Des de la Plana

Avui ha segut sant Dionís. El 9 d’octubre, la Diada del País Valencià. I ha segut diferent dels dels anys anteriors. Malgrat tots els problemes, les intoxicacions informatives, malgrat la situació econòmica – o possiblement gràcies a ella-  s’ha produït un fenomen nou. El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, en lloc de parlar i dir poca cosa com venia essent quasi tradició (més enllà de la molt deplorable manera de llegir d’aquells que els valencians hem arribat a fer presidents del nostre país), ha demanat. I ha demanat a Madrid. A allò que molts anomenem “Madrid”. Al poder establert allà. I els ha demanat un finançament just. Mentre ho feia, tenia allà una bona representació dels empresaris, per exemple. I ha tancat el seu discurs citant Estellés. “Hi haurà un dia en el què no podrem més i llavors ho podrem tot”. I ha reblat: “Eixe dia ha arribat”.

Possiblement, allà a l’Altiplà no ho hauran sabut apreciar. Perquè estan molt enfeinats tractant d’investir Mariano Rajoy, Buscant la manera de tirar terra damunt dels quasi infinits casos de corrupció que els ofeguen (necessitaran molta terra) o pensant si el PSOE encara existeix o només queda allò de la “gestora”.

Però ho haurien d’escoltar, perquè ja fa molts anys que esperem el Corredor Mediterrani. I ni arriba ni sembla que haja d’arribar mai. I n’estem fins al capdamunt de les rodalies entre Castelló i València; que ara es veuen agreujades amb les obres de l’autovia que també ens uneix (ruta alternativa AP 7, de bon pagament). I de retallades en Sanitat, Dependència, Ensenyament. I de lladres que s’ho han endut tot. Comissió per cada escola, hospital, institut, carretera, plaça a residències per a dependents… Això sense comptar les obres inútils que ens salpebren el territori. Des de rotondes que no serveixen de res fins a autovies que s’acaben de sobte al mig del no res. I tot per ofrenar noves glòries a una Espanya que ens considera poc més que res.

Per tot això és molt important, aquest sant Dionís. Perquè hem deixat enrere allò de la franja blava i ens hem adonat, sembla que tots, que algú ens pren sistemàticament una bona part del que és nostre i en disposa sense ni tan sols demanar permís ni donar les gràcies. I, tal i com ha dit el president Puig, som gent de pau, però no baixarem mai els braços. Hem passat molts anys dormits, però sembla que ja ens hem despertat. I que volem anar per feina. Perquè sense treball ben fet, no hi ha futur. I per a treballar necessitem ferramentes. I ja no podem esperar més que algú ens prenga els nostres beneficis i ens negue unes infraestructures que necessitem “per si de cas” se n’aprofiten altres.

Avui, el que es demanava a la manifestació de la vesprada i a l’acte institucional del matí era molt semblant. Senyal que és el que ens fa falta. Perquè ja no podem més i ara ja ho podem tot, I, tal com ha dit el president Puig, “eixe dia ha arribat”.

Que Joan Francesc Mira demanara recuperar el nom de País Valencià també és un símptoma. I bo. Però allà a l’Altiplà, on el president que tenen – tenim malgré nous–  es vanta de llegir el Marca, el seu diari estrella, El País, obre amb una informació veritablement important. España perdona ante la porteria de Albania. Tal qual. Qüestió de prioritats. I encara gràcies que, al final, es veu que varen guanyar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!