El càncer d’Esquerra

Fa cinc dies Sergi Sol, l’alter ego d’Oriol Junqueras, va publicar al Nacional un article insubstancial que pel què diu no mereixeria cap atenció especial, “El càncer de l’independentisme”, si no fos que reflecteix de forma tan barroera com veritable el capteniment profund de l’actual nucli de direcció d’ERC. No és cap casualitat que hi hagi un repartiment de papers en el tàndem Junqueras/Sol, mentre el primer predica la bondat l’altre practica la maldat tot plegat condensat en l’obra conjunta “Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures” (Ara Llibres, 2018).

A l’entrevista a Sergi Sol a Vilaweb el proppassat 12 de novembre queda clar el paper d’ideòleg/estratega que aqueix personatge juga actualment al si d’ERC. És per això que cal dedicar atenció a allò que diu tot i que els seus llibres i articles estiguin mancats de rigor jurídic i polític (i això que és llicenciat en Dret i quadre orgànic de partit des de fa anys).

Potser la seva veritable vocació és la d’oncòleg ja que en un llibre anterior, “Algú ho havia de dir” (Llibres de l’Índex, 2011) s’hi pot llegir: “L’autèntic càncer que ha debilitat Esquerra Republicana de Catalunya els darrers anys no ha estat -sense voler-ne menystenir els efectes- l’artilleria mediàtica convergent, ni l’estratègia política, ni les ficades de pota (que haurien de ser més excusables que les ficades de mà), ni els errors propis i els aliens (la part alíquota d’un Govern de coalició) sinó l’esperpèntic i desolador espectacle que va comportar tot el procés desencadenat amb la convocatòria del Congrés Nacional d’Esquerra de 2008 i la trituració de la inexcusable premissa de tota organització que es valori a si mateixa: la bugada es fa a casa” (pàgina 25).

En aquell, diguem-ne assaig polític, hi ha les mateixes cabòries que en el darrer llibre: el tripartit d’esquerres com a estratègia, l’aversió a tot allò que sembli convergent i la banalització de “l’independentisme de traca i mocador, en el front patriòtic que abraçaria del seu PSAN (es refereix a Vicent Partal a qui professa una rancúnia visceral) a CIU” (pàgina 85). Però, ni allavòrens ni ara, en la seva prolífica escriptura hi ha cap anàlisi rigorosament crític (i encara menys autocrític) de la realitat política que diu voler interpretar, ni dóna cap explicació del per què fa només vuit anys, a les municipals i autonòmiques del 2011, ERC va fer els pitjors resultats.

Sergi Sol és incapaç de parar compte en que l’ascens d’ERC entre el 1991 i el 2004 (quan assoleix els millors resultats electorals a les espanyoles abans dels del 21-D) s’estronca quan (arran de les conseqüències de l’entrevista “de Perpinyà”) Josep-Lluís Carod-Rovira cedeix progressivament el lideratge ideològic i organitzatiu al triangle Puigcercós-Vendrell-Vall que contraposen front d’esquerres a front patriòtic, per dir-ho esquemàticament. La direcció orgànica d’Esquerra comença un discurs desmobilitzador que en lloc de situar l’autodeterminació com a eix d’actuació aposta per un nou estatut que creien havia de durar vint anys i mentrestant anar fent gestió d’esquerres per eixamplar la base social d’un futur independentisme.

Idèntica actitud és la que adopta Oriol Junqueras (com a continuador del fallit Puigcercós) després del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre del 2017. Només cal recordar com a precedent que l’executiva d’ERC volia votar sí al referèndum de l’Estatut del 2006 mentre la militància va imposar el no: resultat, els dirigents van fer una falsa campanya mentre preparaven el segon tripartit que havia de fer José Montilla president de la Generalitat (el més nefast des del restabliment de l’any 1977).

ERC va estar al marge de la consulta d’Arenys de Munt l’any 2009 i de les iniciatives legislatives populars que volien promoure un referèndum d’autodeterminació que van ésser rebutjades reiteradament per la mesa del Parlament quan n’era president Ernest Benach. Durant el procés sobiranista encetat el 2010 Esquerra ha estat un actor secundari que s’ha anat revaloritzant (sense augmentar proporcionalment el nombre de la seva militància) a mesura que CIU, i després el PDECat, s’ha anat desgastant en la seva particular transició nacional de l’autonomisme a l’independentisme.

Però, significativament, ERC no ha fet propostes concretes més enllà de les que adoptaven Mas i Puigdemont, ni arran del 9-N, ni entre l’1 i el 27 d’octubre de fa dos anys ni encara menys després de les eleccions autonòmiques del 21-D, abonant sempre l’entesa amb els Comuns i Podemos. Cal recordar també que l’any 2015 van preferir donar suport a Ada Colau en detriment de Xavier Trias, amb el resultats nefastos que aqueixa demagoga ha consumat al capdavant del cap i casal de Catalunya en contra sempre de la causa independentista.

L’argument d’ampliar a base social de l’independentisme per atreure-hi els Comuns i “acumular forces” és la coartada d’un discurs equívoc que implica la incapacitat de liderar una estratègia independentista viable i creïble. La conferència nacional d’ERC de l’any passat havia de servir per definir la seva via per fer efectiva la República catalana, res del que s’hi va aprovar s’està aplicant per la direcció Junqueras/Sol, fet que ha provocat l’aparició d’una Nova Crida Nacional a ERC amb un plantejaments molt similars als que van ser a l’origen dels corrents crítics interns fa deu anys. La millor resposta a Sergi Sol és l’escrit publicat abans d’ahir per Gerard Sesé a La República: “Per què em dono de baixa d’ERC ?“.

Post Scriptum, 22 de gener del 2019.

Jan Santaló, regidor a l’Ajuntament, fa pública la seva baixa d’ERC a la secció local de l’Ametlla del Vallès amb una carta titulada “Trenco el silenci” publicada el proppassat 18 d’aqueix mes al seu twitter que reflecteix l’enrocament sectari que s’escampa a moltes seccions locals d’Esquerra.

Post Scriptum, 1 d’abril del 2019.

Fa uns dies vaig mantenir un creuament de piulades amb un dels gregaris mediàtics d’Esquerra, Sergi Tarrés, que va dir el 26 de març: “Qui prometi la independència en un termini determinat us menteix. Ja ho varem fer una vegada i ben fort que ens varem enganxar els dits tots plegats”. Li vaig respondre; “Certament, Oriol Junqueras va dir que si li donaven 68 diputats tenia presa per declarar la independència”. Va contestar: “Si, i no se li han donat mai”. Finalment m’hi vaig tornar: “Qui, quan, com i per què li ho va impedir ? Ho ha explicat mai públicament ?”. I aquí es va acabar la conversa.

Esquerra no explica la seva versió dels fets posteriors al primer d’octubre, però n’abomina del resultat dient que “hem perdut i cal reconèixer-ho”, fent seu l’article infame d’Ignasi Aragay fa uns dies a l’Ara “Vull guanyar”. Aqueixa ocultació respon a la manca de full de ruta i de voluntat de bastir una unitat estratègica amb les altres formacions polítiques i cíviques. La seva obsessió és assolir la condició de força independentista més votada, fustigant sistemàticament Puigdemont i l’espai polític que representa, però sense dir per a fer què ?

Post Scriptum, 4 d’agost del 2019.

Segueixo, esporàdicament, els articles de Sergi Sol perquè reflecteixen el veritable capteniment de la direcció d’Esquerra més que les epístoles d’Oriol Junqueras i em va sobtar el pamflet que va publicar el 28 de juliol al Nacional titulat “Joselitos a Dosrius”. En primer lloc, per la mentalitat hispanocèntrica que delata el títol triat per l’autor, i segon pel contingut barroer i mentider de l’article que pretenia deslegitimar uns independentistes que van aprofitar la seva presència a la localitat per expressar el seu descontentament amb l’actuació sectària d’ERC. Fins a tal punt la versió del personatge és tramposa que el mateix cap de files d’Esquerra a Dosrius va publicar un text clarificador que el desmentia, i avui des de les pàgines de La República, dugues veïnes hi diuen la seva: “Sergi Sol, l’apòstol tòxic del Junquerisme”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *