Josep Puigvert i Coll

Ens va enganyar, ens va dir que acceptaria allò que decidís el nostre Parlament i resulta que no ha acceptat ni el succedani que va haver d’aprovar el poble en referèndum el passat dia de tots sants després d’haver-lo fet passar no per un sedàs, sino per un colador xinès. Ens va deixar entreveure un tarannà que, acostumats com estàvem a la cafrada que representaven els governants populars durant la seva majoria absoluta, semblava una alenada d’aire fresc de comprensió envers les nacionalitats històriques que resten sotmeses a l’estat espanyol (aquesta és la visió amb què ens bombardejaven els mitjans de comunicació principatins, és clar… i els molts que s’ho volien creure, ho tenien fàcil). Però al darrera d’aquesta càndida imatge s’hi amagava la maldat intrínseca del socialista: la set de poder absolut i la manca de referent ideològic i moral. I el tarannà es va convertir en aznarisme gai i enrotllat (però aznarisme en definitiva) en termes nacionals.

La seva idea era vigilar el desenvolupament de l’estatut català per mostrar a l’esquerra basca i als sectors nacionalistes moderats bascos que amb ells al poder les nacionalitats tenien capacitat de desenvolupar-se. 

Però se li’n va anar de les mans aquest control i només va poder tornar les coses al seu lloc quan un claudicant líder regionalista català d’un partit nacionalista amb una part important de suport popular sobiranista va signar un estatut pactat a la baixa que, a més, resulta que va ser enganyat com un inspector d’hisenda a Marbella perquè de tornar al poder res de res. Quan els socialistes agafen el poder en algun lloc, ja només el perden si l’alternativa és el PP, ja que són les dues cares de la mateixa moneda. Si han de lluitar contra el PP, no passa res, perquè saben que tard o d’hora hi haurà alternança. Però no els hi agrada que hi hagi algun altre tipus de competència en el poder, perquè no el controlen. Ara ja han acabat amb CiU, igual com van acabar en el seu dia amb l’hegemonia de CC a les Canàries, igual com han relegat els partits regionalistes a Cantàbria, els nacionalistes al País Valencià, etc…. es tracta que les alternances siguin PP i PSOE. En Mas, com a bon regionalista, va caure de quatre potes a la ballesta que li havia parat aquest fenòmen del cinisme.

Com que tota la resta del Món, excepte els propis afectats, se’n van adonar que el govern espanyol havia près el pèl als catalans, i tenint en compte que l’anomenat "procés de pau" no avançava, ni tan sols arrencava, els sectors menys moderats d’ETA van dir "prou! per aquí no anem enlloc!". I així, el passat mes de desembre van tornar a exercir el seu únic poder : la por. I tot el que va guanyar aquest farsant enganyant a tot un poble, aprofitant-se de la seva bona fe i de la seva predisposició al pacte després de quatre anys de maltractament, ho va perdre perquè va portar el seu cinisme a l’extrem, imposant un estatut que no el voldrien per a si mateixos ni les comunitats de Ceuta i Melilla per poc ambiciós, i presentant-ho tot plegat com un gran avenç en la descentralització estatal.

No va enganyar a l’esquerra abertzale. I dubto que enganyés fins i tot al regionalista president de l’Euskadi Buru Batzar, Josu Jon Imaz, tot i la enorme voluntat d’aquest per llepar-l’hi el cul. I ara, aquest cínic s’ha tancat en banda i ha anat a buscar el refugi dels ideòlegs "novells" del PSOE. Ha retornat al felipisme per a buscar la victòria, ni que sigui agònica, a les properes eleccions. Amb les seves ganes de jugar, ha trencat la joguina basca de nou i l’ha deixada pitjor de com la va trobar, perquè l’ha deixada amb moltes menys esperances de pau que al principi. I si ell considera que triomfar és manar, a Catalunya ha triomfat. Ha desactivat el nacionalisme i ha imposat l’eix ideològic espanyol (l’eix dreta-esquerra) al nostre país. Però bé, això no és tant un èxit seu com l’èxit dels dirigents dels partits d’obediència catalana, que s’han comportat com autèntics sodomites davant d’aquest sinistre personatge.

Però la política espanyola és ETA. I la batalla d’ETA l’ha perduda. I els nacionalistes encara aguanten al País Basc perquè aquest element no ha sabut convèncer l’esquerra abertzale per a desplaçar del poder el tripartit basc. I què voleu que us digui: que es toqui els collons!.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!