trencar tota altra proposta estratègica menyspreant així les pròpies conclusions de la conferència nacional obertes també a l’actuació unilateral. L’èxit de la manifestació d’ahir i el missatge exigent cap als partits majoritaris al Govern i al Parlament no tindrà cap efecte en l’obcecació sectària en la que s’ha reclòs Esquerra.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *