Seria interessant saber per quina raó s’aprovarà, amb tota seguretat, mantindre en funcionament la central nuclear de Cofrents deu anys més.
En primer lloc, cal dir que és una central vella. Aquest mes de març complirà trenta-set anys en funcionament. Centrals del mateix tipus, Alemanya les tanca amb 33 o 34 anys. Aquesta, doncs, que en principi va ser aprovada per a funcionar durant 25 anys, ja és més vella ara del que ho són les seues cosines alemanyes que es tanquen per velles. Però si s’allarga el seu funcionament per a deu anys més, arribarà als 47 anys d’edat en funcionament. Quasi el doble del temps per al qual va ser dissenyada. Per descomptat, tots els organismes oficials encarregats de donar permisos i “garantir-ne la seguretat” afirmen que el seu funcionament és molt correcte i que, per aquesta raó, procedeix mantindre-la en funcionament.
Aquest “raonament” és una mica discutible. Imaginem-nos que la nuclear fora el nostre cotxe. I que el cotxe tinguera, només 25 anys. Cada any passem la ITV i podem circular un any més. Però no deixa de ser un cotxe vell. Seria molt raonable comprar-ne un de nou. Un que, a més a més, tinguera tots aquells avenços que tenen els cotxes d’ara mateix i que no tenien els de fa 25 anys.
Però és que això de la seguretat en el cas d’una nuclear és molt important. Quan més vella la instal·lació, més fàcil és tindre incidents que posen en risc la seua hermeticitat total. Com exemple, he buscat un incident d’alguns anys enrere i d’un diari que mai gosaria anar en contra de l’empresa propietària de la central, Iberdrola.
Però sempre es pot dir que tot això són manies i que, en realitat, a les nuclears mai passa res. Acceptem-ho, com si mai hagués existit un Fukushima o un Txernòbil.
El veritable problema de les nuclears de fissió (que són les que estan en funcionament a tot el món) són els residus d’alta activitat. Ací cal fer una miqueta d’explicació. El combustible que usen, és urani lleugerament enriquit. Això vol dir que s’augmenta el percentatge d’urani 235 (que és el que és fissible) fins a un percentatge que oscil·la entre el 2 i el 3 %. La resta, és urani 238, que no és fissible.
Això de ser fissible vol dir que, si es bombardegen els àtoms (els nuclis, en realitat) d’aquest element amb neutrons (tècnicament s’anomenen neutrons lents), en el cas de l’urani 235 aquest nucli es parteix quasi per la meitat. Es transforma en dos nuclis diferents (de Cesi 137 i de iode 129, per exemple), emet entre dos i tres neutrons més i una quantitat molt gran d’energia. Aquesta energia és la que s’aprofita per a produir energia.
Evidentment, però, els neutrons, quan entropessen amb l’urani, tenen 3 àtoms d’urani 235 per cada 97 d’urani 238. És evident que la major part d’aquests neutrons entropessaran amb els nuclis més abundants. I ací està el problema. Perquè un nucli de urani 238, quan li arriba un neutró lent, el captura, emet dos electrons i es transforma en un nucli de plutoni 239. I aquest és també fissible, però mai s’ha aconseguit utilitzar en centrals per a produir energia. Només s’ha utilitzat per a la fabricació de armes nuclears. Una de les dues bombes llençades sobre Japó l’agost del 1945 era de plutoni 239.
Aquest plutoni 239 és radioactiu. Va emetent partícules i la seua activitat baixa a la meitat al cap de 24100 anys. Això vol dir que és molt perillós durant molts anys. Pensem que només 25000 anys ja ho podríem considerar una eternitat. Emmagatzemar aquests residus és molt car i molt difícil. Cal trobar un lloc segur on estiguem segurs que no es mourà d’allà en, com a mínim, 100000 anys. No pot ser una zona d’activitat sísmica, ha d’estar a prova d’eixelebrats de qualsevol tipus, i s’ha de transportar fins allà. Com ningú vol aquesta mena de residus prop de sa casa, a molts llocs es conserven a la pròpia central. Aquest és el cas de Cofrents. Ací és un bon lloc per a indicar que Espanya no té cap cementiri per a residus d’alta activitat com aquests.
Per a conservar-los, es tenen submergits en unes piscines d’aigua ultra-destil·lada i de molta fondària per a que es mantinguen a una temperatura baixa. A banda, l’hidrogen de l’aigua és un bon capturador dels neutrons que aquest plutoni va emetent contínuament. Si li passa qualsevol cosa a la piscina, llavors es corre el risc imminent d’una explosió nuclear però molt grossa, perquè la quantitat de combustible que hi ha en una piscina d’aquestes, sol ser molt més gran que la que hi ha en una bomba nuclear. Recordem els helicòpters llençant aigua damunt de la piscina de Txernòbil o de Fukushima com a remei desesperat per a mantindre el nivell d’aigua.
A les centrals, cada any es recarrega el combustible. I el ja “cremat” es posa a la piscina. Després de 37 anys en marxa, les piscines de Cofrents ja estan plenes. Caldrà afegir-ne més, perquè ningú està disposat a recollir a sa casa uns residus com aquests.
Però em podríeu dir maniós. Cert és que sí. Hi ha, però, més raons que fan estrany que es mantinga en marxa la nuclear de Cofrents.
Una central nuclear, pel seu funcionament, ha d’estar en marxa contínuament. De nit i de dia. I l’energia elèctrica no es pot emmagatzemar. De manera que la nuclear produeix la mateixa energia a les onze del matí d’un dilluns, quan tothom (que té feina) està treballant, que a les tres del matí, quan la major part de la gent estem dormint. Sovint, a aquestes hores, l’energia de les nuclears s’ha de tirar. Directament. Això passa perquè la demanda és inferior a la oferta.
Però hi ha més. En els trenta anys darrers, les energies “alternatives” han baixat molt de preu. I la energia eòlica o la fotovoltaica ja són més barates que la nuclear. Llavors, la situació de les nuclears encara és pitjor, perquè per la nit la fotovoltaica no funciona (més enllà de les bateries, que aquesta és una altra qüestió) però si fa aire, la eòlica sí que funciona. I si és més barata que la nuclear, la nuclear s’ha de tirar en major mesura.
Això, sense comptar que, com cada vegada la nuclear és més vella, cada vegada les reparacions són més cares i difícils. Igual com passa amb un cotxe, un rentaplats o una bicicleta.
Per acabar-ho d’adobar, es veu que fins i tot Iberdrola reconeix que els costs d’explotació de la central són negatius. Que vol dir que perd diners, mantenint-la oberta. Llavors, quin és el motiu de mantindre-la oberta?
Si no voleu, no tingueu en compte que les Corts Valencianes han demanat, per majoria, el seu tancament.
El Diari Público ofereix una idea que, veient com es fan alguns negocis en aquest país, potser no siga desencertada. Ho veurem en poc temps, si no passa res pitjor. Només ens cal recordar el CASTOR, que per a nosaltres no és un rosegador, però bé que ens rosega la butxaca.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!