Anotacions a la ponència de la Conferència Nacional d’ERC 2018

He llegit l’esborrany de la ponència política presentada a la Conferència Nacional d’ERC d’enguany que porta per títol “Fem República” i la seva lectura em suggereix fer aqueixes anotacions.

D’entrada, sobta l’absència de referències explícites al procés independentista engegat l’any 2010, la política d’aliances del partit o la vaoració del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre i la proclamació de la República catalana el 27 del mateix mes. I encara més la manca de propostes concretes d’actuació a partir d’ara per fer efectiu el propòsit constructiu que encapçala i impregna un document que hauria de tenir caràcter estratègic. És un document descontextualitzat respecte el conflicte que enfronta el moviment republicà català i les forces addictes a l’ordre estatal espanyol ple de propostes d’actuació genèriques que en poc ajuden a bastir una direcció col·legiada amb voluntat i capacitat per sostenir aqueix repte.

El redactat i l’esperit de la lletra em recorda la ponència que va redactar Joan Ridao amb motiu de la Conferència Nacional de l’any 2007 que duia per títol “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna”, també desconnectada del moment que vivia ERC, atrapada en el segon tripartit amb PSC i ICV, nefast per l’independentisme, fins al punt que la direcció Puigcercós-Ridao va conduir als pitjors resultats del partit al cicle electoral 2010-2011.

L’argument (encertat) d’ampliar la base social de l’independentisme per a ser clarament majoria social i electoral ja va ser emprat (erròniament) per desactivar l’impuls assolit a les eleccions espanyoles del 2004 (després del cas Carod) i ara es repeteix després de les eleccions del 21-D amb els resultats més rupturistes assolits mai per l’independentisme. La voluntat d’atreure-hi els Comuns i “acumular forces” són la coartada d’un discurs equívoc que implica la incapacitat de liderar una estratègia independentista viable i creïble.

No hi ha en el redactat de la ponència cap referència a l’hegemonia ideològica que el progressisme abstracte i banal d’arrels autoritàries que ha hores d’ara representen PSC i Comuns, (un milió de vots) que per acció o omissió són còmplices del règim d’ocupació al qual està sotmesa Catalunya via 155 CE. Tampoc cap crítica als sindicats del règim (Comissions Obreres i UGT) i a la necessitat de reforçar el sindicalsime nacional català (la CSC, bàsicament). Esberlar des de l’acció quotidiana (a més de la desqualifcació de la seva direcció) el suport social que encara tenen aqueixes formacions és fonamenal per deixar l’espanyolisme al reducte integrista de PP i Ciudadanos. L’experiència històrica hauria de fer veure a ERC que pactant amb Comuns i PSC no es fa crèixer la base social de l’independentisme, mantenint el conflicte amb el poder espanyol i fent evidents les seves contradiccions, segurament sí.

Hi ha altres aspectes ideològics del document que també són criticables (la caricaturització essencialista i estàtica de la catalanitat per blasmar-la en nom del refús a la identitat nacional col·lectiva és un dels més punyents) però resten en segon terme davant l’omissió d’arguments nítids i honestos que expliquin el sectarisme anti Puigdemont demostrat vetant-lo el 30 de gener, per exemple, o l’obcecació per fer govern “efectiu” sabent que la intervenció estatal persistirà.

En resum, dissortadament, malgrat que la ponència conté defincions constructives del republicanisme que malden per impulsar el fet que no estigui acompasada amb propostes estratègiques i tàctiques a curt termini devalua el seu valor en una conjuntura necessitada de plantejaments creïbles i viables per sortir de l’atzucac on el règim espanyol i els seus col·laboradors nostrats ens han ficat. Hi falta allò que encertadament avui explica Hèctor López Bofill en el seu article al Punt, voluntat de poder.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *