Prendre la paraula
jordimartifont
Si parlem de dignitat… no als estatuts, independència!
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Es veu que una colla de diaris principatins han fet un
editorial conjunt en defensa de l’Estatut que va sortir de la votació que va
organitzar la Generalitat
de dalt sobre el text retallat que van acordar la majoria de partits
catalunyesos amb Zapatero. El text fa anys i panys que espera el vistiplau del
Tribunal Constitucional i sembla que els de Madrid volen treure la paraula “nació”
del pròleg del paper. Els altres de Madrid, més respectables ara, ja la van
treure del cos del missatge, per dir-ho així, on realment podia servir per a
alguna cosa, quan va caldre. I als del Tribunal ara els amoïna fins i tot que
surti al pròleg, ja no per la seva validesa legal sinó perquè la llegeixen com
si fos un gra de pus poc estètic que distorsiona la imatge de l’única nació que
coneixen i defensen, l’espanyola. Davant d’això, fins i tot n’hi ha que parlen
de fer una manifestació per defensar “la dignitat de Catalunya”, que és el
títol que portava l’editorial conjunt. Ja la poden convocar que a mi no m’hi
veuran.
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Reclamar un Estatut retallat –o un de no retallat- no
és propi de qui creu en la nació. Bé, en l’espanyola sí, però no en la
catalana. I defensar l’Estatut com a forma de ser digne és, deixeu que ho
digui, patètic. Quina dignitat és aquesta que oblida la major part de la nació
a l’hora de plantejar temes nacionals com pot ser la relació entre les quatre
províncies i l’Estat on es troben aquestes? Quina dignitat és aquesta que
defensa un text prèviament rebaixat que, tot i que va rebre la majoria de vots
afirmatius en referèndum, si sumem els que no el van votar i els que hi van
votar en contra just arriba a un tant per cent per fer riure? Quina dignitat és
aquesta que, rebaixada com està en la dependència assumida i defensada, no gosa
plantar-se mai, en cap ocasió, i continua dient que sí com el gosset de plàstic
aquell que des de darrere del cotxe respon als moviments que el balanceig del
vehicle li provoca?
Des d’Espanya, la resposta a la suposada “dignitat”
principatina ha rebut la resposta esperada de qui es creu la seva nació. La
resposta de qui no només se la creu sinó que quan la veu en perill s’inquieta.
De perill no n’hi ha, és evident, perquè el que reclamen els editorialistes, és
mantenir la dependència amb noves condicions en la gestió de la cosa pública.
Però encara amb més motiu podem afirmar que els espanyols la seva (de nació) se
la creuen tant com bona part dels qui es diuen nacionalistes del Principat (que
és on l’espècie prolifera més) no es creuen la nostra, els Països Catalans. Els
espanyols han deixat anar insults, amenaces, mitges mentides i mentides
senceres, advertiments, “mira que us envio l’exèrcit…”… I és que ells es
creuen la seva nació i la volen completa, inclòs el tros de la nostra que no
depèn ni de França ni d’Andorra ni d’Itàlia. Espanya no es pensa ni es
reivindica a trossos tal com fan molts principatins, i en menor mesura alguns
valencians i balears. Se sap els límits i sap què vol: mantenir-los.
O sigui que per molta unanimitat i unitat, de dignitat
res de res, dependència de la bona i res nou torrant-se sota el sol. Bé, res
nou sí. Perquè a banda del Principat mediàtic, dels editorialistes i dels
directors de diaris que fan front comú, els Països Catalans de base continuen
plantejant els grans temes lluny dels partits i si de cas amb el suport dels
que el donen sense demanar res a canvi. El 13 de desembre, milers de
principatins podran dir al món què volen ser. I ben aviat, milers de balears
podrien fer el mateix en una iniciativa nascuda dels voltants –però no només-
de l’imprescindible PSM. Uns i altres no obliden el marc nacional comú i
defensen en la pràctica la dignitat de qui, lluny de xucladors diversos i menjadores
oficials, aspira a posar en solfa que soni el dret a decidir, sense
condicionants previs, sense prohibicions estúpides i, sobretot, exercint la
potestat de ser ciutadans i no súbdits. Algú vol res més digne?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I malgrat aquesta indignitat patètica dels mitjans catalans de que parles, quan el seu missatge traspassa la franja de Ponent en direcció Madrid hi arriba completament giravoltat, fins al punt que els sona a proclama sobiranista! El Pau http://baixcapdalt.blogspot.com/ fa també una encertada reflexió sobre el gest unitari de les editorials i comentaven amb el Ruben que si no es té ni capacitat per entendre el missatge, tant s’hi val que hi diguin les editorials o el poble català, que serà vist a ulls espanyols com un bloc! jo dic d’aprofitar-ho i que no ens preocupi aquesta actitud d’espanya, perquè el dia que ens entenguin haurem deixat de ser poble!