Des de la Plana

Alep és una gran ciutat de Síria. De fet, n’és, o n’era, la ciutat més pròspera. I ho és des de fa molts anys, però ara, des de fa mesos, està en guerra. I partida en dues meitats. A l’est, estan els rebels. i a l’oest, les forces governamentals. I, com sempre, en mig, vivint a la què era sa casa, al seu barri o a la seua ciutat, està la població civil. La gent. I com hi ha guerra, hi ha accions de guerra. I hi ha bombardejos. I, pel que es veu, un dels objectius són els hospitals. Perquè si es destrueix un hospital, sempre es mina la moral dels combatents. Penseu que, qualsevol persona que lluita, sap que pot caure ferit. i si sap que tindrà difícil la seua recuperació, pot ser que dubte abans de continuar amb la lluita. Com a mínim, vull pensar que el raonament, si d’això se’n pot dir raonament, serà d’aquest tipus.

Però és que als hospitals no només van els combatents ferits. També hi van els civils ferits, o els que estan malalts. I les malalties continuen igual, amb guerra o sense. És més; van a pitjor, perquè si hi ha bloqueig, no hi haurà subministraments per als hospitals. I malalties que normalment es curaran sense més problemes, esdevindran greus. I també hi haurà mancances de tota mena; de menjar. I amb això apareixeran noves malalties o les que ja hi havia s’agreujaran.

I tot això afectarà més a la població civil, perquè els combatents duen armes i les saben usar. En canvi, els civils no van armats. i això jugarà en contra seua sempre.

En realitat, els hospitals no es poden bombardejar. Aquesta és una de les “normes” de la guerra, perquè les guerres també tenen normes. Una mena de “fair play”, en podríem dir. Però quan les coses no van bé, aleshores aquestes normes no es respecten. I s’agafen escuts humans o es bombardegen hospitals. Tot acaba essent vàlid per doblegar l’enemic.

Aquesta vegada, m’ha impactat el bombardejament d’un dels hospitals d’Alep. Pel que es veu, han

estat bombardejats tots. Però el vídeo es fixa en una maternitat. Les infermeres proven de salvar els nadons prematurs que estan en incubadores. I, si teniu valor per mirar-lo, veureu que no és un hospital qualsevol. Està ben equipat. Les incubadores són modernes, els monitors són iguals que els que hi ha als hospitals de casa nostra. I hi ha dues idees que m’han vingut al cap de seguida:

En primer lloc, els nadons que les infermeres treuen de les incubadores i que després no saben on dur són, segurament, dels éssers humans més indefensos que us pugueu trobar mai de la vida.

En segon lloc, les infermeres estan completament desbordades per una situació indescriptible. I, al final, dues d’elles s’abracen i ploren, segurament per deixar anar la por, la frustració, la impotència davant de les accions d’uns altres homes que, havent segut, en un moment o altre, tan indefensos com les criatures que ara elles tenen a les mans, amb els anys han perdut prou humanitat com per ordenar bombardejar un hospital. O els que, amb un passat semblant, pitgen el botó que deixa anar les bombes. Sempre són les dones, qui procuren pel futur. I també les que més el pateixen.

Ja, d’aquells que, només per un interès comercial faciliten la infraestructura i els subministraments als qui van a perpetrar aquesta mena d’atacs, m’estime més no parlar-ne. Ni encara que siga pel bé de l’empresa familiar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!