L’any
1989 una cadena humana d’un milió de persones que va unir les tres
capitals de les Repúbliques Bàltiques uns mesos abans de la seva
independència. Els quinze mil voluntaris i els 190.000 votants que
diumenge van autorganitzar la democràcia catalana tenen la mateixa
significació que la mobilització dels estonians, letons i lituans
de fa 20 anys. Les “Consultes Populars” van ser un enorme èxit
de participació, diguin el que diguin els diaris i els partits del
règim. No hi ha precedents al món d’una jornada electoral
organitzada pels mateixos ciutadans. Els corresponsals de la premsa
internacional no se’n sabien avenir de la maduresa cívica demostra
pel poble català i així ho han reflectit en els seus mitjans. El 13
de desembre ha demostrat que la independència és possible i aquesta
constatació ens ha d’omplir d’una alegria profunda i d’un enorme
sentit de la responsabilitat. Hem de saber administrar aquest èxit i
no dedicar-nos a xafar-nos la guitarra. Sento el vertigen de que la
sobirania nacional sigui a prop i no sapiguem acomplir els compromisos
per assolir-la.
La
independència és possible, però encara no és inevitable. Els
passos que faci el moviment sobiranista als propers mesos seran
decisius per traspassar aquell punt a partir del qual la sobirania
esdevindrà irreversible. L’endemà de la consulta els organitzadors
de les consultes s’han dividit sobre la conveniència o no de que el
moviment creat desemboqui en una nova alternativa política.
Militants dels partits majoritaris, que han treballat molt per l’èxit
del 13-D, defensen que cal continuar guanyant posicions a l’interior
d’aquests i s’oposen a la irrupció d’una nova força a les properes
eleccions. Però cal recordar que la consulta d’Arenys de Munt va
néixer arran del refús de tots els partits polítics parlamentaris
a la Iniciativa Legislativa Popular que demanava una consulta oficial
a tot Catalunya. Després de l’èxit de diumenge els dirigents de CiU
i Esquerra tornen a negar-se a convocar un plebiscit. Les direccions
dels partits polítics només reaccionen als resultats electorals.
Com
aconseguir la independència ha de convertir-se en el centre de debat
de la política catalana dels propers anys i aquesta polèmica ha de
polaritzar la propera campanya electoral i l’agenda política de les
properes legislatures. La única manera d’aconseguir-ho és la
presentació de la més àmplia coalició amb la separació del Regne
d’Espanya com a prioritat única.
Si
no es presenta aquesta Candidatura Transversal a les properes
eleccions es repetirà la falta d’alternativa política que es va
produir després de la gran manifestació de 1 de desembre de 2007
contra el col·lapse de les infraestructures. Els centenars de mils
de manifestants no van servir de res. El mes de març de 2008 CiU i
ERC van encapçalar les seves llistes els candidats més conformistes
i gradualistes, Duran i Lleida i Ridao. Tres mesos després de la més
gran manifestació sobiranista els partits catalanistes van treure el
pitjor resultat des de la Solidaritat Catalana. Heribert Barrera va
fer una crida a l’abstenció i els socialistes van treure 25 diputats
que han donat suport al Govern Espanyol contra Catalunya.
Poc
després de l’intent del cop d’Estat del 23-F de 1981 la Crida a la
Solidaritat va organitzar el “Tren de les Nacions” a la seu del
Parlament Europeu d’Estrasburg (Alsàcia). Les autoritats espanyoles
van posar totes les traves possibles i van impedir que Renfe llogués
els seus mitjans i el viatge es va fer en automòbils privats. Uns
centenars de catalans van entrar a l’edifici parlamentari com una
colla de xirucaires en un hotel de luxe. Però un vicepresident de la
Cambra ens va atendre com el director de l’hotel de la pel·lícula
Pretty Woman a la Júlia Roberts. Un cop assentats en uns escons tots
els membres de la comitiva es va llegir el manifest en defensa de la
llengua, la cultura i el dret a l’autodeterminació de Catalunya. El
vicepresident que ens va rebre va respondre amb molt bones formes,
però amb una actitud de fons molt ferma. Ens va dir: sou un seguit
d’entitats culturals que lluiteu per la vostra llengua i cultura;
això està molt bé i estem encantats d’escoltar-vos. Però també
parleu d’autodeterminació i amb ella entrem en un altre terreny; per
parlar-ne heu de venir aquí amb vots al darrera.
Aquesta
lliçó no l’hauríem d’oblidar mai: l’exercici del dret a
l’autodeterminació en unes condicions d’eleccions lliures necessita
vots que li donin suport. Amb les consultes de diumenge hem posat la
independència a l’agenda política catalana i espanyola, i hem
cridat l’atenció dels mitjans de comunicació internacionals. No
podem permetre que la propera campanya electoral giri al voltant de
la repetició del tripartit o del retorn al pujolisme sense Pujol.
Hem d’intentar convertir les properes eleccions al Parlament de
Catalunya en una gran consulta a favor de la independència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!