Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

27 d'octubre de 2017
0 comentaris

27 d’octubre del 2017: República catalana

Des del 1714 mai no havíem arribat tan lluny. No ens faran tornar al 1939. De moment, nosaltres sols. Patriotisme, intel·ligència i coratge.

Post Scriptum, 28 d’octubre del 2017.

Abans d’ahir, avançant-se a la proclamació de la República catalana per part del Parlament, membres de l’Assemblea Pagesa van fer a diverses localitats de la terra ferma actes simbòlics però significatius, llegint un manifest que reflecteix quin és l’esperit de poble que ha d’impregnar els temps a venir per fer front a l’ocupació espanyola:

“L’1 d’octubre no va ser un miratge. Nosaltres, el poble de Catalunya vam sortir a defensar un referèndum d’autodeterminació i el vam garantir amb les nostres ganes de llibertat, amb els nostres recursos i amb els nostres cossos. Vam exercir la democràcia directa per resoldre un debat iniciat amb la consulta ciutadana d’Arenys de Munt del 2009 i totes les que van venir després.

L’1 d’octubre vam transformar una convocatòria desmantellada per la repressió de l’estat en un referèndum d’autodeterminació. De matinada, vam dormir als col·legis i vam vetllar les urnes. De bon matí, vam convertir els cops de porra de la policia en vots. I al llarg del dia vam revertir el clima de pànic que volia crear el govern espanyol en participació, en resultats i en voluntat popular.

L’1 d’octubre no vam sortir a escollir representants ni a delegar-los cap responsabilitat. Al contrari, vam sortir a resoldre una pregunta que milions de persones han posat damunt la taula any rere any. Una qüestió que no havien pogut resoldre ni parlaments, ni congressos, ni senados.
I avui ja no sortim a defensar res, sinó a proclamar-ho tot.

Les amenaces de l’estat no ens fan por, ni ens generen incertesa, ni ens tornen a posar a mercè de pactes. L’1 d’octubre vam renéixer com a poble i vam dir que sí a la independència política i econòmica d’aquesta terra.

Per això, els veïns i veïnes del nostre poble reunits, avui i aquí, de manera lliure proclamem, a cor i crits, la república independent de Catalunya, la república de totes les persones, la de totes les nacionalitats que hi són presents, la de totes les llengües, la de tots els gèneres, la de totes les espècies, la dels municipis, la de les comarques, la de nosaltres, el poble organitzat des de baix.

Visca la terra! I visca la república!»

Post Scriptum, 15 de novembre del 2017.

Reprodueixo aqueix comentari del veterà independentista Carles Castellanos a facebook: “Els errors i les majories” perquè resumeix encertadament el moment posterior a la proclamació del 27 d’octubre:

“Després de l’època d’indecisions i confusions que s’han produït d’ençà del 10 d’octubre només calia que hi hagués ara aquest seguit d’autoinculpacions igualment poc clares que revelen indecisió més que cap altra cosa. Si hi ha hagut algun error en tot aquest procés ha estat l’alentiment dels passos i la manca de decisió. És un fet evident que la proclamació clara de la independència el dia 10 d’octubre no hauria modificat el quadre repressiu que s’ha desplegat després del dia 27 d’octubre.

Els errors han estat sobretot d’idealisme i de manca de decisió en moments clau. Menystenir el caràcter repressiu de l’estat espanyol i no pensar en la necessitat de posar fora de l’abast del poder espanyol els aspectes polítics i estructurals fonamentals. Vacil·lar davant la pressió d’uns mals consellers que no tenen cap interès a sortir del marc de la monarquia espanyola. Projectar ara la crítica damunt el poble (que seria el responsable de no haver donat un suport prou ampli a la República catalana) és una excusa sense fonament.

En una situació repressiva a tots nivells com la que exerceix el poder espanyol és evident que les majories parlamentàries no seran mai exagerades. Per a fer les funcions que es requerien al Parlament, la majoria absoluta aconseguida el 27 de setembre del 2015 era suficient com s’ha demostrat. La preparació interna és el que ha fallat.

D’ençà de l’1 d’octubre el poble català ja ha posat unes altres bases per a continuar la construcció de la República catalana, pas a pas, arreu del territori. El moment de la victòria definitiva encara no ha arribat, però el camí de construcció de la República catalana, barri a barri, poble a poble, vila a vila, ciutat a ciutat, comarca a comarca no s’ha aturat. Aquesta via és la que ens portarà a la victòria. Sense renúncies. Sense dobles paraules. Sense falsos camins.”

Post Scriptum, 29 de novembre del 2017.

Entre les moltes valoracions sobre la situació política catalana actual publicades arreu aqueixa de Víctor Alexandre “Unitat, fermesa, intel·ligència i moral de victòria“, publicada al Món el proppassat 5 de novembre em sembla de les més escaients:

Vivim dies convulsos, d’una intensitat política excepcional, i és normal que l’independentisme es faci un munt de preguntes. Els esdeveniments es precipiten l’un darrere l’altre en qüestió d’hores i es passa de la certesa al dubte o de l’afirmació a l’interrogant en qüestió de minuts. La resposta, tanmateix, ha de ser la temperància. És cert que encara no som un Estat, però ho serem. Ho serem. No en tinguem cap dubte. Ens cal, això sí, unitat, fermesa, intel·ligència i moral de victòria.

UNITAT: La unitat és un element imprescindible en tota empresa humana. Tant hi fa que es tracti d’un equip de futbol, d’un col·lectiu social o d’una col·lectivitat nacional. Cap projecte, per noble que sigui, no pot reeixir sense la unitat d’acció dels seus membres. Això no vol pas dir que no hi pugui haver debat intern sobre les estratègies a seguir, naturalment que sí, però a porta tancada, mai en forma de safareig. El safareig porta al descoratjament, el descoratjament a la divisió, i la divisió afavoreix l’enemic. Ja fa molt de temps que l’Estat espanyol frisa perquè l’independentisme s’emboliqui en lluites caïnites que avortin la independència de Catalunya. Està en joc la nostra llibertat, i això exigeix que cada lluitador s’empassi la seva ració de gripaus. El compte de resultats es fa al final de trajecte, no abans d’arribar-hi.

FERMESA: En tota lluita, per pacífica que sigui –com la catalana–, hi ha moments de dubte, de recel, d’indecisió, moments en què apareix la malfiança i s’obre la capsa dels retrets: “Traïdor, inepte, mentider… Jo en sé més que tu, nosaltres som més autèntics que vosaltres…” Són moments molt desaconsellables, perquè resulten profundament autodestructius. En l’esport, per exemple, veiem tot sovint com la mala maror d’un vestuari esdevé nefasta al terreny de joc i com els retrets entre companys, en el decurs dels partits, aboquen l’equip a un final de lliga desastrós. El conflicte entre Catalunya i Espanya no és un conflicte entre iguals, això és obvi; és un conflicte entre una vella nació d’Europa, que sap que sense la condició d’Estat està abocada a desaparèixer, i un Estat absolutista i supremacista, que frisa per aquesta desaparició. Tanmateix Espanya no ha pogut anorrear Catalunya. Tot i els poders i les clavegueres de l’Estat, tot i les partides milionàries, tot i les amenaces, les calúmnies i els muntatges periodístics, tot i els tribunals, els serveis secrets, el desplegament armamentístic, la violació de correspondència, la persecució de la llibertat d’expressió, la criminalització del Parlament, l’empresonament de persones innocents i la violència salvatge contra el poble català a les portes i a l’interior dels col·legis electorals, Espanya no ha pogut sotmetre Catalunya. No ha pogut! Ni tan sols, servint-se de tota aquesta barbàrie, va ser capaç d’impedir el Referèndum i de trobar les urnes i les paperetes. Quin fracàs més espectacular i humiliant. D’aquí ve la seva ràbia. La mateixa ràbia del gegant vençut públicament per un infant. Fermesa, amics. Vivim en un món tecnològic, però encara no és possible que un poble esdevingui independent des del sofà prement tan sols la ‘i’ d’independència en el comandament a distància. Encara cal esmerçar esforços i canalitzar molta energia en la lluita per aconseguir-ho. I ho estem aconseguint. Per més que no ens ho sembli, ho estem aconseguint. Altrament, quin sentit tindria tot aquest desplegament espanyol de catalanofòbia, de multes milionàries, d’inhabilitacions, de criminalitzacions, d’empresonaments i de violència desfermada? Fermesa, amics. La llibertat és al cap dels dits.

