CUP: anticapitalistes contra independentistes

El debat enquistat al si de la CUP seguit atentament per uns mitjans nostrats que sobredimensionen més les aparences que no pas les realitats es redueix a la contradicció entre els qui prioritzen l’eix social (diguem-ne “revolució”, “progrés”,  “esquerra”, “socialisme” o “anticapitalisme”) a l’eix nacional (la independència de la nació catalana com a única possibilitat de supervivència com a poble). Anna Gabriel i Blanca Serra personifiquen aqueixes concepcions contraposades.

Al si de l’independentisme català hi ha hagut dugues línies estratègiques contraposades des de fa trenta anys, des de l’escissió del MDT l’any 1986, la que propugna un front patriòtic interclassista i ideològicament plural per assolir un estat català i la que prioritza tot altre projecte per davant de la independència mateixa i que n’exclou els qui no comparteixen aqueixa inversió de  prioritats per reaccionaris o de dretes. La unitat popular entre independentistes i no independentistes condueix a l’absència de pragmatisme i de resultats,  mantenint el poble català en estat permanent de desorientació.

El PSAN, Catalunya Lliure, Reagrupament, Solidaritat, han estat projectes que no han reeixit front a la línia  MDT-CUP que ha prosperat amb la connivència explícita del progressisme abstracte i banal hegemònic a Catalunya des de fa mig segle, els caps-pensant del qual (Manuel Delgado, Arcadi Oliveras, entre d’altres) encara tenen la barra de predicar-se com a referents ideològics d’aqueix conglomerat (PSUC-PSC- ICV- Podemos-CUP) que només és capaç de atiar l’odi a Mas, als “catalufos” i a la “burgesia” catalana (gairebé més que no pas a l’espanyola).

Del debat crònic al si de la CUP no en  sortirà cap autocrítica ni cap gir estratègic per convergir en un front patriòtic, ans al contrari, després de fer plegar Artur Mas i boicotejar els pressupostos de la Generalitat el següent pas serà deixar l’independentisme en minoria al Parlament de Catalunya. De fet, són incapaços de respondre coherentment a la pregunta: independència….. per a què ?

Com més aviat es recomposi un nou referent polític independentista capaç d’ésser complementari amb CDC i ERC, i eixampli la base social sobiranista al marge de la CUP, més aviat sortirem com a país de l’atzucac on som ara.

Post Scriptum, 24 de juny del 2016.

El comunicat fet públic ahir pels diputats de la CUP titulat “Alhora” no és altra cosa que prosa narcisista, sense autocrítica, ni anàlisi estratègica de cap mena. Ni una paraula del suport explícit a Podemos que Benet Salellas, i altres,  expressen en vistes al 26-J i per després. Poble Lliure no s’ha pronunciat i, individualment, Julià de Jodar, David Fernández i Francesc Ribera “Titot”, han anunciat que votaran ERC. Significativament, avui mateix, un dels veterans del MDT, Carles Benítez publica a Llibertat.cat un article d’opinió de descriu la desorientació de la CUP titulat “Fugir d’estudi“.

Post Scriptum, 18 de novembre del 2017.

He de reconèixer que l’actuació de la CUP als darrers mesos, sobretot arran de l’1 d’octubre ha estat responsable i patriòtica sense deixar de ser crítica amb Junts pel Sí i el Govern de la Generalitat quan ha calgut (el vespre del 10 d’octubre per exemple) i les intervencions parlamentàries d’Anna Gabriel han estat brillants i contundents. Però l’apunt d’ahir d’Adam Majó anunciant que deixa la CUP després de vint-i-set anys de militància conté una sèrie d’arguments que comparteixo, crítics amb el sector anticapitalista hegemònic al si d’aqueixa organització de l’esquerra independentista. Tot i això, cal fer confiança als nous diputats i, especialment, si accepten formar part del govern d’unitat nacional que hauria de sorgir d’una victòria independentista el 21-D vinent.

Post Scriptum, 12 de març del 2019.

Les divergències al si de la CUP s’han tornat a posar de manifest arran de les decisions adoptades de no concórrer a les eleccions espanyoles i europees, un parer que no comparteix el col·lectiu Poble Lliure que sí que n’era partidari i que està adoptant perfil propi participant al Consell per la República, per exemple.

Post Scriptum, 2 de juny del 2019.

Els resultats de la CUP a les darreres eleccions muncipals han estat per darrere de les seves expectatives i potencialitats degut a la manca de coherència estratègica i cohesió interna que han evidenciat als darrers anys. La candidatura perfèrica i efímera del Front Republicà a les eleccions espanyoles ja va ser un toc d’alerta. Ara la inhibició d’alguns candidats municipals abstenint-se de donar suport a Junts per Catalunya o ERC a les europees confirma la desorientació del col·lectiu sense direcció política estable. I encara més, l’oferiment en algunes localitats a pactar amb el PSC per fer governs “d’esquerres” per desplaçar Junts per Catalunya de les alcaldies on no té majoria absoluta deixa en evidència que no han interioritzat que la lluita de classes que pregonen es concreta en la confrontació de dos nacionalismes contraposats, català o espanyol, no pas mitjançant l’eix dreta/esquerra.

Avui, a Vilaweb, un recull d’impressions post-electorals de dirigents locasl de la CUP és globalment el resum de la seva desorientació: pocs d’entre ells comprenen que la gent els ha votat al rere país per coherència patriòtica i els ha deixat fora a l’àrea metropolitana malgrat el seu discurs anticapitalista i internacionalista (Veneçuela, Palestina…). Només Poble Lliure manté el rumb independentista fent costat a la concentració a Estrasburg el 2 de juliol vinent convocada pel Consell per la República.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *