Des de la Plana

Sembla que el PSOE va de baixa, igual com cantava la Trinca de la faixa allà pels anys setanta. I es nota perquè retrocedeixen en tots els fronts. Aquell partit que aparegué de sobte, sector històric, Rodolfo Llopis, sector renovat Felipe González, just a l’acabament del franquisme (amb Franco viu), ara sembla abocat a una decadència inevitable.

Recorde jo que, cap a les primeres eleccions, aquelles que guanyà la UCD, el PSOE era un partit de l’oposició, però que basava la oposició en les esmenes que allargaven els tràmits legislatius, però que no sempre entraven en el fons de les qüestions. Però d’això ja fa molts anys, que jo encara estava a la Facultat. I, després del 23F, de sobte, es va veure vindre la gran victòria del PSOE. Fou quan va guanyar amb més de 200 diputats. I els de dalt eren Felipe González i Alfonso Guerra. I guanyaven totes les eleccions. Una darrere de l’altra. I semblava que hi hauria un veritable canvi, a un país que tot just mirava al voltant després de quasi quaranta anys de dictadura dura. I el cap de l’oposició era Fraga, que tenia un sostre electoral de granit.

Però un dia, Fraga va deixar el càrrec i van començar les proves de la dreta. Al mateix temps, el PSOE anava tenint baixes. En la primera legislatura, en van haver moltes. Perquè el PSOE es va dedicar a fer fora a les estructures que havien resistit els pitjors anys. Concretament, al País Valencià, es van carregar el PSPV i van continuar ofrenant glòries a Espanya. Ells sen deien d’ells mateixos “la casa comuna de l’esquerra”. Després, van començar a aparèixer casos de corrupció – en recorde jo un, allà a Andalusia, on hi havia no sé quants germans d’Alfonso Guerra implicats. Tants, que al final aquell home va haver de dimitir. I, entre provatura i provatura, arribà a la oposicio un tal José Maria Aznar, que aprofità totes aquelles històries tan fosques del GAL (que van acabar amb el primer ministre Felipe González abraçant al seu ministre de l’Interior just abans que entrés a la presó com a integrant d’una banda terrorista). I va haver aquell sainet del director general de la Guàrdia Civil fugint, perseguit per mig món i enxampat finalment a Laos (amb històries més recargolades encara que implicaven un espia, Francisco Paesa, que estava mort però que es veu que no ho estava). I entre totes aquelles coses i la crisi de després de les Olimpíades de Barcelona, acompanyades per la Expo de Sevilla (que fou ruïnosa, com era d’esperar) i la capital cultural de Madrid (que ningú se’n va enterar, però degué costar més que menys,  a les eleccions del 96, va guanyar el PP i va començar el període del PSOE a la oposició.

Aviat, Felipe González es va cansar de fer d’opositor i se’n va anar de conseller a Gas Natural, a Veneçuela a aconsellar a l’empresari Cisneros, que s’havia quedat per quatre xavos Galerias Preciados i l’havia revenuda per molt més (gràcies a la mediació, pel que es veu, del tal Felipe). Total, que van anar passant els candidats i cada vegada perdien per més, davant d’un Aznar que s’unflava com la bombolla que anava a esclatar anys més tard: I van passar Corcuera, Borrell, Joaquín Almúnia, José Bono, Rosa Díez… i sempre perdien. Fins que va, i gràcies a la nefasta gestió de la informació sobre uns atemptats terribles a Madrid, el 9N del 2004, José Luís Rodríguez Zapatero guanya les eleccions contra tot pronòstic. Van ser vuit anys on es va acabar d’inflar la bombolla, es va punxar i no es varen aclarir a resoldre cap dels problemes generats. Senzillament, el van crear de nous. I el 2012, Retirat R. Zapatero, es fa càrrec el nou candidat, Pérez Rubalcaba. I torna a perdre davant de Mariano Rajoy. Que té mèrit, perdre al davant d’un candidat tan poc eloqüent. Doncs ell ho va aconseguir. I van iniciar una davallada de vots, d’escons, de regidors i, sobre tot d’idees, que sembla imparable.

Perquè lluny de fer oposició, el PSOE amb Rubalcaba semblava que feia de coixí al govern del PP. Fins que van haver de canviar novament de candidat. El nou, un perfecte desconegut, era Pedro Sánchez. Per quan arriba i hi ha eleccions, ja han aparegut dos partits nous que amenaces el bipartidisme: Ciudadanos, que havent fracassat a Catalunya prova sort a Espanya com a marca blanca del PP (segons Gabriel Rufian) i Podemos, que sembla un conglomerat divers que no acaba de poder gaire res. El cas és que hi ha eleccions i el PSOE baixa. Quasi més que el PP, que venia d’una legislatura escandalosa (plena d’escàndols).

Com era fàcil de preveure, en un escenari en el qual calen tres o més partits per assolir la majoria, no ho aconsegueixen i s’han de repetir les eleccions. Ja hem arribat al juny. I tot continua igual, excepte que el PSOE baixa encara més, Ciudadanos també i el PP recull el vot de Ciudadanos. En aquest temps, el nou candidat del PSOE, troba un filó. Negar-se a investir a Mariano Rajoy.

Però abans d’arribar a unes terceres eleccions, hi ha un colp intern dins del propi PSOE i fan fora al candidat Sánchez. El colp és molt maldestre i els que el fan fora, una tal “junta gestora”, no semblen gaire capaços de res. El motiu del colp es veu que va ser que, per a poder formar un gover alternatiu al de PP + C’s, calia la col·laboració dels independentistes catalans. I el PSOE, això ho té clar: Espanya, abans blava que trencada. Fins i tot, per donar credibilitat a l’assumpte, apareix novament en escena un Felipe González gras, vell i amb un discurs absolutament infumable.

De manera que s’abstenen i fan president al candidat del PP. Diuen que a canvi faran molta oposició, però no la poden fer perquè no tenen candidat, ni programa, ni credibilitat, ni gaires expectatives davant d’unes eleccions anticipades. Amb això, a canvi de res, han esdevingut presoners del PP.

Així, doncs, en pocs anys han passat de ser un dels dos partits que s’alternaven en el govern, a ser poca cosa més que uns comparses sense massa gràcia.

La mida de la seua caiguda es pot resumir en dos detalls. El dia de la investidura del candidat del PP, el diputat d’ERC Gabriel Rufian, els va retreure la seua abstenció amb un discurs molt dur; ple de veritats d’aquelles que tothom escoltem al carrer o a la feina, però dur. I els diputats del PSOE s’ho van prendre malament. especialment perquè el discurs del portaveu d’ERC va assolir molta més ressonància que les quatre vaguetats que ells van esbossar des de la tribuna d’oradors. Tan emprenyats van quedar, que el nou portaveu del PSOE va acusar al portaveu d’ERC d’usar cotxe oficial quan havia dit públicament que no ho feia. I va afirmar primer i reconèixer després, que la presumpta prova dels “fets” era un vídeo fals que sabia que ho era. Em direu que és inqualificable. Però ja no és el darrer episodi d’aquest fet. Quan els periodistes de la Sexta han anat a la seu del PSOE a preguntar pel vídeo, els han tancat la porta als nassos. Si això no és del nivell de la teleescombreria, ja m’ho direu. I si això és el més noticiable del primer partit de l’oposició, imagineu quan tranquil pot estar el govern.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!