Des de la Plana

Demà, dimarts 4 d’octubre, ha de començar, es veu, el judici pel cas Gürtel. Un cas de corrupció generalitzada en el que hi ha implicats des d’alcaldes fins a consellers autonòmics, presidents autonòmics, “empresaris”, tresorers del PP, el propi PP i tota mena de personatges situats a quasi tota mena de llocs públics. Bàsicament, pel que es veu, lligats al PP.

Em crida l’atenció que quan es busquen notícies sobre aquest judici, la majoria de mitjans no en diuen res, a les seues edicions digitals. Serà que no interessa. Però quan es troba alguna cosa, es veu que les defenses busquen la nulitat del procés agafant-se a excuses de la mida de “les escoltes eren il·legals, les dades que ha remés l’estat Suís no es poden usar a Espanya, i tot d’arguments com aquests. Cap d’aquells de dir, “tenim proves que els meus clients no varen robar allò pel qual sels acusa”. D’això, res. D’entrada, assumeixen que són culpables, però que haver-los enxampat, “no val”. Senzillament això. Perquè en realitat, ells estan a cobert dels efectes de la llei, mentre que altres, no. Per exemple, la Fiscalia del Estado demana deu anys d’inhabilitació per Artur Mas pel 9N.

Tot això es pot resumir en dues sentències:

L’Estat aplica tan bé com pot, la llei de l’embut.

Els seus més lleials servidors són uns corruptes, però no se li val a enxampar-los.

Per tant, queda clar un fet que sembla poc discutible. Amb un estat com aquest, el més segur és marxar el més aviat possible. O, com m’explicava l’altre dia un unionista convençut:

“Si els caztalans se’n van, després se’n voldrà anar tothom”.

Jo, li vaig donar la raó i per fi li vaig dir: Efectivament. Pot ser us haurieu de demanar per què passa, això. Al capdavall, és com un divorci. No és una bona solució, però si un dels membres de la parella va impossible una relació amb felicitat, la convivència és impossible.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!