Prendre la paraula

(la foto és de l’Edgard)

Per a Àngela

Fosca hereva del foc
que no es consum. Amor
violent del desert:
coratge de palmera.
No ángel, sinó àngela
rebel, sense cap cel
per perdre ni guanyar.
Només, d’atzur tibant,
l’interrogant, en cingle.
Tens el caire tallant
dels estels que un allau
d’ombres de presa, a sang,
desarmava, i, d’escreix,
amb la cresta sagnant,
bàrbarament, els galls
de l’alba s’han rearmat.
(Continua)

Xisclen els esperons
arrabassats, la por,
la venjança del dia
orbat pel ganivet.
La pena es calça orgull
de bota militar
i l’estrall cerca torres
més altes d’on penjar
l’alegria-esquinçall
de bandera robada
a l’enemic. Amor
violent d’un desert
sense miratges. Fosc
desvetllar d’una mar
temerària: Saps?
Perquè t’he vist els ulls
endinsar-se amb el pas
més descalç dels teus verds
pel bosc expoliat
sense ferir la son
minúscula de l’herba.
Perquè t’he vist els ulls,
l’esglai em ve a les mans
com un ocell agònic
que reclama un tribut
impagat, amb l’impúdic,
brut, xantatge del cor.
I no sé, fosca hereva
de la mar i del foc,
quina arma o quin reclam
pot ser fora aquest vell
traïdor del futur.
Ni per sobre quin pont
de barques estellades
l’incendi d’una onada
ens trenarà l’embat.