Avui és el dia contra allò que s’anomena «violència de gènere» o «violència masclista». I es fa en mig d’un panorama d’allò més desolador. Als Països Catalans, en el que va d’any, ja duiem divuit dones assassinades per les seues parelles, ex-parelles o aspirants a parella. A l’Estat Espanyol, aquesta xifra puja fins les quaranta-quatre, a França, cent quinze o a Alemanya, tres-centes. Es mire com es mire, és una barbaritat. Perquè ací estem comptant només una minúscula part de la realitat. Les assassinades. De la resta de maltractaments, actes de violència, coacció, coerció, discriminació i menyspreu, gairebé ni se’n parla. De tant en tant, però, com avui mateix, sembla que tots ens aturem i ens fem la pregunta:
Per què passa, això?
I tothom ens escarrassem buscant explicacions, canvis a fer en la societat, mesures a prendre, millora d’aquelles iniciatives que ja s’han començat a aplicar, millora de les mesures educatives que s’han de fer a les escoles per tal de previndre el problema abans que arribe a mals majors… I al cap d’un temps, podem comprovar que les xifres ens tornen a desmoralitzar. Perquè la dada és terrible. Fins ara, només a casa nostra, cada divuit dies, els homes hem assassinat una dona. I quasi sempre, per cap motiu més seriós que ser-ho. Ni tan sols podem excusar-nos en el fet que som més incivilitzats que els nostres veïns. Pel que sembla, a ells també els passa.
Possiblement, el problema ve de molt antic. Deu ser tan antic com el patriarcat, i això ens obliga a remuntar-nos molt enrere. Però el que sembla clar és que les dones són les qui de veritat mantenen la societat. Són elles qui transmeten la llengua als seus fills, qui els ensenyen les primeres coses necessàries – i les més importants. Per tant, es podria deduir que, per tal de dominar una societat, cal dominar les seues dones. Això explicaria que la violació haja estat, des de molt antic, una arma de guerra de la qual sempre se’n parla poc.
I ara ens trobem al davant d’un situació molt difícil. D’una banda, estan les societats més endarrerides, en les quals el domini del mascle està fins i tot legislat. Però d’altra banda està la nostra societat. I la dels nostres veïns. Ací, les lleis han canviat, però el comportament dels mascles no sempre. Les lleis han canviat perquè no ha hagut més remei. Perquè les dones han aconseguit recuperar alguns dels seus drets. Per exemple, el dret al vot. Però d’això no en fa tants anys, només és del segle XX. O el dret d’anar a la Universitat. Només hem de pensar que a dones molt venerades, com Maria Skłodowska, a la qual tots coneixem per Maria Curie (el cognom del marit) se li van posar les coses molt difícils per a dur a terme les seues investigacions. I és de les poques persones que té dos premis Nobel. A Lise Meitner, la dona que va fer possible que els occidentals pogueren començar les investigacions per aconseguir la primera bomba atòmica, el 1944 el comitè dels premis Nobel la va excloure explícitament del premi que sí que li van atorgar al seu ex-cap, Otto Hahn.
Aquests comportaments encara continuen i, segurament seguiran entre nosaltres molt temps. Ara mateix, hi ha més universitàries que universitaris, però moltes menys directives que directius. Segurament, això passa perquè els llocs de direcció o d’alta direcció s’entenen com a llocs de poder i no com a llocs d’eficiència. I hi ha més aturades que aturats i els salaris de les dones per a igual feina són més baixos que els dels homes. I passa així sense cap raó. Motius sí que se’n donen, però raó, cap.
Avui ens escandalitzem per les morts inútils. Però cada dia ens veiem aclaparats pels anuncis que relacionen els models impossibles amb els cànons de bellesa femenina. Per les notícies de models – dones- que reconeixen que passen gana per tal de mantindre unes proporcions físiques incompatibles amb la salut. I malgrat això, continuem comprant els productes que promocionen aquestes dones maltractades. I ens limitem a somriure davant dels acudits masclistes que ens trobem per tot arreu. O disculpem massa comportaments intolerables o, el que és encara pitjor, els considerem normals. I permetem que persones o institucions públiques discriminen les dones sense fer res per evitar-ho. Sense cap més raó que la de ser dones. I les dones, s’han de conformar amb oficis de dones. Poden fer d’infermera, però de conductor de camió ja no està tan ben vist. Poden ser mares però no poden ser capellans. I encara més. Permetem que se n’ocupen de pujar els fills, però molt sovint això no ho acompanyem amb un alliberament d’allò que en diem «feines de la llar».
Està clar que calen molts anys, per a canviar el model de societat; però no tenim més remei que fer-ho. Està clar que cal insistir en l’educació, però també hem de denunciar, i proscriure si es pot, tots aquells que encara fan apologia d’un masclisme que només ens du a patiment inútil. I caldria, també, discriminar aquells productes que basen les seues virtuts en la consideració de les dones com un mer objecte que no té més utilitat que mantindre’s atractiu per al seu mascle. I considerar que els gelosos són uns malalts perillosos i que cal, en la mesura del possible, evitar. També seria positiu, abstindre’s de votar aquells partits que mostren comportaments obertament masclistes entre els seus dirigents o militants.
En qualsevol cas, serà qüestió de molt de temps. Fixeu-vos si costarà que avui, dia contra la violència en contra de les dones, és també el divendres negre. I ja em direu a què se li ha donat més publicitat. Si a reivindicar una situació intolerable en contra de la meitat de la població, o a les grans ofertes del black friday.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!