Publicat al número 66 de la revista "Catalunya".
Els purs són tan perillosos que s?amaguen darrere cortines de paraules per no mostrar-se en tota la seva puresa, no fos cas que la resta dels mortals (fins i tot els purs es moren, de vells, accident o qualsevol altra vulgaritat) ens il·luminéssim amb els seus raigs de llum blanca -o negra- i ens sentíssim com el que som al seu costat: no res.
No opinen sobre banalitats ni tan sols sobre coses del dia a dia, no s?immuten pels petits avenços que ens fan contents ni pels grans que ens fan feliços, perquè els seus objectius tenen noms amb majúscules i qualsevol cosa que no siguin aquestes paraules els semblen poca cosa, misèries de qui viu subjugat a la dictadura de la confabulació i els entreteniments per a la massa que som nosaltres. I experimenten un odi implacable quan les nostres pobres persones s?emocionen, quan riem i ens sentim divertits de no ser tan absolutament perfectes com ells són dia sí i nit també. Es plantegen grans fites que porten a terme al seu cap i al món ideal que s?hi han fabricat, perquè, desenganyem-nos, el seu dia rere dia, les seves hores en llocs tan poc purs com el wàter, el lloc de treball o un embús a la ciutat són també part de la seva vida i per tant en pateixen tota la vulgaritat que nosaltres portem associada per no voler ser tan purs com són ells -o elles. Ells també treballen, pobres, i moltes vegades en condicions precàries i d?explotació intensa, però quan parlen del món del treball el pensen, que no el fan, com una palanca que els permet, entre idees i pensaments, avançar amb pas decidit cap a la gloriosa Revolució Social.
Per ser un bon pur cal tenir, abans que res, puresa de raça, és a dir antecedents llegendaris, passat de sigles immaculades i present de paraules ben amples i grans. Així, si un pur utilitza el nom de la secta per dir-se pur, no cal que faci res més que això per ser-ho. Baixem a la terra: si un que es diu ?anarcosindicalista?, per posar un exemple que no té res a veure amb el que estem dient, s?ho diu tres cops al dia, no cal que faci assemblees, ni que decideixi col·lectivament el que afecta la col·lectivitat ni que tingui clar que els òrgans de gestió mai no seran executius… per què si ja s?és pur? I no us dic res si aquest un s?autoanomena anarquista, llibertari o socialista de qualsevol altre tipus; aleshores no cal patir per res més que no sigui la impol·luta lluïssor de les paraules. I és que la puresa viu només en el món de les paraules i allí hi té un piset posat i pensat per ser dit però mai per ser tocat, magrejat, remenat i, si cal, també acariciat. El tacte de la realitat fa tant de mal a la idea que sempre prefereix viure-hi lluny, molt lluny.
Sóc, ho declaro públicament, impur. Una desgràcia com qualsevol altra. Impur perquè el dogma em fa fàstic i la puresa n?és el més tronat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!