INTEL·LIGÈNCIA: Diuen els experts en afers internacionals que tots els conflictes polítics acaben sempre, tard o d’hora, en una taula de negociació. I és cert. No hi ha cap més alternativa; més enllà de la violència, és clar. Per això, per més que l’Estat espanyol intenta provocar-la per poder emprar la coartada terrorista, Catalunya rebutja la violència i no està disposada a picar l’ham. Ni tan sols després dels més de mil catalans que van ser ferits l’1 d’octubre pels cossos paramilitars espanyols. D’aquesta resposta nostra, se’n diu intel·ligència. Això és el que ens fa tan forts. Deixem, doncs, que Espanya es fabriqui miratges de si mateixa en forma de desfilades militars i exhibició de canons, avions i tancs –ho necessita per reafirmar-se, perquè és així com entén la vida–, i felicitem-nos, mentrestant, de tenir l’arma més poderosa que existeix: la gent.

MORAL DE VICTÒRIA: L’Estat espanyol sap perfectament que la independència de Catalunya és inevitable. Del tot inevitable. S’indigna, s’enrabia, s’enfila com una carbassera, però sap que no hi pot fer res. De fet, és justament per això que s’indigna, s’enrabia i s’enfila com una carbassera, i el decret d’empresonament dels membres del govern de Catalunya, talment com ho hauria fet el Règim matriu de l’actual, és la més espectacular mostra de derrota i desesperació. Fidel a les seves essències supremacistes, l’Estat espanyol substitueix la manca d’arguments amb l’ús de la força sense adonar-se que aquesta última és la més nítida expressió d’impotència de tot dominador. Com diu el test de l’ànec: si camina com un ànec, neda com un ànec i fa quac-quac com un ànec, aleshores, no hi ha dubte, és un ànec. Doncs bé, si un Estat legisla com el feixisme, empresona com el feixisme i viola els drets humans com el feixisme, aleshores, no hi ha dubte, és feixisme. Per tant, paciència amics. És veritat que el que està fent és d’una gravetat extrema, però ha quedat atrapat en la seva pròpia ratera i en un futur immediat, quan siguem lliures, ens adonarem que va ser així com l’Estat espanyol va teixir la nostra victòria.

Post Scriptum, 27 d’octubre del 2018.

Un any després de la proclamació de la República catalana les valoracions que em semblen més encertades són l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb, “Un enorme far polític per al país: la declaració d’independència un any després“, i l’entrevista del president Puigdemont al Nacional, “Volem fer la independència sense guerra d’independència”.

Post Scriptum, 11 de juny del 2019.

En relació a les defenses dels dirigents catalans jutjats al Tribunal Suprem Vicent Partal publica avui aqueix editorial que comparteixo, “Reivindique el 27 d’octubre”, i del qual destaco aqueix paràgraf: “Per això no és pot treure el valor polític que té a la declaració d’independència de Catalunya de l’octubre del 2017 fent servir la seua manca d’efectivitat, demostrada fins avui però que pot canviar en el futur, I curiosament, al judici això ho tenen més clar els fiscals que no pas els advocats defensors i em fa l’efecte que els presos mateix. Només cal recordar l’angoixa d’un d’ells quan es va preguntar en públic què hauria passat si un sol estat estranger hagués reconegut la nova república.

Cap estat no ho ha fet, això. Ni ho farà en les condicions actuals, amb bona part de l’independentisme acceptant el marc mental espanyol i incapacitat políticament per la seua divisió. Però la por espanyola a que puga passar això és reveladora. Primer, de que no té controlada la situació ni pot assegurar a la societat internacional que Catalunya ja no és un problema, que és una simple autonomia més, com Astúries o Andalusia. Segon, de que l’afer intern se li ha escapat definitivament de les mans, cosa que singularitza clarament Catalunya dins la Unió Europea i en la societat internacional i té efectes directes –com l’actuació del mussolinià president del Parlament Europeu. I tercer, reveladora del pànic que l’independentisme siga capaç de retornar a la via de la unilateralitat, encapçale novament l’envit republicà i sàpiga aprofitar, a la segona oportunitat, la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, una declaració políticament efectiva i recognoscible per la comunitat internacional mentre el Parlament de Catalunya no la derogue –si és que això passa mai.”

Post Scriptum, 27 d’octubre del 2021.

Puigdemont, sobre la DUI: “Fa quatre anys que la defensem dels qui la voldrien esborrar”.

Post Scriptum, 27 d’octubre del 2023

La irrellevància del sisè aniversari de l’aparent proclamació de la República catalana és el resultat de la impostura dels mentiders i mesells que fan cua per pactar amb el PSOE per fer “Avanzar España” mentre la nació catalana s’extingeix acceleradament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!